En aquest poble, sabeu com és la tardor; deixa el seu pas davall cada arbre, matoll, o flor. Aquella església també flotava damunt d’un mantell de fulles. No conec el seu nom ni el seu sant... Estava composta per una gran nau central, abraçada per pedres antigues i agrestes, d’un taronja esvaït. En el centre, tenia un immens cercle de vidre, acolorit amb més colors dels que podria anomenar en aquell moment. I estava coronada amb afilades agulles, carregades de detalls, com el centre del món. Un moment després, vaig creuar el pòrtic. Trobava a faltar ma filla, molt.

Vaig seure entre la gent. En una estona, vaig deixar de veure-la. Estava massa centrada en arrissar-me el cabell amb el dit índex. És el que faig quan estic nerviosa; i amb raó. Ignorant tot el temps de cerca, apareix Tina, de forma inexplicable, paranormal quasi; de sobte, sense cap esforç. Ah… L’única explicació que podia “asserenar” la meua ment era que el segrestador l’havia obligada a casar-se amb ell; allò tenia lògica, doncs una xica de 18 anys tampoc es casa així com així. En fi… Ara que tot ha passat, ja no puc pensar en res. Després d'una estona de tensa espera, la porta es va obrir deixant entrar una llum blanca, il·luminant les capelles i el retaule. Darrere de la llum, va entrar el marit. Quan el vaig veure, però, en la meua gola va atrapar-se com una gran bola de fulles. Sabeu el sentiment de perdre tota capacitat d’entendre alguna cosa?

El marit era com una peça surrealista, deixeu-me començar així; com una pintura de Magritte, una pel·lícula de Dalí. He estat refugiant-me en aquest tipus d’art, entre altres coses.... No he sabut com ser jo des de que ma filla no està. Ah… Era roig. El marit era roig. Tenia els ulls, grans i negres, on les orelles haurien d’estar, i les orelles, punxegudes, on el monyo hauria d’estar. La seua boca era un pou enmig de la cara, sense llavis. No hi havia dents ni llengua. Encara així, d’alguna manera, es podia sentir que estava somrient. On hauria d’haver un bell nas hi havia una espècie de banya apuntant cap a baix, fins a la barbeta. Una gran capa platejada envoltava tot el seu cos ondulat, el qual estava tancat amb una estreta granota violeta. En el centre del cos tenia un… bonic adorn. No caminava entre els bancs, s'arrastrava. El seus peus eren llisos com una làmina de metall. I els seus braços s'estenien quasi fins a aquests. Només quan va arribar a l’altar, feliç i digne, vaig veure el capellà i la seva expressió. Aquest, aterrit, va llançar-li el calze que tenia a la mà abans de fugir església endins; supose que pensava que era el dimoni. La veritat, jo també ho pense. La resta d’invitats va córrer també entre trepitjades fortes que serviren com a tambors cerimonials. De colp, el silenci va arribar amb la sortida de l’últim invitat, mentre algunes fulles mogudes per la intensitat de la fugida entraven a l’església. Jo sola, però, continuava mirant fixament el dimoni.

I amb les fulles, va entrar una persona nova. Només era advertida per les seues petjades, doncs ningú la mirava. La persona va caminar entre els bancs abandonats i entre el silenci i va pujar a l’altar. El dimoni va paréixer adquirir una sobtada lluminositat als ulls. Per què? Va moure el cap al front, i els meus ulls van moure’s amb ell. Aleshores vaig veure els cabells rojos de la meua filla balancejar-se cap a davant. El dimoni m’havia fet oblidar-la. La meua filla. En aquell moment em va costar reconèixer-la, ho reconec. No pareixia ser Tina, però era ella. I estava tan a prop, però tan lluny... I aleshores, en un fluid moviment, ell va agafar-la i ella va agafar-lo i tots dos es van connectar suaument creant un forat de cuc. I jo vaig observar com l’espaitemps es deformava. Vaig observar, una eternitat després, com caminaven agafats pel mig de l'església buida, sobre la catifa vermella. Al passar pel meu costat, Tina em va mirar, sense dir-me res, amb la cara un poc tensa però amb els ulls també lluminosos i les celles encorvades. Vaig observar com els dos eixien per la porta i, finalment, vaig observar la porta tancar-se darrere d’ells. Tan prompte com Tina va tornar, se’n va anar sense dir res. Amb un dimoni. I jo em vaig quedar a soles, a fosques, amb les fulles i amb el silenci.

Com em mireu… Jo estic també completament desconcertada, és clar. Només pensava que allà, dins el buit d’aquella església, no hi podia haver amor real, clar. Que aquella cosa no podia voler res de bo. Però ella pareixia ben bé enamorada. I ell. Com podria Tina estimar quelcom així? Jo estime ma filla, i jo la conec; i sé que ella no estimaria una cosa així, cert? O pot ser no la conec; aleshores no l’estime? Ella m’estima a mí, veritat? Ara pareix que no. És capaç d’estimar allò i no a mí? Però, com puc saber si m’estima, o si l’estima, o si jo l’estime? Jo crec que l’estime… Tampoc ho recorde. Amar, ja no sé molt bé que és. Vull que la meua filla torne.



. . .



El policia va deixar el seu got en la taula i unes gotes van esguitar la seua llibreta. Va tancar-la.

-...Bé. Gràcies, senyora. -va dir, mirant Natalia per davall de les celles.

-Disculpen si he parlat massa… Sou els primers als qui puc contar açò.

-No ha de preocupar-se. Tot açò de l’amor que està dient, millor deixar-ho estar: la boda té alguna relació clara amb el segrestador. L’amor, qui sap on està, aquests dies? Si sapiguès les coses que jo veig… En fi, hi ha coses més importants. Reprendrem la cerca demà al matí. Ah, la història del dimoni; és clar que és una disfressa.

-Gràcies... -Va dir, alçant-se de la cadira. Mai havia arribat a pensar que el dimoni no fora real. Pareixia dolorosament real.

De nit, el roig èsser no eixia del seu cap, de la seua vista. Natalia va tancar els ulls per primera vegada, cegada, quan el sol ja anava transformant la seua blava habitació a poc a poc en taronja. A les 9, la paret de la dreta ja era groga. Es va fregar els ulls i va despreciar l’astre per uns moments. Tenia un llit de matrimoni per a ella sola. Es va alçar amb resignació i va obrir les cortines. Va mirar el jardí buit, amb el vell gronxador penjant de l’atmeller, inutilitzat. El sol feia les fulles més taronges. Va tancar les cortines i es va marejar un poc. Va rentar-se la cara i es va mirar a l’espill: el bany estava il·luminat de blau. Es mirà uns segons, preparant-se per a viure un altre dia sense la seua filla.

I en baixar a la cuina, va trobar Tina.

Asseguda en un lloc diferent a l’habitual, desdejunant una llesca de pa untada amb melmelada de fresa i figa. Es va parar al peu de l’escala. Tina va mossegar la llesca. Què feia allà? Va mastegar. Un altre mos. Natalia pensava que a Tina no li agradava la figa... Tina va mossegar la llesca una última vegada i va mastegar. I amb el menjar encara a la boca, va veure sa mare, i va obrir els ulls. Ella continuava parada, amb la mà recolzada en la paret. Què feia allà ara? Tina no mastegava; la bola de menjar es quedà ocupant espai, ablanint-se lentament dins de la seua boca. Va apretar els dits dels peus. Els seus llavis tremolosos pareixien voler dir alguna cosa, però no deien res, omplint la cuina d’una densitat misteriosa i ensordidora. Natalia, que no menjava res des de la nit passada, la mirava també amb una massa que li tancava la llengua i la gola. Les dues es van mirar per primera vegada en dos anys. Mirant-se als ulls des de cada costat de la cuïna, pareixien separades per un àrid desert emboirat. Les celles de Natalia, es van començar a arrufar en una mescla d’enuig, decepció i confusió, i la seua boca es va obrir lentament, molt poc, devorant aire amb gula. Tina ho va notar i es va aterrir més. No podia tragar. No havia de ser així, pensava Natalia. On estava l’amor? Què era aquesta bogeria? I qui era eixa dona, asseguda on mai s’havia assegut, menjant el que mai havia menjat? Volia que la seua filla l’abracés, que vingués plorant a la seua panxa, com quan era menuda i pigosa. Per què no ho feia? Estava allà quieta, mirant-la. Natalia també volia abraçar-la, volia de veritat, però no podia. No l’entenia. De sobte, per la gola de Tina va passar un glop: havia engolit. El silenci tenia els segons contats. Tina va anar a dir alguna cosa, quan Natalia la va interrompre.

-Des de quan t’agrada la melmelada de figa?

Totes dues van callar altra vegada. Tina va mirar la seua llesca de pa, i després sa mare. Després va mirar al jardí. Va voler plorar, i parlar.

-Tina… -De sobte, del jardí va sortir una forta llum blava que va cobrir tots els cantons de la casa, acompanyada per un fort soroll a motor esbufegant. Tina es va alçar de la cadira amb una expressió derrotada i va caminar cap allà com si fos el que havia de fer. Natalia va quedar-se en la porta i va observar-la, enmig del jardí. D'entre la llum blava, les fulles taronja del terra levitaven. Els cabells de la seua filla també ascendien lleugerament, entre el blau. Tina va intentar somriure a sa mare, però el blau difuminava la seua cara. Seguidament, el soroll va desaparèixer, la intensa blavor va desaparèixer, i, en un pestanyeig, ja res flotava. I Tina no estava. Tot estava quiet. Entre el cel i la terra, ella va penedir-se. Estimava sa mare, però com li ho anava a dir?



-Has vist l’última part, Canop? Què t’ha paregut? -Va preguntar Tina, ansiosa. Els edificis pareixien ja només àcars. Va recolzar el cap sobre el cristall de la nau. El roig alienígena es va acostar a ella, mirant el mateix paisatge.

-Sí. M’ha paregut que estàveu les dues aterrides. Però les dues ho intentaveu, encara que ta mare...

-No he pogut dir res… Sóc pèssima.

-No ho ets! Era la primera vegada que ho intentaves. Ets humana.

-No, Canop. Ha sigut horrible.

-I ta mare? Com ho ha fet ella? No ha dit res.

-Bé, però és diferent. Ella és la víctima, jo… Tinc la culpa del seu sofriment. -Tina es va arraulir.

-No la tens.

-Crec que sí.

-No. Res és la teua culpa. En tot cas, serà meua. Jo vaig ser qui et va abduir. I ella és l’adulta, i tu només la seua filla.

-Encara així. Jo sóc la responsable de solucionar el que ha passat. Si haguera tornat abans… Però no sabia que el temps passava tan ràpid…

-No és la teua culpa. Potser de les dues, o de ninguna. O meua. Però no és només teua. I, saps, crec que el que passa ara entre tú i ella… crec que és el que havia de passar tard o d’hora. No ho sé, però ho sento.

-Creus que seré capaç de dir-li alguna cosa a la pròxima?

-Clar. Clar que ho seràs.

-I creus que ella m’acceptarà altra volta?

-Clar. També és el que ha de passar. Tard o d’hora. -Canop va esperar en secret que no passés. Estava convençut que no havia de tornar amb sa mare. Sa mare sí era mala persona, i sentia que no volia res de bo. Però a Tina la feia feliç, i ell no podia fer altra cosa que animar-la; què més podia fer amb tanta estima? Els dos van mirar per la finestra mentre la Terra es difuminava més i més. Al veure aquest paisatge i al veure a sa mare, Tina va recordar quan va ser abduïda per primera vegada. Més tard, es va adormir. I Canop, uns minuts després.