De vegades pense en perquè em vaig ficar en això i sempre acabe en la mateixa conclusió: he de ser ximple. Portava caminant sota el sol dos hores, tenia la pell cremada, els ulls enrogits dels raigs solars i els meus peus estaven deixant de funcionar. Fausto s'havia negat a parar perquè segons ell, amb els meus febles i inservibles cames no arribaríem a la cúpula orada mai. Com li explique que feia mitja hora havíem entrat al bosc papallona?.



-Fausto, t'ho suplique, necessite parar. Acabe de veure una aranya ballant, crec que estic al·lucinant.- vaig dir mentres em donava suport en una pedra.



-Però açò què és, alça't ja!. Qué fas tros de boig?. Ja et vaig dir que això no té res a veure amb el que penses, tot està encantat. I eixa pedra et mirarà molt mal si poses el teu cul damunt seu.- va dir al mateix temps que jo m'allunyava el màxim possible de la pedra.- Ens queda poc, pots aguantar. Menja una galeta de poma que tens a motxilla, segur que en fer-ho et fan venir ganes de continuar vivint.



Per desgràcia continuem caminant, però no mentia quan em va dir que quedava poc. Als cinc minuts estàvem enfront d'una casa molt cridanera. Estava envoltada de plantes de molts colors, i la porta era de fusta amb un graciós calder com a pom. De la ximenera eixia un fum lila que feia un bon olor, com a plàtan. A poc a poc ens vam anar acostant i un calfred em va recórrer tota l'esquena. Com una cosa tan adorable, pot donar tan mala sensació?



- Espere que estiga de bon humor.- va dir ell mentres guardava el mapa a motxilla i tocava la porta.



Abans de poder contestar-li un home jove va obrir la porta. Portava una bata lila amb tocs daurats, a la mà uns pitxers amb flors del seu jardí, i al cap un barret amb forma de gat. Era un home molt rar, però molt rar.



-Una visita molt inesperada, passeu, passeu.- va dir l'home amb el gat al cap.



-Perdó Rabbit, sé que hauria d'haver-te avisat però ha sigut una urgència. Abans que comences a explicar-nos el perquè no hauríem de ser ací, necessite de la teua ajuda. Sé que fa anys que no parlem, però has de fer-me un beuratge aquàtic. El nostre pròxim destí és la Torre roja i l'única manera de passar-la, és pel passadís que descobrim fa anys. Per favor, t'ho demane amb tot el meu cor, deixa el passat arrere i fes-me aquest favor.- li ho va dir tan desesperat que ni va respirar durant tot el discurs.



-Hola a tu també Fausto. Clar que sí, ara oblide tres anys d'amistat perquè la teua voluntat. També he d'oblidar quan…- va començar a dir però quan es em vaig adonar de la meua presència va callar. Es va acostar a mi i els seus ulls brillaven d'una forma poc apropiada per a un jove.- I, tu has de ser el triat. Se't nota en la mirada plena d'odi i temor.

Ja ho entenc tot, no fas això pel meu favor, al fet que si Fausto?. Ho fas perquè saps que passarà si el rei guanya la batalla.



-No, no és això. Saps què..- va intentar dir però Rabbit li va interrompre llançant-li una bomba de fum.



- Per sort per a mi, hui m'he alçat de molt bon humor. Sembla que la vida em somriu i tot, les roses són més brillants i no se m'ha trencat cap ungla. Et faré el beuratge però només demane una cosa a canvi. Desapareix de la meua vida, no et vull veure més. No tens cap dret a presentar-te a la meua casa quan vulgues com si res haguera passat.- quan va notar que els ulls se li omplien de llàgrimes es va ficar en una sala on vaig suposar que feia els seus beuratges.



No em va donar temps a asseure'm quan em va posar el beuratge a les mans i ens va obrir la porta. Fausto ho va mirar amb pena abans que ell ens tancara la porta en la cara i posara música en veu alta. Sense dir ni una paraula, continuem el nostre viatge. Rumb a la Torre Roja.



…

El nostre pas per ací va ser més ràpid del que creia. Arribem de nit, així que, acampem per a reposar forces. Segons m'havia comptat el meu company, per a poder passar el riu, havíem de lluitar contra un centaure amb moltes ganes de barallar i poca paciència. Fer-ho de nit seria una bogeria, perquè té molt bon olfacte, i despertar-ho ens reduiria les possibilitats de sobreviure en zero.



Tenia por d'enfrontar-me a eixe monstre, però veia a Fausto molt segur d'aconseguir-ho. Eixa nit vaig tornar a escriure en el meu diari, però una altra vegada es va esborrar tot. Li vaig voler preguntar al meu amic el perquè, però em van respondre els seus roncs. Quina nit més llarga se'm venia damunt!.



Al matí següent ens alcem, desdejunem, vam arreplegar el campament i caminàrem fins a veure la Torre Roja. Brillava tant que m'enlluernava i em vaig posar un invent d'ulleres de sol. Abans d'entrar per la tanca de la torre, un home amb la meitat del cos de cavall, es va alçar i ens va observar mentres avançàvem. Estava molt espantat perquè des de la distància sentia el fort respirar d'una persona molt enfadada. El meu company seguia cap avant sense pensar que podíem morir d'un bufit. Quina sort vaig tindre de triar-ho!, vaig pensar amb el poc sarcasme que podia aplicar en esta circumstància.



Per a la meua sorpresa va fer tot el contrari al que m'imaginava. Es va beure mig pot del líquid blau que ens havia fet Rabbit i em va llançar l'altra meitat perquè me la beguera. Com no ho veia amb moltes ganes de parlar i menys de barallar, me la vaig beure sense pensar. No sabia molt bé però bueno.



Les meues mans van començar a suar i els meus peus es van tornar més gelatinosos. Era una sensació incòmoda i desagradable. Em sentia entre un polp i una gelatina. Com Fausto em va veure entrar en pànic, em va cridar que entrara a l'aigua abans que el centaure

m'aconseguira. Jure que mai vaig córrer tant com en eixe moment. Just quan toquí l'aigua, una màscara feta de bambolles em va cobrir la cara i els ulls. Podia respirar sota l'aigua!.



-Quina passada!. Com és possible això?. Tío, que soc com un peix globus.- vaig dir molt il·lusionat per tot.



-Després et conteste a tot però anem. L'eixida ha d'estar per ací. Fa tants anys que no passe per ací que no sé com estarà.- em va contestar Fausto.



Al lluny podia veure una porta molt semblant a la de la casa de Rabbit. Fausto la va obrir i eixirem a un xicotet llac ple de flors i amb una cascada creant la banda sonora. L'aigua estava gelada i els meus xicotets peus no tocaven el sòl. Les restes de branques trencades d'arbres m'acariciaven la pell, al mateix temps que nadava per eixir. Quan per fi vaig arribar a la riba, em vaig girar cap al meu company per a assegurar-me que estava bé.



-Oblidant tot el que ha succeït i el perquè m'he fiat de tu però..- vaig començar a dir però pare quan ho el sentí tossir molt brusc.- Ei, estàs bé?.



-Si, si, tranquil. Fa molt temps que no faig esta ruta, com es nota que els anys passen i jo ja no soc tan jove. Bé, jo et veig molt despert, així que, en comptes de descansar seguim el nostre camí.- va dir amb un somriure murri.



-QUÈ?!. Però si estic esgotat!. No puc més! .- no vaig poder dir més perquè Fausto ja havia començat a caminar.- Bé, però a on anem?.



-No ho saps?. El nostre últim destí és la cúpula daurada. Allí estarà la resposta al perquè d'esta missió. Des de fa molts anys, el món ha sigut lliure, no teníem rei. Tots érem amics de tots, no hi havia rivals i podíem viatjar sense por al fet que ens mataren. El món era com una família molt gran, amb tota la felicitat i bones accions creades. Després d'uns anys amb escassetat de menjar, un grup de líders és van alçar contra el poble i van decidir imposar un rei, sense tindre en compte que la gran majoria estava en contra. El rei Senzal va crear un país de destrucció, on sempre hi havia guerres. Milers de xiquets han sigut obligats a anar a la guerra, i milers d'ells no han tornat. Ja no queden camps de cultius perquè és van barallar fins a l'últim gram. El pitjor de tot és que ho va fer per la seua infància. Quan és va assabentar que no era humà i tenia mig cos de robot li va inundar la ràbia. Va voler matar a cadascun que no fora de la seua espècie, la qual cosa reduïa el món a una sola persona.

Ell.



Tota eixa història me la va contar de camí a l'últim destí, on hauria de construir un globus per a fugir molt lluny. Perquè, qui em diria a mi, que la rara de la seua germana tornaria a atacar-nos i quasi matar al seu germà. Dic quasi, perquè només li va llevar una vida, però Fausto es va fer el mort. Abans de començar el nostre camí vam fer un tracte, este consistia en el fet que si algun dels dos perdia una vida, es faria el mort, i que quan se sabera que l'altre havia aconseguit l'objectiu de la missió, ens retrobaríem en un lloc secret. Jo ho vaig acceptar sense pensar que es podria fer realitat però no.



No em recorde com va passar, però només sé que vaig veure un ganivet, a Fausto en el sòl i el mapa als meus peus. Abans que la seua germana s'adonara vaig eixir corrent. Em vaig

passar tres dies sense menjar i sense tot just dormir, fins que em vaig adonar compte que dins del mapa hi havia un llibre d'instruccions per a construir un globus aerostàtic. Com no havia res millor de fer, vaig decidir posar-me a la feina, i en dos dies estava pel cel. Va ser molt trist adonar-se que tot el que m'havia comptat Fausto era veritat. No hi havia ni un gra de blat, ni un arbust i les cases estaven en ruïnes.



Tenia el pressentiment que tot estava perdut, el meu quadern s'havia quedat en la cúpula, el fil verd maragda que m'unia amb la meua dona havia desaparegut i la meua mascota Toky ja no estava al meu costat. No entenia perquè seguia amb aquesta missió si tota la meua vida s'havia destruït a poc a poc. Per a què arribar al final si ningú m'anava a rebre viu.

Portava molt de temps intentant descobrir alguna cosa de mi, ja que, tota la meua vida he sigut algú que no soc. He passat per massa coses perquè ara ningú puga dir-me simplement perquè soc el triat. Que em diguen que he de fer per a tornar a la meua antiga vida, en la qual era feliç sense adonar-me. Jo només vull saber qui soc, i deixar de fingir ser algú. Vull viure una vida real amb una família i una caseta en el bosc.



…

Hola, soc el triat i vinc a comptar la veritat. Durant molts anys ens hem regit a uns estereotips, ens hem guiat pel bé i el mal, hem estat polaritzats pel blanc i el negre. Hem assumit que hi ha opinions que el nostre cos no pot dir, perquè seria pecat. L'ànima i el cos sempre han sigut enemics, perquè hem tingut escassetat de llibertat d'opinió. Com ser de llum vull canviar això. Soc un ésser poc comú però amb molt de potencial. Soc capaç de demostrar que hem de ser lliures i acceptar-nos tal com som. L'ànima té una veu que el cos ha d'acceptar, perquè tindre diferent opinió està bé. Sempre ens hem regit pel que els caps diguen, i si pensaves el contrari estaves boig. No podem fer-nos inferiors, hem de lluitar pels nostres drets i dir el que no ens agrada. Hem d'escriure la nostra vida, no ser personatges secundaris.



La meua vida va començar el dia que em vaig enfrontar al rei Senzal i em van donar un colp al cap.