capítol 2

UN JOC?!

Quan vaig sentir una cosa mullada en la meua galta, vaig resar per no tornar a despertar-me entre cables. Per a la meua sorpresa, quan vaig obrir els ulls, el primer que vaig ver van ser unes roses blanques. A poc a poc em vaig anar incorporant fins adonar-me que estava en un jardí. Uns núvols grisos cobrien el cel, havia d'eixir d'ací abans de xopar-me. Ràpidament gire 360 graus per a buscar una eixida, però semblava que no n'hi havia. Estava completament envoltat de roses i arbustos. Per instint propi, vaig anar tocant- los per si hi havia una porta secreta, com en les pel·lícules. No va ser fins tocar una rosa, tan blanca, que semblava una llum, que no es va aparéixer una solució.

Al principi em vaig quedar mirant eixa cortina creada amb fulles com si estiguera veient un llop ballant, desitjava travessar-la però tenia el trauma de la meua última experiència en una habitació completament tancada amb una sola porta. Hauria de fer-ho?, i si està la meua família darrere?. Però, i si està la senyora tan rara?. Vaig començar a caminar al meu voltant mentres llançava preguntes sense resposta, estava tan concentrat en quina decisió prendre, que no em vaig adonar que algú estava assegut a un banc.



-Pels sants déus!. Crec que el meu cor ha deixat de bategar. Em falta oxigen en les venes.-vaig recitar en el meu interior al mateix temps que em girava cap al misteriós home- Però tu estàs boig?!



-Jajaja, no et recordes de mi, no? -va dir l'home.



-Si m'acordara no estaria muntant aquest drama, i ho dic amb sarcasme. - vaig voler recalcar.



-Ho sé, no soc tan innocent. -va soltar amb un poc de desdeny- Bé, em dic Fausto. Soc el científic que et va aconsellar fugir fa una setmana, i veig que els meus consells t'han ajudat molt. Abans que em faces milers de preguntes o m'acuses per segrest, deixa’m explicar-te com va tot això.



-Però. -vaig començar a dir abans que em tallara.



-Silenci he dit!. Veurem com et dic això de manera subtil. -va comentar mentres es rascava el cap com els típics genis de pel·lícules.- Alguna vegada has somiat viure en una pel·lícula?. Perquè, enhorabona, el teu somni s'ha complit. Ara mateix la vida de la teua família depén de tu. La senyora la qual anomenes rara, és la meua germana, i tens tot el dret a continuar cridant-la així. Quan descobrim la màgia que tenies dins, els dos ens obsessionem per posseir-te .He d'admetre que a la meua germana va haver de drogar-te i segrestar-te per a fer-ho, per això estaves envoltat de cables en un principi. Era l'única forma que no pogueres recordar com t'havien portat allí, però sí que recordar tota la teua vida abans de l’ “incident”.



-I qui diu que tu no estàs fent el mateix?. -vaig dir de manera amenaçadora, però en el fons estava tan espantat que no se com no hem vaig pixar damunt.



-Gràcies pel vot de confiança amic!. Principalment perquè no estàs en mans de la meua germana gràcies a mi. Jo vaig ser el que et va ajudar a escapar creant un gas que et fa morir per dos hores. I com espere que hages deduït, si pensaven que estaves mort, es desfarien de tu al no ser útil.



-HE ESTAT MORT PER DOS HORES?. Mare del senyor, crec que m'està baixant el sucre o una cosa així. -vaig dir acompanyant el meu drama amb uns moviments de braç.



-Eres un drames, ho sabies?. Sí, has estat mort per dos hores per a poder continuar viu tota la teua vida. Mira el teu braç, tens tres ratlles encara. Cada ratlla és una vida, com en Jumanji. A mi em queden dos. -va comentar com si res mentres m'ensenyava el seu braç amb les dos ratlles tatuades.



-Com vas perdre l'altra vida? o quan m'han fet este tatuatge?- vaig preguntar amb molta intriga.



-Millor no respondre cap de les dos perquè si no et mors d'atac cardíac. -va comentar abans de donar-se la volta i creuar la cortina.- A qui esperes?. Anem, segueix-me.



Em vaig alçar ràpidament per a no perdre-lo. Quan creuem la cortina passem a una habitació bastant familiar on hi havia taules amb molt de menjar. Els meus budells van començar a grunyir, fins a eixe moment no m'havia preguntat quan va ser l'última vegada que vaig menjar alguna cosa. Fausto em va animar a asseure'm en una taula i al segon, tenia enfront de mi tot tipus de dolços. Vaig agafar un dònut i vaig esperar que tornara a parlar. Perquè jo seré un dramàtic però ell és massa predictible.



-Bé, per on anàvem. -va dir dos segons després. - Vols tornar a la teua llar, i jo t'ajudaré per a aconseguir-ho. Sé que tens potencial, però no estàs preparat per a utilitzar-lo , així que t'acompanyaré i explicaré com utilitzar-lo per a no fer mal a ningú. El primer que hem de fer és travessar el bosc papallona, i et puc assegurar que el seu nom no té res a veure amb el que hi ha dins. -va dir amb una expressió entre terror i riure.- Et diria que faces les maletes però amb sort tens menjar, jajaja.



-Una pregunta així casual: eres el meu amic o el meu enemic?- vaig intentar dir però crec que no em va escoltar amb el soroll de les seues riallades.



-Perdó, perdó. Tens una motxilla preparada amb tot el necessari a l'entrada. Necessitem eixir al més prompte possible i tu estàs mirant amb molt de desig estes galetes de xocolate. Podem portar-les si vols, però van en la teua motxilla.



· · ·

Honestament, vaig acceptar anar amb Fausto perquè no tenia una altra opció. Hi havia alguna cosa que no m'acabava d'agradar, com si amagara alguna cosa darrere de tota la història que m'ha volgut contar. L'altre dia em va repetir moltes vegades això de la meua condició i ara no m'ha dit absolutament res. No havia esmentat on estàvem exactament, ni a quina distancia de Kyspery. Jo sols em feia una pregunta: Com sap que la meua condició pot crear eixe equilibri entre l'ànima i el cos?



Aixo em feia recordar que tota la meua vida he escoltat els meus pares xiuxiuejar a les nits sobre un tema que posava a la meua mare massa nerviosa. Una vegada vaig aconseguir escoltar alguna cosa sobre una ànima tan poderosa que és capaç de destruir el que mai s'ha pogut. Però, com voldrà una ànima destruir alguna cosa si vol formar un equilibri?. Les dades s'acumulaven al meu cap, però no trobava una relació entre tots ells.



Els meus ulls van començar a tancar-se, però del somni, no com les altres vegades. Demà comencem el nostre viatge i hui necessitava descansar de veritat. Abans d'adormir-me, algú va murmurar a la meua oïda. Tu eres la salvació, la teua ànima és eixe poder.