— “Benvingut ara al meu país, Espanya, ens ho passarem molt bé, com a Argentina, fins i tot més bé.”

— “Això ho diràs tu Watson, ja ho veurem.”



Sempre igual, no es pot dir res que vagi en contra d’ell, els seus gustos i el seu país.



Us presento a Agustí, el meu amic per correspondència, ens vam conèixer per primera vegada, quan era un alumne d'intercanvi en la universitat nacional de Còrdova, i no, no és la d’Espanya, em referia a la d’Argentina, ja que ell és d’allí. Ens vam fer molt amics, teníem gustos semblants, a tots dos ens agraden les novel·les de Conan Doyle, érem molt fans de Sherlock Holmes i ens agrada molt viatjar. Durant aquells tres anys de la universitat, ens ho passàvem de meravella, ens fèiem bromes, ens dèiem l’un a l'altre Sherlock i Watson, i anàvem a festes. Però d'allò ja fa molts anys, quins records!

Ell és una persona que té els cabells curts i negres, posseeix uns ulls petits de color negre potser a causa de la seva miopia, un nas d'estil grec encara que una mica carnós a la punta i una barba de tres dies al voltant de la seva boca. És una mica rondinaire, sempre és així, es queixa de tot, però és amable i estar amb ell et transmet confiança. Sap parlar anglès, espanyol i català, aquest últim li vaig ensenyar jo, per compartir la meva llengua materna, el parla molt bé, sols que a vegades diu castellanismes, cosa que a tots ens passa.



Teníem les nostres ximpleries de competicions per saber qui era millor que l'altre. Aquesta vegada, potser se’ns ha anat massa lluny. Tot va començar un mes abans més o menys, quan estàvem parlant per correu electrònic sobre quin dels dos països era millor que l’altre, després d'estar dient els avantatges i els llocs turístics de cada país, vam decidir quedar i viatjar tots junts a cada un dels nostres països. Ja estem jubilats, però continuem tenint la mentalitat d’un nen petit. Es va decidir a cara o creu, ell era cara i jo creu, va guanyar ell i vam estar al voltant d’un mes visitant Argentina, vam visitar Bons Aires, Santa Fe, La Rioja i la ciutat on va néixer, Còrdova.

Doncs ara tocava visitar el meu país, el vaig portar per la majoria de les grans ciutats, Madrid, València i Barcelona, en aquell ordre, cada setmana una ciutat diferent, però l'última setmana que quedava del mes, el vaig portar a un lloc molt especial, el poble dels meus avis materns, Mequinensa. Ell, quan va sentir el nom, es va sorprendre, deia que li resultava familiar aquell nom, però que no queia on l’havia escoltat, al final cap dels dos vam donar-hi molta importància.



Al principi, era tot un contrast, d'estar vivint a un país on a l’hivern anàvem amb banyador a la platja, a un altre on sense abric et podia donar una hipotèrmia. I també al canvi d’horari que feia que tingués molta son al matí i a la nit no aconseguís tancar ull, però a poc a poc tot tornava a ser com abans. Bé, això per a mi, per a Agustí li va costar un parell de dies més.



Després de visitar tota Barcelona, vaig agafar el cotxe, encendre el Google Maps i ens vam posar de camí cap a Mequinensa. Eren les cinc de la tarda, vam estar unes dues hores de viatge per la carretera, això sí, parant de tant en tant a les benzineres que ens trobàvem pel trajecte. On Agustí va aprofitar per comprar un imant de nevera que posava Espanya amb una dona que ballava la jota, un ball tradicional d’Aragó, costum que tenia cada vegada quan visitava un país, m'havia ensenyat la seva col·lecció quan vam anar a casa seva i no sé si en tenia dotze més o menys.



El cel fosquejava molt de pressa, eren les sis i mitja de la tarda, però pareixien les dotze de la nit. No es veia cap núvol i quasi tampoc estrelles, apostaria que va sortir la lluna, però ell diu que no, suposo que des del seu seient, la perspectiva no era molt bona per allò. També va aparèixer molta boira que em feia borrosa la visió que tenia sobre la carretera.



A la ràdio sonaven cançons més clàssiques impossibles que feien l'ambient del cotxe més viu i animat, com per exemple “Bon dia”, de “Els Pets”, o “L’Empordà” de “Sopa de Cabra”, etc.



Vam arribar a les set i vam buscar un allotjament. Vam trobar una petita pensió dirigida per una senyora gran que es deia Pili. Ella ens va rebre amb amabilitat i ens va donar una habitació neta i acollidora. Després de desfer el nostre equipatge, vam sortir a fer un passeig per la vora del riu. No hi havia silenci absolut, però es podia relaxar amb aquell soroll de fons, dels peixos salpicant la superfície de l'aigua i els grills cantant, fins que de tant en tant se sentia el soroll del motor d'un cotxe que trencava aquella calma.



Després de tornar de sopar a un restaurant del poble, vam estar parlant amb la Pili sobre cosetes del poble, que ens servirien per visitar el poble amb més facilitat. Ens va explicar moltes coses com que hi havia el poble vell a prop d'aquí, i que per la construcció del pantà, van inundar-ho tot, i es van haver de mudar. També ens havia comentat alguna llegenda del castell de Mequinensa, però com que són molt llargs, me'ls guardaré per un altre dia.



De sobte va saltar l’Agustí, dient: “Ja he caigut d’on recordava jo el nom d’aquest poble, a l’àlbum familiar de l’àvia!”.



— “Això significa que els teus avantpassats també eren d’aquí, de Mequinensa?”— Li vaig preguntar.



— “Suposo que sí, Jordi, que penses tu?”— Em va contestar ell molt seriosament, ja que era la primera vegada en tot el viatge que deia el meu nom.



— “Haurem d'investigar-ho, veritat Sherlock?”—Li vaig dir de broma perquè la conversa no estigui tan carregada de fortes emocions.



— “Exacte Watson, ara anem a dormir, per tindre força per a demà.”



Aquella nit vaig dormir i somiar com mai havia fet, en sentit positiu, potser és perquè el meu rellotge intern ja estigués equilibrat o perquè aquest poble em trau una sensació de familiaritat que no sé com expressar-ho. No obstant crec que l’Agustí no va dormir gaire, per intentar assimilar tota la informació que té i la que tindrà.



L'endemà, em vaig despertar amb una quantitat de gana immensa. A ell també se li noten que li sobren les ganes.



— “Come on Sherlock, ens espera una gran aventura el dia d’avui.”— Vaig dir-hi quan em vaig despertar.



— “Elemental, el meu estimat Watson.”— Em va contestar ell.



— “Allò és una invenció literària, Conan Doyle mai va escriure aquella frase.”

— “Ja ho sé, no siguis pesat.”

— “Ja comencem una altra vegada amb les discussions per no voler admetre un error, has de canviar, Sherlock.”