Tina havia fet setze anys aquell matí. Aquella nit, va eixir al jardí amb l’esperança que l’infinitud del cel nocturn l’abracès i l’aixoplogués, atés que la seua llar, estranyament, no ho feia. Contràriament a la resta dels seus aniversaris, aquell dia la seua família no creava una aïllada i despreocupada bombolla, i el seu pastís “red velvet” no donava esperança per un any més quan tenia al damunt el número setze. Era un nombre que havia estat esperant durant tota la seua vida: tindre setze anys, quina gran revolució! Un punt d’inflexió adolescent on tot canvia, on s’adquireix una identitat única i pròpia, el més important. On l’ànima pren forma i, junt amb amistats i experiències, se segueix modelant cada dia. Però Tina… ella què? Ella havia arribat als setze anys com portada pel corrent d’un riu. I ara què faria ella? Com havia d’aconseguir aquesta identitat genial, i aquestes vivències? Era una xiqueta, tota la vida havia sigut només una xiqueta, i ara seguia sent només una xiqueta. I no hauria de ser-ho… Però, en contrast amb la seua creença naïf, el canvi no ocorreria màgicament. Ella era la responsable de fer-ho passar, però com? Era una xiqueta… I tenia dos anys per arribar als dihuit, on ja seria adulta. Què havia sigut de la seua vida aleshores? Era massa tard… Què havia fet fins ara? Era massa tard per ser algú? I, sobretot… Què pensaria sa mare quan deixès de ser una xiqueta?

Allà, en el jardí, l’aire es respirava suaument. Tina va seure sobre l’húmida herba, i va sentir el seu massatge en les cuixes. Al cel, hi havia menys estrelles de l’usual. Va sospirar. Què faria a partir d’ara? Com viuria? Sense saber qui és?

Mentre pensava, el jardí i la nit es van omplir d’una forta llum blava i d’un soroll a motor esbufegant. I en un pestanyeig, Tina ja no estava.



Sentia un fort xiulet punxant al cap. Estava marejada sense cap i trontollant sense peus per un espai inconcebible i negre. I en un moment, els seus peus van aparèixer en un sòl desconegut. Tina va obrir els ulls: es trobava en una espaiosa cambra, còmoda i càlida. Tenia tot el que fa llar a una llar: cuina, llits, menjador, finestres… Fora era de nit. Contrastava amb l’interior, de parets groguenques, plenes de pòsters i suro; al terra, esglaons artesanals salvaven els desnivells de la cambra i jeien matalassos vells coberts per edredons estampats amb boniques roselles. Hi havia algunes plantes estranyes en les prestatgeries fetes a mà, i també fotografies d’éssers… Molt diferents per a ella. En algunes posaven fent ganyotes i ximpleries, i en totes estaven acompanyats pel que semblaven éssers estimats. Pareixien tendres, però: la seua pell era llisa, i els seus grans ulls i el seu gran nas els feien una mescla entre un os formiguer i un mussol. Allò no eren persones, però. I aquella llar no era seua… On estava? Era acollidora, però de qui era? No era de persones… Va començar a acalorar-se, tornant a la realitat. En la cambra hi havia dues portes de fusta obscura: una es va obrir, deixant a la vista una figura roja i exòtica, onírica. Portava una bata blanca i bruta. Era inexplicable, tendra i terrorífica, com el Cosmos entrant per la porta. No era de nit.

-Hola... Soc Canop. T’he abduït. Ara estàs en l’espai. Potser t’aterroritze per una estona, però no soc cap amenaça, val? -Va dir la criatura, mantenint una distància.

-Què… Què ets? Què ets? -Tina va escurar-se la veu, assegurant-se que no li tremolava, caminant cap a darrere. -Què és açò?- No era de nit. Estava a l’espai. Sense cap ajuda, sola. Va tornar a mirar l’exòtica criatura. Allò era absurd. Allò era increïble. L’últim que havia de fer era mostrar-se vulnerable davant d’aquell ésser.

-Vaja, no pareixes espantat. M’alleuja, saps? Han vingut alguns abans, i tots volien trepar per les parets.

-Alguns… Del meu planeta?

-No, d’altres planetes. No tot l’univers gira al voltant del teu planeta.

-I ells… Els que han vingut abans… Han tornat… Als seus planetes?

-Clar! Clar que han tornat. Penses que me’ls menge?

-...per què estic ací?

-Estàs ací perquè t’he abduït. Aquesta és la meua nau. Et pareix acollidora? He intentat representar una casa del teu planeta. Però fins i tot a mi em pareix acollidora. -Tina va aconseguir controlar la respiració. Almenys, la criatura era notablement pacífica.

-Ah… Sí, sí, clar. En arribar, pensava que era de nit.

-Sí… Jo visc així. El meu treball és molt solitari. Però està bé; entre la meua gent tampoc m’he entès mai.

-Ah… Igual que jo.

-Ah, sí?

-Sí.

-Em sap greu. -Els dos es van mirar. Per un curt i aïllat moment, l’univers va semblar petit.

-Per què m’has abduït?

-Vaja, continues. Tens curiositat. Els humans no sou tan diferents a nosaltres.

-Curiositat?

-T’he abduït per estudiar-te, i, en conseqüència, estudiar-vos. Nosaltres també en tenim, de curiositat.

-I… per què jo? Jo què faig ací?

-Què fem tots ací? -Hi va haver un silenci- És broma. Ha sigut per casualitat. Però m’alegre que hages sigut tu, la veritat.

-Per què?

-No pareixes perillós. Pareixes amable. -Tina es va assabentar. No eren tan diferents. I, sense diferència, els dos encara es parlaven des de cada costat de la nau, els dos amb por.

-Ah! Jo he pensat… -es va parar a temps.- Bé… I què…? Quan puc tornar?

-No t’ho puc dir amb exactitud, doncs el temps ací no funciona com allà on tu vius… Tranquil. Farem vida normal. I segons tinc entés, al teu planeta estar en l’espai és quasi inèdit. Aprofita!

-Ah… Sí, ho és. Ho és. -Va haver un silenci d’uns segons. Tina va mirar per la finestra una altra volta, i només aleshores va poder apreciar les estrelles lleugerament. -Soc una xica, per cert.

-Què? Perdó, no t’he sentit. Crec.

-Soc una xica.

-Vaja… Açò és estrany. Saps com ens podem comunicar?

-Com?

-És una forma de comunicació que s’implementa en forma d’aparells que ajuden a augmentar la intensitat de les ones cerebrals. Ens comuniquem mitjançant els conceptes de la nostra ment; els quals el llenguatge crea, a la vegada que aquest esdevé una ferramenta per a extrapolar-los. Pareix que aquest concepte, però, no el compartim…

-Vaja! Això és interessant. -Tina va callar un moment i es va recompondre. -Quan em parles, acaba els adjectius amb “a” -va informar-lo.- És com es denomina a les xiques… Del gènere femení?

-No t’entenc, però ho intentaré. És a dir… Tranquil·la?

-Sí!

-”Amabla”?

-No… Eixe no varia. És “amable”.

-Doncs, tot clar! Explora la meua nau, si vols. O queda’t asseguda, el que cregues necessari. Jo estaré ací.

-Les plantes són… Hi ha cap planta verinosa? -Les plantes li pareixien boniques.

-Ah, sí, totes. -Va dir Canop, amb un to sarcàstic. Tina no va entendre la broma: encara estava impactada. Aquella situació desafiava al seu enteniment de l’univers, i guanyava. Estava junta amb un ésser d’un altre planeta, potser d’una altra galàxia, en la seua nau. Però era una experiència tan nova, tan diferent, que ella també es sentia nova.

-Val. Jo soc Tina.



Durant els primers dies, mesos, anys o segons, la convivència entre Canop i Tina era distant i forçada, naturalment. Tina tractava de mantindre la seua defensa, i Canop no deixava d’estudiar-la. Aquest, conscient de la incomoditat que açò suposava, tractava d’ajudar amb bromes sense resultat. Tina, però, era conscient del seu esforç.

Així van viure fins uns moments més tard, quan Tina va admetre, per a sorpresa d’ella mateixa, que li agradava molt veure les estrelles baix i dalt d’ella, per tot arreu. Canop aleshores va portar-la, sense dubte, a veure nebuloses, condensacions de gas on naixien i morien estrelles.

El primer destí van ser els Pilars de la Creació. De camí, Tina va dir a Canop que li agradava el menjar que cuinava. Canop, emocionat, va explicar-li la forma en què es cultivava al seu planeta. Tina va escoltar amb curiositat i després li va contar la seua. Li va agradar pensar com en tots els planetes es cultivava menjar per a compartir-lo després, amb l’amor com a nucli.

Més endavant van arribar a una nebulosa amb forma d’os. Canop va dir a Tina que el seu nom li recordava aquell animal que mai havia vist. Tina va dir que el seu nom li recordava una sopa calenta.

De camí a la pròxima nebulosa, Canop i Tina van experimentar amb la comunicació. Van dir diferents paraules abstractes: odi, ràbia, melàncolia, nostàlgia… Totes eren enteses per Canop menys una: amor. Però, tampoc Tina no va saber explicar-li què era. Canop, molt intrigat per aquest concepte, va tractar de buscar-lo, quasi com a una investigació.

En arribar, les estrelles formaven un eriçó de mar. Canop va avisar Tina que ja podia tornar a la Terra, però ella no volia. I ell tampoc.

Quan van arribar a la pròxima, Tina va notar en la nebulosa una preciosa forma de papallona. Canop va fer una broma sobre la forma de l’insecte, i Tina va riure. Tots dos van afegir bromes i el seu riure va augmentar exponencialment. Van caure a terra. Li va agradar pensar com dues ànimes tan diferents, separades per un immens espai, podien brillar juntes d’aquesta manera. Allò era amor…? Amor inter-universal?

En un altre temps, els dos dormien quan la nau va començar a moure’s violentament. Tina es va despertar alarmada i va córrer a despertar Canop, sacsejant-lo. La nau havia xocat amb escombreries espacials. Canop va eixir un moment amb un estrany vestit espacial per apartar-la, mig adormit. El moviment de la nau va parar, però Tina no es va relaxar fins que Canop va tornar. Aquest va estar feliç d’entrar-hi i veure a algú, i més a ella. La vida mateixa semblava amable.

Més tard, van arribar a un cúmul d’estrelles sense forma. Ací van quedar-se una llarga estona, tractant de discernir-la. En aquest temps, Tina va explicar Canop que, quan era menuda, els xiquets del poble la insultaven pel seus cabells rojos. L’anomenaven “Timoni”, una mescla de Tina i dimoni… també perquè sempre estava callada i pareixia enfadada. Doncs, sa mare va traure-la de l’escola i la va educar a casa. Mai va tindre amics. Ella l’anomenava “la meua petita alienígena”, i allò li feia estimar el roig dels seus cabells. Però, també va dir que últimament se sentia sola i tancada. I que ja no era una xiqueta.

La seua història va paréixer afectar Canop d’alguna manera, que va començar a passar molta estona dins de la seua cambra, parlant en un idioma desconegut, durant un temps.

Van arribar aleshores a una nova nebulosa amb forma de xai blanc. Ella va mirar per la finestra. Era l’animal favorit de Tina, allà, enmig de l’immensitat. Que màgic era l’univers. I que màgic era l’amor, que el canviava: transformava un cúmul imprecís d’estrelles en un preciós i benvolgut animal. Després d’un temps, va girar-se cap a Canop. Va dir-li que l’estimava, molt. I va sentir com pel seu cos s’obrien canons impacients de serpentines i comfeti. I es va sentir real. Més complexa i, a la vegada, més ximple. I va sentir que tal vegada era el moment de tornar a la Terra.

Però aquest no va entendre el que li deia.