Vaig intentar mantenir la calma i després d’una gran respiració, vaig preguntar:
–Què és això de TTP?
La Rosa va esbufegar, nerviosa, mentre obria el full per llegir-ne els detalls.
–Aquest sobre, el vaig trobar a casa del Roig. Vaig llegir la carta al lavabo del restaurant. TTP sembla una organització clandestina. Segons aquest document, aquesta organització va contractar el pilot. –va explicar, amb els ulls fixos en el full de paper.
–Alguna cosa més que ens serveixi?
–Sí. La carta va signada per un tal Fermí Muntaner Casals, director de l’organització.
–Hauríem d’explicar-li tot això al Marc! Per què no ho has dit abans si ho sabies des d’aquest matí? –vaig dir força molest mentre li agafava la carta.
–Tens raó, però… No hauríem d’haver entrat al pis del Roig! Potser aquesta ximpleria pot tenir conseqüències. I ara tinc por. –va dir molt espantada.
–Saps què? És igual. La policia no farà res! Mai no fan res! Desapareix un vol comercial enmig de l'oceà i no fan res més que crear titulars! I quan apareixem ni tan sols són capaços d'iniciar una investigació. Passa gairebé un mes i ningú no busca el pilot del vol per preguntar-li si en sap alguna cosa. Si no hagués sigut per nosaltres, les mosques se l'haurien menjat! N’estic fart, de la policia! L'únic que vull és justícia! I estic fart que se'ns tracti com ovelletes. No hi confio més i arribaré fins on calgui per trobar la veritat.
La Rosa em va fer una abraçada i, una mica més tranquils, vam pujar al cotxe. Durant el camí de tornada no vam parlar gaire. L'ambient era tens i estàvem força cansats.
L'endemà, en llevar-me, vaig anar a la biblioteca per buscar informació sobre el signant de la carta. Al pis nou no tenia internet i encara menys un ordinador per investigar des de casa amb el pijama posat. Vaig estar tot el dia buscant a les xarxes socials i ni rastre de cap dada que m’ajudés, però just quan la bibliotecària va apropar-se'm per dir-me que quedaven cinc minuts per tancar, vaig trobar una pista. Era un document que parlava d'unes instal·lacions a nom de Fermí Muntaner, una mena de complex industrial o gran magatzem, al mig d'un bosc. Vaig trobar també una imatge de l'exterior.
En sortir de la biblioteca, vaig pensar a trucar a la Rosa i explicar-li el que havia trobat, però vaig decidir que era millor guardar-me aquesta informació per a mi mateix, almenys de moment.
Tres mesos després, havia avançat força en la meva investigació, en part perquè la meva psicòloga m’havia recomanat que recuperés alguna afició del passat. Sempre m'havia agradat la informàtica i vaig decidir que començaria a aprendre programació, cosa que em va ajudar a extreure informació "oculta" allotjada als servidors d'algunes webs. A part de l’adreça d'aquell complex industrial, vaig trobar el nom d'algunes persones que hi tenien alguna vinculació i que havien fet una compra massiva de metalls, benzina i altres materials.
Em sentia preparat per agafar el cotxe i anar a investigar personalment què amagava aquell lloc. Vaig demanar el cotxe a la Rosa amb l'excusa d’una entrevista de feina i ella me'l va deixar sense sospitar res.
En un parell d'hores, vaig arribar al bosc. Vaig haver de deixar el cotxe i caminar uns tres quilòmetres perquè el camí estava tallat. Finalment, hi vaig arribar. Era una edificació de dos pisos d'alçada, en força mal estat. Semblava abandonada. Vaig trencar un tros de la tanca amb les tenalles que portava a la motxilla i vaig entrar-hi. L'accés principal estava tapiat. La finestra del segon pis estava trencada i, just a sota, hi havia una roca força alta. Hi vaig pujar i vaig poder entrar a l'edifici. A la segona planta no vaig trobar res més que un magatzem amb contenidors de benzina. En baixar a la primera planta per unes escales de metall tan oxidades que feien la sensació de convertir-se en pols en qualsevol moment, vaig trobar una petita avioneta blava amb un munt d'aparells electrònics connectats. Després d'uns minuts intentant comprendre com funcionava tota aquella maquinària, vaig trobar la caixa que donava accés al quadre elèctric. En connectar els interruptors vaig sentir un gran soroll provinent de l'avioneta. Els aparells electrònics van explotar. Vaig poder controlar aquell petit incendi amb un extintor que hi havia per terra. Quan vaig assegurar-me que tot estava en ordre, vaig adonar-me que, casualment, una part del terra havia quedat perfectament aïllada de l'explosió: no s’havia cremat, no hi havia gens de cendra i tenia una forma rodona quasi perfecta. M’hi vaig acostar i vaig notar com s’enfonsava una mica. Semblava una tapa. Amb l’ajuda d'una barra de metall, vaig aixecar-la. Era un forat força profund amb una petita escala. Vaig engegar la llanterna del mòbil i vaig baixar. Quan vaig arribar al final vaig mirar al meu voltant. Era una sala enorme, en condicions perfectes, que semblava una mena de laboratori. Al fons, hi havia una pantalla gegant encesa, envoltada d'altres de més petites. M’hi vaig acostar, vaig agafar el ratolí i vaig començar a revisar els arxius. Entre tots els que hi havia, vaig obrir el més recent: ReunióTTP248.mp4.
–Bon dia companys –va començar a parlar un home calb i corpulent, que presidia una taula on hi havia altres persones assegudes.–Aquesta és la reunió número dos-cents quaranta-vuit de Time Travel Project. Avui em complau anunciar-vos que, gràcies al nostre equip tècnic, hem aconseguit el nostre objectiu. El senyor Jordi Roig serà el pilot durant el vol de prova que sortirà de Dubai i arribarà a Barcelona quatre anys després, si tot surt bé. Jo, Fermí Muntaner Casals, director de Time Travel Project dono per finalitzada la fase de desenvolupament del projecte.
De sobte, vaig començar a sentir veus provinents de la primera planta. Vaig parar la gravació, vaig apagar la llanterna del mòbil i vaig amagar-me rere una taula. Les veus cada cop eren més properes. Eren d’un home i una dona. Vaig agafar un martell que hi havia a sobre d'una taula per si necessitava defensar-me. Al cap de pocs minuts, vaig sentir com baixaven per les escales. Eren la Rosa i el Marc.
–Ei, ei, ei! Soc jo! Soc jo! –vaig dir mentre ells cridaven espantats.
–Déu meu! Quin ensurt! Què coi fas aquí? –va cridar la Rosa.
–Això dic jo. Què feu vosaltres aquí?
–Jordi –va començar el Marc. –Pocs dies després de trobar la carta, la Rosa va decidir trucar-me i explicar-me el que havia trobat. Vam començar a investigar plegats i finalment vam descobrir aquest lloc.
–Per què l’hi has explicat? –vaig preguntar a la Rosa, enfadat.
–Jordi, he fet el que havia de fer. Nosaltres dos mai no aconseguirem descobrir la veritat. Això se'ns escapa de les mans, cada cop s’embolica més. –va explicar-me la Rosa.
–I per què heu vingut tu i el Marc sols? La policia s’ho pren com una broma, oi? Com sempre, com et vaig dir. No penso parar fins a descobrir la veritat per mi mateix.
–Jordi, de veritat, deixa-ho estar. Això t’està començant a afectar més del compte.
–Més del compte dius? Tu no saps el que és perdre quatre anys de la teva vida!
–Jordi, si us plau. Para. Vinga, marxem ja. He de portar-te a casa immediatament –va ordenar-me el Marc.
–Espera… La policia t’està obligant a fer això? –vaig preguntar mentre ell dirigia la mirada a terra.
–Jordi, quan aquella carta va arribar a les meves mans, ens vam posar a investigar. L’equip d’investigació digital va veure tot el que anaves descobrint de mica en mica. Vam anar aprofitant tot el que vas anant descobrint per iniciar la nostra pròpia investigació. Ara, si us plau, marxem. Això ja és cosa de la policia.
–Ah! O sigui que, en comptes de parlar amb mi, heu decidit que era millor opció enganyar-me. Sabeu què? Si no em deixeu seguir per la meva banda, vosaltres tampoc no podreu!
Tot seguit, ple de ràbia, vaig començar a colpejar amb el martell totes les pantalles fins a rebentar-les. La Rosa es va posar a plorar i el Marc li va acariciar l'esquena. Tots dos van marxar sense dir res més. Jo vaig seure un parell de minuts a terra a descansar. Pel meu atac d'ira, acabava de perdre-ho tot. De cop, en mirar en davant, vaig veure un arxivador. En obrir-lo, vaig veure que hi havia una pila de carpetes amb noms. En vaig reconèixer alguns. Dins de cada carpeta hi havia una fitxa amb dades de les persones, contractes de confidencialitat... Vaig començar a buscar com un boig fins que vaig trobar la carpeta que volia: la d'en Fermí Muntaner. En un dels fulls vaig poder trobar una adreça, però em quedava una mica lluny.
Hi vaig estar pensant i vaig decidir deixar d'investigar perquè la policia es penses que ho havia deixat estar, però dues setmanes després i amb una por terrible al cos, vaig agafar una motxilla i vaig pujar a un avió cap a Nova York. Sempre havia somiat anar a Nova York, però mai no havia pogut anar-hi. Era una llàstima que hi hagués anat només per trobar aquell home. Vaig arribar a Times Square i vaig buscar l'edifici a la 8a Avinguda, número 591. Vaig treure de la motxilla una jaqueta reflectora que em feia passar per un repartidor de missatgeria. Vaig trucar a la porta i al cap de pocs segons es va obrir.
–Hello. Do I have to sign anything?
Era ell, calb de gran complexió…
–Yes, I need you to sign this –vaig dir-li mentre li ensenyava un full.
Ell va començar a llegir i jo vaig aprofitar per llançar-m’hi al damunt. Vam anar a parar a terra i va començar a pegar-me brutalment. Tenia una força impressionant. Però vaig poder treure el taser que portava a la butxaca i el vaig electrocutar. Em va caure al damunt, com un pes mort, i quan vaig poder treure-me'l de sobre, el vaig lligar amb la corda que portava a la motxilla. Pocs minuts després va obrir els ulls, però encara estava marejat.
–Ei, em sents? –vaig començar. –Només vull que contestis les meves preguntes. Si no ho fas, tindrem problemes, d’acord? –vaig dir-li mentre li ensenyava el taser.
–Qui ets tu? Què vols? Et mataré, maleït!
–Calla, imbècil! Les preguntes les faig jo, no tu. Respon: què és TTP?
–Merda… No penso dir-te res! –va dir cridant.
Tot seguit, vaig donar-li un parell de cops al cap amb la part inferior del taser.
–Contesta’m! Què és TTP?
–És una organització.
–I què feu?
Va bufar i va callar.
–Què feu?! –vaig repetir molt agressivament.
–Durant anys… vam tractar de fer… –no va continuar.
–De fer què? Em tens fart! Parla d’una maleïda vegada!
–Viatges en el temps. I… ho vam aconseguir.
En aquell moment, ja tenia el que volia: saber qui havia provocat aquell desastre. Però vaig continuar.
–Vosaltres… vau ser qui va matar el Jordi Roig?
–Sí… Li vam prometre molts diners, més dels que et puguis imaginar. Pensàvem que quan l’avió tornés, hauríem obtingut diners per pagar-li, però, no va ser així, i el vam matar per no tenir problemes.
Vaig empassar saliva, impactat per la fredor amb què va admetre haver assassinat aquell home.
–Per què vau fer viatjar en el temps un avió comercial? Calia fer-nos perdre quatre anys de la nostra vida, animal? –vaig cridar amb llàgrimes als ulls, mentre li pegava cops de puny com si fos un sac de sorra.
–Ho vam fer amb un avió comercial perquè la policia estava a punt d’enxampar-nos i si ho fèiem amb un avió privat, podrien rastrejar-lo, mentre que si ho fèiem amb un de comercial, si no sortia bé, podríem fer creure que havia estat un accident.
–Sou uns malparits!
–Has acabat ja?
–Només tinc una pregunta més. Com ho feu? Com aconseguiu viatjar en el temps?
–Això no t’ho puc dir.
De sobte, rere meu, vaig sentir el crit d’una dona. Era rossa, molt elegant. Devia ser la seva dona. Vaig córrer cap a ella i vaig col·locar-li el taser a la cara.
–Digue'm com ho feu!
–Deixa-la, si us plau!
–Només si em dius com ho feu!
–No t’ho penso dir!
–Estimat, digues-l’hi o aquest boig ens matarà! –va dir la dona.
–No puc dir-li…
–És un aparell, semblant a una bomba. És un aerocompressor temporal. –va dir ella, plorant. Estava aterrida.
–On puc aconseguir-ne un?
Ell va començar a negar amb el cap.
–Que m’ho diguis ja! –vaig cridar mentre encenia el taser a prop de la cara de la seva dona.
–És a la caixa forta del dormitori! –va dir ella molt espantada.
Vaig ordenar a la dona que vingués amb mi. Em va ajudar a obrir la caixa. En obrir-la, vaig veure-la: era una mena de bola d'uns 15 cm amb una pila de cables connectats de diferents colors. En aquell instant, vaig sentir un crit i unes passes pel passadís. Era el Muntaner. Em va pegar un cop de puny que em va fer caure a terra. Vam forcejar, i vaig tornar-lo a electrocutar. Vaig poder sortir per la porta, corrent amb les poques forces que em quedaven. Vaig amagar-me en un carreró i vaig treure'm l’armilla reflectora. Estava sagnant, tenia un ull completament morat i no em podia aixecar de terra. Vaig agafar aquell aparell i el vaig guardar a la butxaca de la jaqueta. De mica en mica, se'm van començar a tancar els ulls fins que em vaig quedar adormit.
Vaig despertar-me quatre hores després. El meu vol de tornada sortia al cap de cinc hores. Vaig entrar en una cafeteria qualsevol, vaig prendre un cafè i vaig anar al lavabo a rentar-me la sang. Vaig demanar un taxi i vaig dirigir-me a l'aeroport. Vaig passar tots els controls sense problemes (tot i que la gent em mirava per l'ull inflat) i quan estava assegut en aquelles incòmodes cadires de l'aeroport esperant el meu vol, em vaig treure l’aerocompresor temporal de la butxaca. Vaig començar a observar-lo i, de sobte, un pensament em va envair la ment. Per què volia aquell aparell, jo? Ràpidament, vaig intentar convèncer-me que era per evitar que altres persones patissin el mateix que jo. Però, realment, en el meu subconscient més profund, sabia que no era cert. Volia recuperar els anys que havia perdut. A la pantalla, va sortir l'avís d’embarcament. Vaig aixecar-me, més convençut que mai del que havia de fer. Al cap d’uns minuts vaig seure al meu seient i l’avió va enlairar-se fins desaparèixer en l'horitzó.
|
