- Si clar - va dir mentre mentre deixava uns peücs de punt de ganxo a mig fer damunt la taula.

Dolors, dirigint-se a la porta, va recollir les cartes. Anant directament a per la que volia, es va trobar un sobre amb un remitent inesperat i, tan prompte com la va veure, es va quedar paral·litzada. Amb veu temblorosa i caient-se les cartes, va cridar:

- Francesc, vine a veure açò!

Ell, espantat per si no li havien donat el càrrec, es va alçar ràpidament, s’apropà on estava Dolors i, agafant el sobre de dalt del tot, va dir:

- Com és possible que Tina, la nostra filla perduda, ens haja escrit una carta?

- No pot ser, de segur que s’han confòs amb el nom. Tina dels Infants va morir fa tres anys.

- Dolors, no ens precipitem, abans de preocupar-nos hauríem d’obrir el sobre per descobrir de què es tracta aquest misteri.

Seguidament, Francesc començà a llegir la carta:

Estimats pares:

Sóc Tina, la vostra volguda filla. Sé que després de tant de temps vos sorprendrà saber de mi. Principalment, vull que sapigeu que estic bé. Després de tant de temps i tantes lluites, he aconseguit la felicitat. Per això, vos envie aquesta missiva, perquèvingueu a les meues noces, el 26 de setembre de 1926.

Vos espere amb ànsia,

Tina dels infants.

Francesc i Dolors no donaven crèdit. Com podia ser que la seua filla es mantinguera amb vida? I per què havia decidit ocultar-los la veritat?

En un tres i no res, a Dolors se li va ocórrer una idea: fixar-se en la direcció de la carta. Probablement els ajudaria a esbrinar on vivia Tina. I en efecte, “Carrer Major, 23 - Madrid” era l’adreça d’on provenia la carta.

Una setmana després, el 13 de febrer de 1926, el matrimoni es trobava en un carruatge en camí de la búsqueda de la seua estimada filla.

- Et note absent - va dir Manel mentre s’apropava al saló-. En que penses, Tina?

- Estic preocupada, crec que ens hem precipitat convidant els meus pares a les noces sense abans donar-los una explicació. I si no ho accepten?

- No patisques, de segur que ens entendran.

De sobte, escoltaren el timbre de la casa.

- Manel, esperes a algú? - va dir Tina.

- No, potser siga un veí, o el carter - va dir mentre s’apropava a obrir.

Manel va veure qui estava darrere la porta; es tractava d’un matrimoni que semblava de família adinerada. Com no sabia qui era aquella parella, va cridar a Tina per si ella coneixia a aquelles persones. Ella es va alçar i començà a caminar direcció a la porta. Quan va alçar la mirada, no es podia creure el que veien els seus ulls.

- Mare? Pare? Què esteu fent ací?

Tan prompte com Dolors va veure la seua filla, va esclatar a llàgrimes d’alegria i abraçà amb força a Tina. En canvi, Francesc, no sabia com reaccionar. Es va quedar quiet mirant-la, sorprés per haver estat tant de temps sense poder veure la seua filla. Després d’uns minuts, amb una mescla d’alegria i tensió, Dolors li preguntà:

- Què has estat fent durant aquests tres anys?

- He descobert el que és la plena felicitat, que es sent quan una persona està enamorada. En resum, he après el que és l’amor vertader - va contestar la seua filla.

- Ens tenies molt preocupats. Per què te'n vas anar de casa sense dir res?

- Ja sabeu que jo no estava enamorada de Carles Ortiz, el duc d’Aguilar. Estàveu molt convençuts de que ell havia de ser el marit que m’acompanyaria durant la resta de la meua vida, però això era el que vosaltres volíeu, no era la meua decisió. Un dia, mentre baixava les escales per anar a esmorzar, em vaig fixar en un dels criats que treballaven a casa. Encara no en sé que és allò que me'n va captivar, però del que estic completament segura és que va ser un enamorament a primera vista. Cada matí, quan vosaltres encara dormíeu, m'asseia a les escales de caragol i, caient-me la bava, el veia passar amb les safates del desdejuni. Crec que setmanes després començà a donar-se compte de que no li mirava com a la resta dels criats. I fou un dia d’aquells, que com sempre portava els ous fregits i el pa torrat a la taula, que es va parar davant de mi i me’n va preguntar si després d’esmorzar anava a fer alguna cosa. Nerviosa, li vaig contestar que no, i me digué que, quan acabara, eixira al jardí, que ell s’amagaria darrere de la pineda. No us acordareu, però així o vaig fer. Quan vaig arribar on ell estava, em va confessar que estava enamorat de mi, que esperava amb ànsia cada dia poder veure’m. Jo també li vaig declarar els meus sentiments, però que no podria haver-hi res entre nosaltres perquè estava compromesa. De sobte, se li va acudir la idea de fugir d’aquelles terres i poder gaudir de la vida junts i, aquell mateix dia, posarem fil a l’agulla. Ell digué que se’n havia d’anar per problemes familiars i jo vaig desaparèixer dues setmanes després. Quan ens retrobarem, començarem un viatge cap a Madrid que va durar quatre dies i, una vegada ens vam allotjar en aquesta casa, va ser, realment, quan em vaig sentir lliure.

Francesc i Dolors es quedaren bocabadats. Pensaven que Tina era una filla responsable, que es preocupava per les persones que l’envoltaven, que sabia quin era el seu lloc. Després d’uns minuts de silenci absolut, encara no es podien creure com els podia haver fet això. Finalment, el pare, molt enfadat li va dir:

- Qui et creus que ets com per a fer aquest disbarat? Tot el poble es pensava que havies mort, en canvi, t'escapes per satisfer les teues apetències, sense pensar en la repercussió que pot tindre en els demés. Pensàvem que t’haviem educat correctament, malauradament, açò que has fet es de ser una persona egoista. Dolors, - va mirar la seua dona - ens tornem a casa.

- Espera! - va cridar Tina-. Heu rebut una carta?

- Sí, filla - respongué Dolors un poc més tranquil·la que el seu marit -. Era eixa la raó per la que havíem vingut ací. No sabíem com et senties respecte al tema del casament. Estàvem segurs de que també tu pensaves que Carles Ortiz seria el teu futur marit. Les poques vegades que estàveu junts, se us veia tan units, però ja veiem que els teus plans han pres un altre rumb.

- Ho sento - continuà Tina-. Sé que estareu molt decebuts amb mi, però aquesta és la vida que vull tenir. Vull ser lliure i poder triar amb qui casar-me. Per favor, accepteu només açò i tornaré a viure amb vosaltres fins que arriben les nostres noces.

Francesc, fet una fera, agafà la seua cartera, eixí de la casa i, amb força, va tancar la porta.