Ningú es creu que els éssers de llum continuen existint hui dia, com ningú els veu. Des del maleït dia de l'accident, el qual continue buscant explicació, he escoltat milers de preguntes sobre la meua condició. Però he d'admetre que la meua favorita, sens dubte és: Un ésser de llum, però tu brilles com una bola de discoteca? No Ana, és que de xicotet em vaig menjar una cuca de llum i mai més va eixir.
En poques ocasions he tingut una bona memòria però si que recorde que quan vaig despertar envoltat de cables i aparells mèdics vaig saber que alguna cosa anava malament. Quan em vaig assabentar que estava en Flounders, a l'altra punta de la meua ciutat natal, Kyrepy, vaig saber que alguna cosa anava molt però que molt malament. I quan vaig veure que la meua fidel mascota, el meu estimadíssim Toky, tampoc estava vaig entrar en pànic.Aquest no podia estar passant!. Necessitava tornar urgentment a les meues terres, la meua gent em necessita. La meua dona estava embarassada, haurà tingut ja al meu fill?,i si ha tingut algun problema en el part?. Intente buscar el fil de companys que ens unix per a calmar-me, eixe verda maragda com els seus ulls, però no està. Aquest no em pot estar passant, em fa mal el pit per la pressió, crec que no puc respirar. No,no,no,no…
· · ·
Després de llargues setmanes mirant les mateixes parets blanques sense cables, sense poder parlar amb ningú i seguint la mateixa rutina guiada per innombrables proves, vaig començar a escriure un diari. Este era el meu refugi. Moltes vegades escrivia cartes a la meua dona sense saber si arribaria a veure-les alguna vegada. Em sentia en pau quan les fulles s'omplien del color negre banús de la tinta. Però era estrany, perquè al matí següent, les fulles estaven blanques una altra vegada, com si no m'haguera passat tota la nit escrivint. Li vaig intentar preguntar a l'única dona que sempre obria la porta per a deixar-me menjar, però em va contestar amb silenci. Això era molt estrany, i no m'agradava res.
El dia 1 de desembre, una senyora molt alta i amb una trossa ? molt tirant, va entrar a l'habitació. Em va mirar amb els ulls entretancats i va assentir lentament, pero a qui? No entenc. Sense dir ni una paraula es va acostar a mi, i em va agafar les mans.
Literalment les va observar, es va donar la volta i es va anar. Eixa mateixa nit no em van donar el meu diari, ni tan sols era la mateixa xica. L'endemà no va ocórrer res, ni a l'altre, ni a la setmana següent, i jo m'estava començant a tornar boig.
Al segon mes, la porta es va obrir sola. Vaig esperar uns minuts per si era un parany o tornava a entrar eixa senyora, cosa que no em sorprendria. Just quan em vaig alçar del llit, un homenet anomenat Fausto,em va assenyalar i em va dir:
-Hola, no t'espantes però vinc a donar-te un consell abans que siga tard. -va dir ell- Això et semblarà una bogeria però tens una cosa etèria en la teua ser. Eres màgia, vida, llum. Tu eres la salvació de la teua família, ells t'esperen en Kyrepy però has d'anar ja, no podran aguantar molt més.
-La meua família està en perill?- vaig dir espantat per les seues paraules.
-Això no és l'important ara. M'has d'escoltar atentament. Durant molts anys la humanitat ha estat lluitant per trobar l'equilibri entre el cos i l'ànima. Ningú en esta vida ha aconseguit buscar una solució, però això s'acaba en tu. Tu tens eixa solució, seguix la teua condició, ella et farà arribar a ell. No deixes de creure que no eres diferent, escolta, lluita, crida però no deixes de creure. -L'home es va girar cap a la porta després d'escoltar un soroll, la seua cara es va posar blanca i les mans li van començar a suar.
- Ja són ací, has de fer-me cas, per favor. Fes-li cas a la teua condició, eres eteri. Eteri.
Una portada, un fort baluern i passos corrent va ser l'única cosa que vaig poder escoltar perquè les llums de l'habitació s'havien apagat. Ràpidament vaig anar a encendre un ciri, però no trobava els mistos. Era impossible, sabia exactament el lloc on les havia deixades. Una música va començar a sonar pels altaveus. No podia desxifrar quin era però m'era molt familiar, com si alguna vegada me l'hagueren cantada. Em pesava el cos i sentia que cada vegada l'aire de l'habitació estava més carregat. El sentiment d'aclaparament es va tornar a apoderar del meu cos, el dolor del pit, la pressió, falta d'aire. Busque el fil maragda per a calmar-me. No ho el trobe. Fred. La meua condició.
|