—Sempre igual, no pots separar-te de l’ordinador ni un moment, sempre has d'estar buscant cosetes amb l'ajuda de la IA, com has estat vivint abans que s’inventés? —va dir l'Agustí quan vaig obrir la pestanya de Copilot en el navegador a la sala d'informàtica de la biblioteca del poble.



—És que és il·legal? —li vaig contestar una mica molest.



—No, però algun dia, acabarà amb la humanitat i tu seràs un dels culpables.



—Exageres Agustí, has de ser més empàtic amb les persones que utilitzen les noves tecnologies, que són el futur de la humanitat, obre't al món de la IA, no et tanquis de la realitat.



—Ja prou vaig tenir fa vint anys amb l'internet, com ara tenir un que et fa coses automàticament. Fes allò que vulguis, jo me n’aniré a xerrar amb la gent del bar que és a prop d'aquí.



I així sense dir res més, es va girar, se'n va anar i em vaig quedar sol davant de l'ordinador amb la IA carregant la resposta de la pregunta que li havia fet.



Vaig estar una estona més buscant informació dels avantpassats d'Agustí, a sobre que li faig un favor, s'enfada amb mi. I després d'un brau! Em vaig acomiadar de la Carme, la bibliotecària i em vaig reunir de volta amb l'Agustí, a veure si ja s'havia tret l'enuig del cap.



Després d'un breu diàleg, sabia de sobres que no li havia passat per alt l'enuig. Per tant, li vaig dir: «Ja n'he trobat la casa dels teus avantpassats». Es va quedar amb una cara de sorpresa dient impressionant i em va preguntar on estava, pareix que ara sí que ja no estava enfadat i s'havia oblidat de tot allò d'abans. Vam intercanviar unes frases més i ens vam posar en marxa cap a la casa.



El camí fins a la casa, va ser tota una aventura, eren les sis de la tarda, però la boira ja havia arribat i no tenia pinta de què se'n anés aviat i comptant amb la miopia que tenim els dos, ja et pots imaginar que no vèiem quasi res de lluny. Pareixia aquí Londres del segle passat.



Aquí els carrers estan enumerats per lletres i dígrafs, no amb noms de ciutats o sants. Si agafes un mapa del poble i mires d'esquerra a dreta, els carrers van de la A fins a la Z i quan s'acaben les lletres, utilitzen els dígrafs per substituir-los, alguns dels noms són, carrer IG, LL, TX, i moltes més, fins que s'acaben la quantitat de carrers. Després d'una bona estona passejant pels carrers de l'abecedari, que com a curiositat, estaven distribuïdes com si fossin una quadrícula d'Excel i no una per aquí i una altra per allí, com els pobles antics, vam arribar a la casa 14 del carrer ela geminada, què és la que estàvem buscant.



Vam trucar a la porta i ens va obrir un senyoret de no més de trenta anys, es deia Andreu Vilanova, i era professor. Ens va dir que la casa l’hi havien llogat i no n’era el propietari. Amb molta amabilitat, ens va donar l’adreça del propietari de veritat, després de contar-li la nostra història i el motiu de la nostra trucada. De seguit ens vam posar de marxa una vegada més, fins a arribar a la casa 23 del carrer TZ. Aquesta vegada ens va obrir un senyor quasi de la nostra edat, es deia Antoni Castellví. Després d'explicar-li el motiu de la nostra visita, ens va invitar a passar a dintre.



—Com es deia la teva àvia? —va preguntar l'Antoni, que ja s'havia oblidat de la xerrada que havíem tingut abans a la porta de la seva casa.



—Valentina Torres Vidal. —va respondre de seguida l'Agustí.



—El nom no em sona, però els cognoms són iguals a la de la meva àvia, Rita Torres Vidal. —va dir després de rumiar-ho una estona. — Pot ser que siguin familiars.



—No tens algun objecte de la teva àvia, un diari, una carta o alguna cosa de l'estil? —vaig parlar després d'una bona estona escoltant les seves converses.



L'Antoni va suggerir buscar a l'àtic, vam acompanyar-lo, però només vam observar, per por a trencar alguna cosa. Aproximadament deu minuts després, l'Antoni va descobrir una carta dins d'un calaix d’un vell escriptor, el vam llegir i deia una cosa així:

Estimada Valentina,

Fa ja un mes d'ençà que ens vam separar, però et continuo trobant a faltar. No ens havíem d'haver separat, no sé com la política va fer-nos entrar en aquella discussió. Ara després de rumiar-ho molt, respecto el que penses, tant me fa que siguis de dretes o d'esquerres, ets la meva germana i això sempre serà així.

Però entenc que les circumstàncies d'ara, no et permeten tornar, vull veure't una vegada més, però més que siguis feliç.

Tot va començar a partir d'una ximpleria.

La teva germana, Rita.

30 de gener de 1937

Ens vam adonar tots del que va ocórrer aquell any, ningú va dir res, ens vam quedar tots pensatius, fins que l'Agustí va rompre aquell silenci del moment.



—Que trist, no? Que s'hagin separat les dues germanes. —va dir intentant aguantar-se unes llàgrimes que estaven a punt de sortit.

El vam respondre amb un silenci, però dient sí amb el cap.



—Gràcies per tot Antoni, per invitar-nos a la teva casa, per resoldre'ns el nostre problema, moltes gràcies. —li vaig dir per acomiadar-nos d'ell, al final de tot, després de la conversa que hem tingut seguint el tema que va començar l'Agustí.



—De res, família, sou benvinguts quan vulgueu, fins aviat.



Després d'acomiadar-nos de l'Antoni, eren les vuit i mitja, l'hora de sopar, vam buscar un restaurant diferent del primer dia i vam començar a decidir que prendre avui.



—Vols això? És típic d'aquí, per provar cosetes noves. —li vaig recomanar.



—No gràcies, prefereixo això de sempre.



—Obre't Agustí a les noves coses que et presenten, no siguis una persona neofòbica. Dius no a tot, no a la IA, no a plats típics de la zona i no tampoc a trepitjar un cementiri aquest matí per mi, per veure a la meva àvia.



—Allò del cementeri no és per neofòbia, em fa cosa entrar a terra de gent que ha mort.



—Quin remei, fes allò que vulguis, però has de canviar Sherlock.