—No puc més. Quan queda hi ha més d'aquí al cim? —va dir l'Agustí amb les dues mans sostenint els genolls una mica doblegats amb respiracions cada vegada més fortes i ràpides.

—No ho sé, suposo que deu minuts més caminant. —vaig respondre jo, que estava bé, perquè estava acostumat a fer exercici, com passejar des de casa fins al Parc de l'Estació del Nord que em costava normalment una hora i mitja depèn del ritme de pas que tingués aquell matí. Una vegada que no tenia molta gana per esmorzar, vaig arribar fins al passeig de Lluís Companys, on es podia veure l'Arc del Triomf sencer, sense cap edifici que et tapés la vista.

Quan l'Agustí va escoltar aquella xifra, no va poder més i va caure assegut a terra. No havíem caminat ni mitja hora, quan ell ja s'havia assegut a terra, fent un gest amb la mà de convidar-me a mi també a asseure'm sobre una pedra a la vora del camí. Encara teníem temps de sobres, i per això vaig acceptar.

Vam estar descansant deu minuts, temps que vaig aprofitar per explicar-li la història del castell i una llegenda que em va contar la Carme. Després, vam seguir el camí fins al castell de Mequinensa.

Arribant a l'entrada del castell, ens va rebre en Marcos. Va ser molt amable i amigable, ens va fer una visita per tot l’interior del castell i també per fora, amb muralles del segle XIV. El castell més diferent del que pensava, estava una mica reformat, més modern, però n’hi havia parts que no s’havien tocat.

La visita va durar una hora més o menys, va ser molt interessant tot el que explicava en Marcos. Després d'acabar la visita, la baixada de la muntanya va ser molt més fàcil que la pujada.

L'endemà vam anar al museu d’història de Mequinensa, aquella setmana hi havia una exposició titulada “Viatge al passat”, en què presenten diferents objectes antics recollits per l’ajuntament o donat per la gent del poble durant un mes i després es tornaven al seu propietari.

Hi havia coses de tota mena, llibres antics donats per la biblioteca del poble, murals plens d'anècdotes de successos que van ocórrer al poble, vídeos que es van repetint tota l'estona d’entrevistes sobre els records que tenen les persones del passat, etcètera. Però el més interessant de tot van ser unes cartes que estaven a una taula a un racó del museu, donades per la guàrdia civil, perquè una d’aquelles cartes estava relacionat amb la Rita, deia una cosa així:

Bon dia, senyors de la guàrdia civil,

Voldria denunciar a la meva germana Valentina per donar suport als republicans i no estar de part dels franquistes. S’ha escapat aquesta matinada, quan ningú estava despert al poble, espero que pugueu atrapar-la abans que sigui massa tard. Jo ja m’he encarregat d’escriure-li perquè torni.

Rita Torres Vidal, 31 de gener de 1937

Aquesta carta ha fet que la impressió que tenia de la Rita s’hagués desplomat, no m’ho podia creure, de moment no li vaig dir res a l’Agustí, perquè no sabés la crueltat de la germana de la seva àvia. De sobte, em va cridar, havia vist en la secció objectes antics un escriptori igual que tenia l’Antoni al seu àtic, quan vam llegir la descripció de l'objecte, vam confirmar que era ell, “escriptori donat per l’Antoni Castellví”, no podia ser d'una altra persona.

A sobre de la taula, hi havia uns papers i unes cartes que no havíem vist a casa seva. Suposo que després de trobar la carta que vam llegir, no va continuar buscant i aquestes que hi havia a la taula les devia agafar d'un altre lloc i les va ficar al damunt perquè es veiessin millor.

A part de la carta que vam llegir, n’hi havia unes altres darrere, mig tapades per la primera carta, que diuen una cosa així:

Com que la teva germana és una republicana també? Has de trobar-la de seguida i fer que canviï d’opinió, com vaig fer amb tu. Si no ho fas, ja pots dir-li adeu a la nostra relació.

Sebastià López Soler

Després d'haver llegit la nota, li vaig dir a l’Agustí sobre l'existència de la carta que havia escrit la Rita, ja que amb aquesta nota, sabem que la Rita no ho va fer volent, sinó que va ser manipulada pel seu nòvio o amant.

—Quin tipus més fastigós i manipulador, com pot ser així de mala persona? —va dir l’Agustí sense pensar-ho molt.

—Ja, i ha fet que quasi pensés que era ella la Irene Adler d’aquest viatge, sort que has descobert aquella nota.

—Hem de fer alguna cosa per lluitar contra Moriarty i aquesta injustícia. —va suggerir l’Agustí.

—Què podem fer?

—Fer que més gent conegui aquesta història.

—Com?

—No ho sé, per exemple, publicar-la com una història a la pàgina web del poble, pensa tu també.

—Em pareix bé, també podem contactar amb el museu i incloure’l també a l'exposició “Viatge al passat” del museu.

—Gran idea, Watson.

—Gràcies, Sherlock.

Vam fer mans i mànigues! Dies després, vam anar a l'ajuntament, i li vam explicar tota la història amb alguns detalls més que havíem trobat, però no us els descrivim perquè em passaria dues hores escrivint i m’ocuparia tres pàgines més i seria massa avorrit. El funcionari ens va escoltar atentament i va prendre nota de tot. Finalment, ens va dir que els ha aparegut molt interessant tot, ho comprovarien ells també per assegurar-se que sigui cert tot i ens mantindrien informats de qualsevol novetat.

La resta de dies també ens ho vam passar bastant bé, fins i tot vam fer un nou amic, es deia Elies Muntaner Ferrer. Ens vam conèixer al bar Esport, estàvem l’Agustí i jo discutint sobre quina de totes les històries de Sherlock Holmes és la millor, discussió, la qual hem tingut d'ençà que ens vam conèixer, però les opcions sempre canviaven, aquesta vegada ell s’havia decantat per “El gos de Baskerville” i jo m’havia decantat per “El problema final”.

—No serà això una indirecta, no? —va dir l’Agustí pensant que em referia a ell, perquè sempre li deia Sherlock.

—Com pots pensar així de mi? —li vaig respondre, sense haver caigut en aquella qüestió.

—No ho sé, ho has pogut dir per què estàs enfadat amb mi.

—Cavallers, jo crec que la millor és “Estudi en escarlata”, perquè va ser la primera en què van aparèixer i el van fer reconegut. Perdona que no m'hagi presentat, em dic Elies, i també soc un fanàtic dels llibres de Conan Doyle, encantat. —va dir de sobte una veu darrere nostre, que em va espantar per un segon.

—Encantat, saps, crec que tens una mica de raó. —va dir l’Agustí.

I així ens vam fer amic d’Elies, o millor dit, de l'inspector Lestrade.

Els dies passaven, i va arribar el dia de tornada. Vam recollir l’equipatge i el vam ficar al maleter del cotxe. Abans d'arrencar el cotxe i acomiadar-nos del poble, vam passar pel cafè Esport a acomiadar-nos d’Elies, que sempre va allà a prendre un cafè als matins i ens va donar el seu telèfon per mantenir-nos sempre comunicats.

Vaig sentir que el viatge de tornada va ser molt més lent que el d’anada, com si aquell lloc no em deixes anar tan ràpidament, com si em volgués fer quedar a la força.

Arribat a Barcelona, vam anar directament a l’aeroport, ja que només quedaven tres hores perquè s’enlairés el vol d’Agustí a Còrdova.

—Què t’ha semblat Espanya? —li vaig preguntar la qüestió per la qual vam fer tot aquest viatge.

—Normal, com tots els altres, és millor Argentina. —em va respondre.

—Digues la veritat Sherlock, que et conec i sé quan menteixes.

—D’acord, no ha estat gens malament el viatge.

Em va sonar una notificació al mòbil, era del correu, el remitent era un funcionari de l’Ajuntament de Mequinensa. Al correu a part de la presentació ens va adjuntar una pàgina web, vaig clicar a l'enllaç, em va portar a una nova secció titulada “Anècdotes” a la pàgina web oficial de Mequinensa, hi havia només una única notícia, la nostra, el títol deia així:

Dos visitants van vindre a visitar el poble i van tornar amb més d’una sorpresa.

L'article tenia més de deu pàgines, en el que explicava tota la història d’aquells anys al poble i també l’origen i el transcurs de la nostra història.

—Això ja es mereix la teva aprovació no? —li vaig preguntar després de llegir-li una mica sobre l’article que m’han enviat.

—Vinga va, accepto la meva derrota, ha estat molt bé.

—Gràcies, Argentina tampoc ha estat gens malament.

—Això ho donava per descomptat, però se sent bé quan m’ho dius.

—Ja és l’hora, no te n’has d'anar ja?

—Sí, ja me’n vaig, adeu, Watson.

—Adeu, Sherlock, recorda també una última cosa, has de canviar el teu aire d’arrogant i superioritat, que sempre hi haurà coses millor que les teves.

—Ja sé què vols tu. Faré allò que vulgui!

—Has de canviar, Agustí.