Quan Canop va veure Tina per primera vegada no va sentir cap urgència de descobrir ni investigar. En aquell cos llunyanament familiar va veure com el vast univers que havia recorregut mil vegades dansava menut i indiferent, com es condensava roig en cometes, blau en espirals, blanc en estrelles. En ella va reconèixer la vida. Però no era possible… La seua ment devia estar distreta, concentrada en una altra cosa: potser en les flors espinades que brotaven del seu pit? Però aquelles tampoc eren reals… Què li estava passant? Tot pareixia concordar amb un concepte del qual Tina li parlaria més endavant: un sentiment de ser música i a la vegada escoltar-la, d’agraïment i lloança per alguna cosa, de voler protegir. I va dir que era el propi nucli de l’univers. Canop va quedar agitat davant de la presència de quelcom tan grandiós. I, tanmateix, va sentir com si allò estigués al seu interior… però com ho anava a saber? No sempre hi havia música, o lloança… Al final, tan emocionat, va acabar estudiant l’”amor” i no a Tina. Encara que les dues coses semblaven la mateixa.

Uns moments més tard ella va explicar-li que aquell sentiment es celebrava amb una boda: una cerimònia de màxima expressió d’amor. Va dir-li que volia tornar amb aquella celebració, i mostrar-se al mon. Tina va ajudar Canop a elegir l’adorn del seu pit i tots dos van anar a la Terra aquella nit per fer els preparatius. Però, en tornar de la cerimònia, Canop va pensar que allò no podia ser el que Tina tractava d’explicar-li: aquells humans fugint, sa mare… I concordava amb els humans de la seua infantesa… Tina era única, aleshores? Canop, després d’animar-la, va voler anar més lluny que cap negligent humà. Per provar a amar, va decidir extirpar la pena de Tina, allunyar-la de tot allò que no amava. Fer-la justícia. Protegir alguna cosa. Agraïment...

Va tancar-se en la seua cambra en silenci. Parlant en un idioma extraterrestre i sense despertar-la, va ordenar al seu planeta activar la màquina.

Els seus companys ho consentiren.

Una taca blava. Cobriria tot el sol.

La vida a la Terra es faria impossible, i amb ella desapareixerien totes les seues penes.

Quan Tina va despertar, va demanar Canop que la portés a la Terra una altra volta. Aquest no va poder negar-se, i sabent que seria l’última vegada, va enviar-la allà. Tina no sabia res: igualment, la màquina ja no es podria desactivar. Ella l'estimava, i aquell amor era prou, cert? Serien feliços.



. . .



Natalia va eixir al jardí. Les fulles que havien començat a levitar amb aquella llum blava acabaven de desplomar-se. Es va preguntar com estava ocorrent allò. Com Tina venia i se n’anava a la seua voluntat, com s’havia fet així, per què. No era feliç amb ella? Sempre ho havia sigut. Però com fugia? Quina força màgica -més bé diabòlica- era capaç de fer allò? Natalia va seure en la cruixent i curta herba lentament, i va sentir el seu crepitar en les cuixes. Va passar allà una llarga estona.

En les pròximes setmanes, la seua ment i cor van quedar-se allà, en el jardí, mentre el seu cos vagava pel mon. Aquells dies també hi va aparèixer una petita taca blava en el perfecte centre del taronja sol. La taca la feia sentir menuda i quasi atacada. Però no l’odiava: sentia certa simpatia per ella, com si no ho fera a propòsit.

Una nit de moltes, Natalia es va penedir: no va ser capaç de demanar-li explicacions a Tina, de fer-la rectificar, de rebre-la com una filla. Ella també havia fallat, les dues havien fallat.

Però com sabia si Tina tornaria, si tindria una altra oportunitat? Al proper matí, va obrir les cortines. La taca del sol s’havia fet més gran. Era bonica. Començava a fer calor. Potser Tina tenia raons per desaparèixer? Quines? I quina raó de desaparèixer amb aquell dimoni? D’estimar-lo a ell i no a ella? Natalia va rentar-se la cara i es va mirar a l’espill. Es mirà uns segons, preparant-se per a viure un altre dia sense la seua filla.

En baixar a la cuina, va agafar una llesca de pa. No quedava melmelada de fresa, i va agafar la de figa, provant-la per primera vegada. Estava bona. Sempre havia pensat que no li agradava.

De sobte, la nit es va omplir d'una forta llum blava i un soroll a motor esbufegant. D’una espenta Natalia va apartar la fina manta de primavera, va lliscar els peus en les sabates i va baixar per les escales. Va girar la cantonada i al jardí estava Tina, envoltada per pètals roses que havien caigut de l’ametler. Les dues es van mirar una altra volta. Tina fora, ella dins. Tot el que havia ocorregut aquells dos anys va passar de sobte com un tren bala entre elles. Ara, eren només elles.

-Tina? No et reconec… -Va dir Natalia, esglaiada. Qui era? En qui s'havia transformat sense ella?

-Mamà… No em reconeixes? Soc la teua filla. I tu, ma mare.

-La meua filla… No hauria fugit de mi. Tu has decidit no tornar, d’allà on estigueres, cert? Tu has fugit, a propòsit?

-Ara he tornat, mamà. No em veus ací?

-Et veig. Tina. Per què has sortit? On has estat? I la meua filla? Si m’estimares hagueres tornat de seguida, esverada, als meus braços.

-No... Jo t’estime. He necessitat tornar ara, però ho he fet perquè t'estime. -Tina va voler fugir.

-Dius que m’estimes. Però no et conec. Com et puc estimar?

-Mamà… Tu em coneixes. Soc la teua filla. No soc com abans. Però ara soc... Sé que soc alguna cosa que abans no era.

-Ja ho veig, que ho ets. Qui ha fet que deixes de ser una xiqueta? Eixe dimoni té la culpa. T’ha…

-Què? Quin dimoni?

-El dimoni roig de la boda. Només ell té la culpa. Ha extret una part de mi. Desperta, Tina, i mira el que ha passat. On estem? Per què ha canviat el que estava bé?

-Que estiga bé no evita que haja d'acabar... Havia de passar, tard o d'hora.

-No ha d'acabar. Jo ara no soc, Tina. Sense tu, jo què soc? Què soc, si no una mare?

-Mamà… Tu mai has sigut només una mare.

-Sí ho he sigut. Només ta mare! Vull tornar a ser-ho!

-I jo sempre he sigut només la teua filla. No ho veus? Potser ja era hora.

-Ja era hora? No! Eixe dimoni ha canviat el que estava bé! -Natalia cridava i feia tremolar el tronc de l’ametler. Tina va mirar cap a dalt.

-Però era el que havia de passar… No creus que hem de ser més? -Va mirar cap al cel.

-Què? Què fas amb el cap? Estàs… Ah… -Natalia va córrer cap al jardí, cap a Tina, per envestir-la i allunyar-la de la llum blava. Però de sobte, les dues estaven marejades sense cap i trontollant sense peus per un espai inconcebible i negre. I en un moment, els seus quatre peus van aparèixer en un sòl conegut però hostil. Natalia havia entrat a la nau. Va veure Canop. Tina al seu costat. Enfront, el dimoni. En una casa de camp. Mirant-la. Era… Era aclaparador. Era ell. De peu, mirant-la. Era… tendre. I no era un dimoni.

-Ets un alienígena… -Va dir Natalia. No era un dimoni; només un alienígena. Es va girar cap a Tina i va veure una cara xicoteta i múrria, que la mirava amb tendresa, i en els seus ulls es va trobar reflectida. Tina va mirar sa mare intentant respirar, però els seus pulmons pareixien plens de forats. Després va mirar Canop. Aquest tenia un braç a la butxaca de la bata. Natalia continuava immòbil. Canop va traure el braç revelant un artefacte amb forma d’omega. Va estendre el braç cap a Natalia i es va sentir un xiulet. Aquesta va caure a terra.

-He disparat ta mare. -Va dir Canop, alleujat.

-Què…?

-Tina, no veus que no entén res?

-Canop, has disparat… A ma mare? Canop… -Tina es va deixar caure al costat de sa mare.

-Sí. Ho he fet per tu. No sents aquell sentiment musical?

-Canop. Torna’m amb ella.

-Què?

-Torna’m! A la Terra!

-Però… Per a què…?

-Torna’ns a la Terra! Açò no és amor, Canop! -Tina cridava i la seua gola vibrava. Canop podia notar-ho però no sentia res.

-Què? No sé què dius…

-Què has entès tot aquest temps? Torna’ns a la Terra! Ma mare es pot salvar, veritat?

-No ho entenc…

-Torna’ns! Baixa’m d’ací! Entén-ho! -Canop va córrer a la seua cambra i va expulsar Tina i Natalia en el seu jardí. Tot va quedar ara quiet. Tot l’univers estava quiet, envoltant Canop, en silenci. Què havia passat? Què havia fet? Dels ulls de Canop van començar a caure unes gotes taronges i dolces. Allò era també devia ser causat per aquell "amor"…



. . .



El sol travessava les cortines i ho banyava tot indiscriminadament. A l’hospital de la ciutat, molts van reconèixer Tina: en els periòdics i telediaris ja apareixia la seua cara, però no hi figurava cap explicació. Tina no la creia necessària. Sa mare encara no havia despertat, però respirava. Només a voltes mirava al cel i pensava en Canop. Tornaria més tard i parlaria amb ell.

Les estrelles i les nebuloses que, sense Tina, formaven masses abominables, es veien a través de la finestra. En els seus dies Canop mai va tornar a rebre un altre ésser viu. Es va preguntar si ella pensava en ell. Va sentir aquelles flors al pit: ara, però, sense Tina prop. La taca blava es feia gran i més gran. Havia de tornar abans.

El sol brillava cada dia més concentrat a causa d’aquella estranya taca. Els metges havien dit que el cervell de Natalia havia rebut una forta descàrrega elèctrica. Aquella nit, es va despertar. Les dues es van mirar una altra volta.

Mentre Canop vivia, va voler anar més enllà, per entendre Tina. Va començar a indagar més profundament en el sentiment: sentir l’amor que tenia cap a les plantes que adornaven els prestatges; també el que tenia pels éssers d’aquelles fotografies, també per les estrelles, que continuaven sent boniques. Aleshores, l’amor també estava en altres llocs… Potser en tots els llocs, si buscava prou?

Natalia no va tornar a veure la cara que va veure en la nau, aquella cara tendra i pigosa. Però, a pesar de ser diferent, veia a la seua filla. Tan altra, tan gran... Va començar a plorar. Ho havia fet sense ella. Per molt mal que li fera. Les dues es van parlar.

-Mamà, per què plores? Com et trobes? -Va preguntar Tina.

-Bé, filla. Gràcies. -Va dir sa mare. -Era un alienígena...

-Sí.

-Tu l'estimes, cert?

-Sí.

-No és dolent, veritat? Malgrat el que ha fet.

-No ho és, no. L’estime.

-Ho veig. Jo també crec que no és dolent. Està bé. Filla: no pateixques.

-Sí… -Tina va plorar també.



A mesura que passava el temps, Canop patia més. La taca quasi havia engolit tot el sol. Estimava Tina i estava patint per ella. Ho entenia? Allò era el que li passava a ella? L'amor feia patir. I mereixia la pena, doncs amant-ho tot la vida es feia de sobte més tova, més cognoscible. L'amor ho és tot, com va dir. Però aleshores l'amor no és només una definició; al contrari del que va dir.

Tina i Natalia van tornar a casa i van seure en el jardí. Era de dia, però el cel estava negre. I els seus dos cors bategaven a la vegada. Tina va pensar en Canop: ella encara l’estimava, malgrat tot. Va esperar ser abduïda allà, una altra volta, durant una llarga estona que pareixia cataclísmica.

Aleshores, l'amor sempre havia estat en tot? Era una hipòtesi lògica. Havia estimat Tina, i sempre que l’estimava, estava estimant també l’univers; i sempre que estimava l’univers, estava estimant Tina. I Tina era amor. I, per tant, l'univers era amor. I tot ho era. Es va assabentar: fins ara, la seua visió de l'amor estava tancada a ell, quasi egoistament. No s'havia assabentat: l'amor no és propi, no és únic. Existia en tots. En els seus companys també, i ningú d'ells ho sabia. Seria revolucionari! I Tina també amava. Amava sa mare i no anava a tornar... I ell, per amar-la a ella, havia de deixar-la amar. Però, no per errar no l'estimava. Però sí per estimar-la podia tractar d'arreglar-ho. L'amor és arreglar i trencar i arreglar. Salvar Tina, la Terra, l'univers, el nucli de tot. L'amor està en els principis però també en els finals. Allò, estava segur, era una cerimònia digna.

El sol era blau i Canop sabia que no quedaven moments. La Terra continuava girant i la vida continuava sent. Va portar la seua nau cap a la màquina veloçment, viatjant entre estrelles, xocant amb nebuloses i trencant-les al seu pas, veient com la pols volava lluminosa i repicava en les parets de la seua nau. Li va recordar quan Tina i ell van xocar amb escombraries espacials. Mai havia sentit tantes espines al pit. Allò era, l’amor… Flors i espines… Els faria justícia, a tots. Llàgrimes taronges. El mateix color del sol que darrere del blau brillava amb intensitat. Destruiria aquella taca blava i deixaria passar la llum. Per a tots. A la Terra tots amaven, i ell havia de deixar-los amar. Va somriure amb aquell pou sense llavis.

I per amor, Canop i la seua nau van explotar en un segon contra el centre de l'estrella més gran i taronja de totes. Canop, feliç, havia conclòs la investigació de la seua vida.



. . .



Tina i Natalia van mirar al cel. Una explosió va irrompre en la seua obscura harmonia: amb sorolls sònics i mil estrelles que brotaven de la gran solar cap a totes les direccions, blanques i brillants com focs artificials, il·luminant la nit. I de sobte, activada i còsmicament fascinant, la taca blava es va engolir a ella mateixa i va revelar el sol, i es va estendre en el seu lloc un halo que va recórrer tot el cel, i darrere de l'halo tot es feia d'un roig intens, carmesí, robí, sang, foc, cirera. I tot el cel es va fer roig. Damunt dels caps de tots i de les vistes elevades, roig. Amb aquella llum, tots, rojos. La Terra, roja. El sol, lluent.

De sobte, tots van sentir una veu. "Hi ha una pols daurada que manté les partícules orbitant al voltant del nucli i els satèl·lits al voltant dels planetes, que manté els nostres peus al sòl i les nostres mans al cel. És una pols daurada que flota per l'univers i que el manté unit. Observa, ésser conscient, de nosaltres emana també eixa pols. Quin benvolgut sacrifici és estar fets del mateix que tot ho regeix, i de ser capaços de cantar i fer vibrar la pols daurada amb la nostra veu, d'obtindre les seues penes i les seues esperances, de ser i amar. Entre nosaltres i l'univers ocorre un intercanvi. I així, tots vivim. Accepta les espines: quina altra cosa mereix la pena?" En els seus pits i en els seus caps i en el més profund de les seues ànimes, una veu.

Només Tina, però, va reconèixer qui enviava aquelles paraules. Era el final d’una consciència que una vegada havia viscut. Va mirar cap al cel: damunt de tots, estava Canop. Ho havia aconseguit; un esdeveniment atemporal, inexorable, violent, ancestral, necessari, conscient i viu: amar. Tina va plorar i l'univers es va fer del color dels seus cabells. Tots, tota la Terra va deixar el que estava fent per mirar al cel. Tots van mirar aquell mateix roig: tots van alçar la vista al mateix temps per veure el mateix, junts, tots vius al mateix temps. I ningú sabia el que passava, però per un moment tothom va entendre alguna cosa.