- Dolors, jo per ací no pase. No pense tolerar que la nostra filla faja el que vulga. No puc permetre que, després de tants anys d’esforç perquè poguera gaudir d’una vida plena de comoditats, desperdicie la seua educació i ens falte al respecte.
- Estic d’acord Francesc, però és la nostra filla i la acabem de recuperar després de tant de temps. No hauries d’haver sigut tan brusc amb ella.
- M’és igual! Realment creus que és just defendre-la quan ella, sabent que hem estat tres anys plorant la seua mort, ha decidit ocultar la veritat i ha aparegut de sobte? I per a súmmum, es va a casar amb un simple criat.
- Potser tingues raó, no ens ha tingut en compte.
- I a més, has pensat el que diràn la resta de nobles de la comarca? Tina ha aconseguit que el prestigi del nostre cognom es perda.
Els pares de Tina arribaren al seu poble i tan prompte com entraren al palau, una de les donzelles els va fer entrega d’una carta. Aquesta provenia dels ducs d’Aguilar, els pares de Carles Ortiz, el promés de Tina abans de la seua desaparició. Els informava que el ball de gala que es celebraria a les seues terres el pròxim 21 d’agost, s’havia cancel·lat. Açò, als ducs, els va paréixer estrany. Van pensar que, potser, els havien arribat rumors del que havia passat amb la Tina.
I en efecte, l'endemà del ball, un dels criats del palau els va fer saber que els barons de Trinatge havien assistit en el seu lloc. Francesc va entrar en còlera i va començar a rondinar i, sobtadament, es va escoltar tancar-se la porta principal. Semblava com si el majordom estiguera discutint amb algú, per tant, van baixar per veure què passava. I no podia ser una altra persona, la mateixa Tina dels Infants.
- Mare, pare - va dir Tina mentre els veia baixar les escales-. He de parlar amb vosaltres.
- Tina, què fas ací? No ets benvolguda a aquesta casa. Ves-te’n i no tornes més - va dir Francesc enfadat.
- Francesc -digué Dolors-, no sigues tan dur amb ella. Aquest és també el seu llar.
- No, sí que sóc dur amb ella. No pot ser que sempre faça el que vulga.
- Pare, deixa’m explicar-me. No podia viure una vida angoixada per casar-me amb un home al que no estime. Per a mi tampoc va ser fàcil renunciar-vos, però no m’haurieu deixat anar-me’n amb Manel i arribar a la plena felicitat.
- Pot ser Tina tinga raó -tornà a prendre la paraula Dolors-. Hauríem de haver-li preguntat abans de comprometre-la amb el duc d’Aguilar.
- Altra volta vas a defendre-la? Jo no puc soportar aquesta actitud. Me’n vaig.
Francesc va pujar les escales i es va escoltar un cop de porta.
- Filla, no pateixes, queda’t el temps que vulgues.
- Gràcies mare.
Dolors li va oferir l’habitació on sempre havia estat i Tina es va retirar aclaparada per una mescla d’emocions. Malgrat tot el que havia passat, encara anhelava el suport del seu pare en un dia tan important.
Mentre tant, Dolors es dirigí a la habitació del seu marit. En el seu endins, tenia una lluita de sentiments. Desitjava defendre a Tina però en el fons sabia que allò que estava fent, no era correcte. Al arribar-hi, Francesc li va fer un gest amb menyspreu, però Dolors no li ho va tindre en compte i començà a conversar amb ell.
Després d’una estona, decidiren que no anirien a les noces, ja que Tina havia faltat al respecte a la seua família. Ambdós s’apropaven a la seua habitació, però Tina no hi era. Ella havia escoltat tota la conversació darrere la porta i, com que n li va agradar gens el que havia escoltat, havia decidit anar-se’n.
Els dies passaren, i va arribar el dia del casament. El palau estava buit, els lacais i donzelles havien sigut convidats, i no podien rebutjar la invitació del seu amic Manel. Francesc i Dolors, hi eren asseguts al saló. El silenci inundava l’estància, només s’escoltava el soroll del rellotge al temps que passaven els segons. Ell, girant-se cap a la seua dona, va fer un gest pensatiu.
- Dolors, creus que hem estat enganyats tot aquest temps? No puc perdre’m el dia més important de la vida de la nostra filla.
- Doncs, a què estem esperant?
Ràpidament, el matrimoni eixí de palau i arribà a l’esglèsia. Tina estava preparada per a eixir i, sense que ella s’adonara, el seu pare la va agafar del braç i li va dir a cau d’orella:
- No podia quedar-me sense acompanyar-te a l’altar. T’estime.
I Tina, amb un somriure d’orella a orella, va marxar del braç del seu pare.
