Havien passat tantes coses en quatre anys... M'havia perdut tantes coses… Havia perdut el meu pare en una pandèmia mundial, havia perdut el meu pis de lloguer amb totes les meves pertinences...

Aquella nit, la vaig passar a casa de la Rosa i ens vam fer companyia. Cap dels dos va aconseguir adormir-se. Vam estar parlant tota la nit. Ara que la podia mirar amb més detall que a la cafeteria, vaig adonar-me que els quatre anys l’havien fet canviar una mica: estava més prima, tenia els cabells més blancs i, en general, si li notava que estava més a prop dels quaranta qué dels trenta anys. Mentrestant, jo seguia igual: prim, amb moltes ulleres i amb els cabells despentinats. La Rosa em va explicar que la notícia de la desaparició d'aquell vol amb 158 passatgers s’havia estès arreu del món l'any 2019. Ens van estar buscant gairebé un mes a l'oceà fins que van donar per impossible trobar les restes de l'avió. Els familiars i amics dels passatgers ens van donar per morts i van refer les seves vides. El que ells no sabien era que el nostre avió apareixeria sense cap explicació aparent quatre anys més tard.

Vaig poder parlar per telèfon amb la meva mare i amb el Marc, el meu millor amic. No tenia forces per parlar amb ningú més; ja en tenia prou amb tot el que estava experimentant. La ràbia que sentia per haver-me perdut tantes coses em consumia l'ànima.



Al cap d'unes setmanes, vaig demanar l'ajut a l'Ajuntament i em van cedir un pis provisional per poder viure-hi durant tot l’any següent fins que em pogués "recuperar econòmicament”. De fet, no en tenia ni cinc. També vaig començar a anar al psicòleg i, tot i que les sessions m’ajudaven a buidar-me, en sortir de la consulta, els pensaments intrusius tornaven a omplir-me el cap. La meva vida ja era un desastre quatre anys enrere i ara encara ho era més.



La Rosa i jo vam tornar a quedar al seu pis (el meu amb prou feines tenia un matalàs a terra on poder dormir), perquè ella necessitava parlar amb mi. Jo em pensava que voldria parlar sobre reprendre la nostra relació, que a penes estava començant quan va succeir la tragèdia, però, lamentablement, res més lluny de la realitat. En arribar vaig picar al timbre i ella va obrir de seguida. Em va rebre amb el somriure de sempre i amb el bon humor que la caracteritza. Havia preparat unes patates i unes olives i vam seure al sofà a menjar i beure mentre parlàvem sobre qualsevol cosa. Va ser llavors que em va explicar el motiu pel qual m'havia fet anar a casa seva:

–Bé… necessito demanar-te un favor.



–El que vulguis, Rosa. Després de tot el que has fet per mi, he de compensar-t’ho d’alguna manera.



–Necessito que em donis informació per a redactar el reportatge que estem preparant. Més específicament, necessitem informació sobre el pilot i el copilot del vol. Volem fer una entrevista amb un dels dos, però no sabem res sobre la seva identitat. Tu no recordes com es deien, oi?

–Mmm… No recordo el nom del copilot, ni tan sols crec que el diguessin abans d'enlairar-nos, però sí que recordo el del pilot: Jordi, com jo. I de cognom… em sembla que era Roig, igual que el Guillem.

Mentrestant, la Rosa apuntava en una llibreta tot el que el jo li anava explicant.



–D’acord, doncs això és tot.



Després vam estar parlant d’altres coses i quan es va fer pràcticament de nit, vaig marxar a casa a descansar.



Un parell de dies més tard, em va telefonar per dir-me que havia aconseguit trobar l’adreça del pilot a la xarxa i que li havia enviat una carta demanant-li una breu entrevista sense càmeres. A més, li havia promès que la seva identitat estaria totalment protegida, si ell ho preferia.

Al cap d’unes setmanes, com que no havia rebut cap resposta d'en Roig, la Rosa em va demanar si la volia acompanyar al pis d'aquell home per intentar convèncer-lo. Tot i que jo no volia anar-hi, perquè inconscientment carregava contra ell la culpa d'haver perdut quatre anys de la meva vida, vaig acceptar perquè la Rosa no hi anés sola. Vam quedar força d'hora perquè havíem d'anar de Barcelona fins al Delta de l'Ebre. Va ser un viatge d'unes dues hores durant el qual vam parlar de moltes coses. Em va dir que portava un temps sortint amb un noi i em va preguntar si m’importava. Òbviament que m’importava! Tot i que no em feia gens de gràcia, li vaig dir que no em molestava per tal que no es sentís culpable. Abans d’arribar, vam poder veure els camps d'arròs plens d’aigua i els flamencs volant al cel. Aquell paisatge tan bonic va compensar una mica el meu envig. Finalment, vam arribar al bloc de pisos on vivia el pilot.



–Doncs sembla que és aquí: carrer de Sant Sebastià, número 43-45.

En aquell instant, la porta d’entrada es va obrir i va sortir una senyora molt arreglada d’uns seixanta-cinc anys.



–Hola, parelleta. Sou els nous propietaris del 4t 3a? –va dir la dona com si ens conegués i amb un to d’amabilitat i de xafarderia alhora.



–No. Venim a veure un amic, en Jordi Roig. Que el coneix, vostè? –va preguntar la Rosa, avançant-se.

–Sí que el conec, en Jordi. Viu a la segona planta, com jo, a la tercera porta, si no ho recordo malament. Tot i això, fa un parell de dies que no el veig sortir de casa. Digueu-li que si necessita cap cosa, truqui.



–D’acord, moltes gràcies –va dir la Rosa aguantant la porta perquè jo entrés a l’edifici.



Vam pujar les escales notant una olor fastigosa que, cada cop que pujàvem un esglaó, empitjorava. En arribar a la porta, vam confirmar que aquell era el pis del pilot, ja que el seu nom estava enganxat en un petita tarja metàl·lica. La Rosa va trucar diverses vegades. Ningú ens va contestar. L'olor era repugnant i al pis se sentia el televisor engegat i es podia entreveure, per la part de sota de la porta, que hi havia llum. En aquell moment, vaig decidir trucar al Marc, el meu millor amic, que és mosso d'esquadra, de l'equip d'investigació, perquè començàvem a imaginar-nos el pitjor. La Rosa va empènyer la porta, que es va obrir fent un grinyol. El que vam veure en aquell moment, no ho podrem oblidar mai: el senyor Roig era un cadàver en avançat estat de descomposició. Estava assegut al sofà amb múltiples talls a l’abdomen i tenia la pell pàl·lida. Es notava que portava ja un bon temps així. Havíem entrat al pis de manera poc responsable per la nostra part i vam començar a observar l'habitatge.

Damunt de la taula, la Rosa va trobar un sobre obert amb la paraula "confidencial" estampada en color vermell. El va agafar i se’l va guardar a la bossa sense que jo me n’adonés. Els policies van arribar al cap de pocs minuts i ens van fer sortir del pis, però no ens van deixar marxar. Al vestíbul de l'edifici, ens van fer moltes preguntes. Una hora més tard va arribar el Marc.



–Jordi! Quina alegria poder-te veure, encara que sigui en aquesta situació –va dir amb llàgrimes a la cara.



Encara no haviem quedat desde la meva desaparició i li vaig fer una abraçada.



–Jo també m’alegro de veure’t, tio.



–Ei, Rosa, quant de temps!

–Ja ho crec, uns quatre anys –va respondre ella mentre es feien dos petons. L'última vegada que s’havien trobat, va ser al “meu enterrament” i ja no havien parlat més d'aleshores, tot i ser força amics.



–Jordi, serà millor que et quedis aquí esperant. Rosa, si vols, puja amb mi. Quan acabi de revisar i analitzar tot el pis podràs entrar per si vols fer algun article.



Tots dos van pujar al pis. Després de moltes hores esperant i pensant què era el que podia haver portat el pilot a acabar d’aquella manera, van baixar la resta de periodistes que havien arribat durant aquella estona i també el Marc i la Rosa. Vam agafar el cotxe i vam marxar de l’escena del crim.



Vam parar en un petit restaurant de carretera ambientat com el far west, per sopar alguna cosa. S’havia fet tard. Vam agafar taula i després que el cambrer ens portés unes cerveses, el Marc va començar a parlar.



–Jordi, hem trobat informació força rellevant dins del pis del senyor Roig que encara no serà publicada a la premsa, però he d’explicar-t’ho perquè necessitem la teva ajuda. El senyor Roig va morir fa uns dinou dies. Justament coincideix amb la data de l'aparició de l'avió. La meva teoria és que el pilot, per alguna raó (que creiem que pot estar relacionada amb un sentiment de culpa), hagi evitat fer entrevistes i declaracions des de l'aterratge (per aquest motiu, poc o res no se’n sabia, fins ara) i hagi anat a evadir-se a casa seva. Sospitem que l’assassí podria ser algun passatger del vol, que, en venjança, hagi entrat a casa seva i hagi posat fi a la seva vida.



Després de les seves paraules, vam quedar en silenci. La Rosa es va aixecar i va dir que necessitava anar al lavabo de manera sobtada i amb cara de preocupació. Va tornar al cap d’una estona i, en pocs minuts, van portar-nos unes hamburgueses una mica seques. Vam passar tot el sopar recordant moments de quan érem joves, de quan anàvem junts a l'institut i veient en el que ens havíem convertit: el Marc, en el cap d'investigació dels mossos d'esquadra; la Rosa, en una redactora que encara conservava aquell esperit de l’antic periodisme d'investigació i jo, en un trist recepcionista a l'ambulatori del barri on havia d'aguantar gent queixant-se tota l'estona. Bé, ara ni això, perquè també havia perdut la meva plaça.

Vam sortir del restaurant quan pràcticament ja ens feien fora, perquè ja eren les tantes de la nit. La Rosa i jo vam acomiadar el Marc, que va marxar en el seu cotxe i, quan va desaparèixer per la carretera, la Rosa em va mirar amb cara de por i tristesa.



–Què et passa, Rosa?

–Hi ha una cosa que hauries de saber –va dir la noia mentre treia un sobre amb un estampat vermell de la bossa–. En Marc està equivocat. Crec que part de la veritat sobre el senyor Roig és en aquest sobre.

Va treure un full imprès de dins el sobre i afegí, assenyalant la capçalera:

–Això, sembla més que una simple venjança. Sembla, que rere la desaparició de l’avió, hi havia una organització: “TTP”.