Quan vaig arribar a la porta d’Arribades, em va sobtar que la Rosa, la meva millor amiga, no hi fos. Com era possible? Havíem quedat que vindria a recollir-me a l'aeroport i que aniríem a prendre alguna cosa a la nostra cafeteria preferida. Així podria explicar-li totes les meves vivències. Vaig engegar el telèfon i van aparèixer a la pantalla centenars de notificacions. Anaven tan ràpides que no podia ni veure de qui eren. Tot seguit vaig desbloquejar-lo per trucar a la Rosa, però em va respondre una veu que deia que la companyia telefònica havia desactivat el meu número. Enfadat, vaig entrar en una botiga on venien targetes per als turistes i vaig comprar-ne una. Vaig marcar el seu número.



–Hola? Qui és? – Em va contestar la Rosa a l’altra banda de la línia.

–Eh… Hola, Rosa, on ets? Soc el Jordi, acabo d’arribar…

–Imbècil! Ets un maleït! Tu creus que em fa gràcia que juguis amb aquestes coses? Siguis qui siguis te les tindràs amb mi com em tornis a trucar! –va cridar-me. Semblava fora de si.

–Ei, però que dius? Què et passa? –vaig respondre, estranyat i confós.

–Jordi? –va dir ella, reconeixent la meva veu.– Això ha de ser una broma… On ets? Necessito veure’t per creure… Això no pot passar… –va dir amb desesperació.

–Tranquil·litza’t… No sé què et passa, però si vols vaig tirant cap al Grano Dorado i ens veiem allà.

–Déu meu… Això ha de ser una broma… D’acord, em vesteixo i ens veiem a la cafeteria.

–Vinga, fins ara.

Vaig penjar molt confós. Vaig agafar la maleta i vaig sortir de l'aeroport, no sense abans adonar-me que tot estava ben diferent de quan havia marxat. Les pantalles eren més modernes, les instal·lacions estaven en millors condicions… També hi havia uns quants periodistes entrevistant algunes persones.

En sortir al carrer, vaig pujar a un taxi perquè em portés a la cafeteria.

Vaig aprofitar per revisar les notificacions del mòbil. N’hi havia que dataven de feia més de quatre anys.

–Ostres, tu, em vaig gastar una pasta en aquest mòbil no fa ni un any i ja es torna boig… Espero que l’assegurança me’n doni un de nou. Primer, centenars de notificacions, després la targeta i ara diu que tinc missatges de fa quatre anys sense contestar… –vaig dir en veu alta però parlant amb mi mateix.

–Com ha anat el viatge? – Va dir el conductor per intentar tranquil·litzar-me i treure tema de conversa.

–El vol, perfecte. Però haver de viatjar cinc hores al costat d'un nadó, plorant tota l'estona, sense poder dormir gens, ha sigut un rotllo. I demà he de treballar!

–Que treballa els diumenges? –va preguntar-me el taxista.

–No. Demà és dimecres.

–No, demà és diumenge 19 de febrer. –va insistir.

Va haver-hi un silenci incòmode perquè jo estava convençut que avui era dimarts 19 de febrer. Vaig seguir una estona més revisant les notificacions del mòbil, o més ben dit, esborrant-les i eliminant-les. En alçar el cap, ja havia arribat a la cafeteria.

–Són 13,80€, si us plau. Amb targeta o en efectiu?

–Amb targeta. –vaig respondre mentre la treia de la cartera. La vaig col·locar damunt del datàfon i vaig teclejar el PIN.

–Diu que ha sigut denegada. Torni a passar-la, sisplau

–Vaig tornar a passar la targeta.

–Torna a donar error –va dir-me el taxista amb un to més enfadat.

–A veure si porto efectiu… Sí que en porto. Té: deu, tres, cinquanta, vint i deu. Va bé, així?

–Sí, perfecte. Que vagi bé i bon cap de setmana –va desitjar-me el taxista.

–Igualment. –vaig respondre-li amb desgana, convençut que el pobre home no sabia ni a quin dia estàvem.

Vaig baixar del taxi i vaig mirar al meu voltant. El carrer era el mateix de sempre, però el notava diferent: la vorera, els arbres, els edificis, tot plegat em transmetia una sensació de familiaritat i de desconeixement a la vegada. Vaig caminar cap a la porta de la cafeteria i en entrar vaig sentir la mateixa sensació de sempre: aquella olor de cafè tan bona, aquella música tan acollidora i, és clar, la inconfusible veu del Guillem.

–Hola, Guillem! Com va? Ha arribat ja, la Rosa? He parlat amb ella i estava una mica nerviosa.

–Jordi? Ets tu? Quant de temps! –va exclamar el Guillem amb alegria.

–És clar que soc jo, qui vols que sigui, si no?

–La Rosa encara no l’he vista, però me n’alegro, que torneu a venir junts. Ja em feia cosa veure-la sempre venir sola, sense ningú –va dir ell mentre preparava un cafè i agafava una pasteta de l'aparador.

Em sentia molt confós, en aquell moment. Per què actuava així, el Guillem? Semblava que no m'hagués vist durant molt temps! La Rosa i jo anàvem a la seva cafeteria almenys un cop cada quinze dies. Just en aquell moment van sonar uns cascavells a la porta que indicaven que algú havia entrat al local. Era la Rosa. Portava un abric verd i un barret de color lila que mai li havia vist. La notava... diferent.

–Jordi? Ets tu? – Va dir-me més sorpresa que mai.

–Mmm… Sí.

Se’m va acostar corrents des de la porta i em va fer una abraçada que gairebé ens fa caure a terra.

–On eres, Jordi? On has estat? – Va recriminar-me plorant.

–Què dius ara, Rosa? Per què esteu tan estranys, tots plegats? Tu, el Guillem i fins i tot el taxista, que em volia convèncer que demà és diumenge! I deia que avui és dissabte 18 de febrer!

–Jordi… Avui és 18 de febrer de 2023.

–No… Avui… És 19 de febrer de 2019 –vaig contestar-li.