Feliu Rodríguez, un detectiu amb prou experiència, passejava prop de la Plaça de l’Ajuntament. També ell havia comprat un dels periòdics i llegia aquella trista notícia amb molt deteniment. Després d’assimilar-la, va decidir que no es podia quedar de braços plegats: havia d’actuar i resoldre aquell estrany misteri que omplia el seu cap de dubtes.

Sis mesos després de l’incident, Rodríguez encara es preocupava per arribar a la conclusió que resolgués el misteri, però no hi havia cap pista visible que aportara dades que ajudaren a resoldre l’imprevist. Li començava a paréixer impossible trobar la resposta i, un dia, va perdre l’ esperança, es va arxivar el cas i no es tornà a saber res d’aquest.

Ja feien dos anys de la desaparició de Tina dels Infants. El poble s’havia oblidat completament d’aquell succés, però l’arribada d’una invitació als nobles de la ciutat, va tornar a despertar l’intriga que havien abandonat feia temps.

Aquell dia, el detectiu Rodríguez es trobava a sa casa, assentat a la butaca. Estava fumant amb la seua pipa mentre llegia les notícies al periòdic. La seua dona, una senyora bella i elegant, es va apropar a la porta principal per arreplegar el correu. Revisava les cartes una per una mente tornava al saló.

- Mira Feliu, ens escriu Mercedes, la nostra filla, des de Madrid! va dir mentre s’assentava al costat del seu home.

-Quina il·lusió! Espere que per fi haja… - va tallar de sobte.

- Què passa?

Rodríguez va allargar el braç y va agafar un dels sobres que reposaven sobre la tauleta central. Es va posar les ulleres per comprobar que no havia llegit malament el remitent de la carta. I en efecte, acabaven de rebre un missatge escrit per Tina dels Infants, la marquesa perduda.

L’inspector s’havia quedat bocabadat. Era allò possible? Si la resposta era que sí, només podia haver passat una cosa: Tina es mantenia amb vida. Després de tant de temps, aquella misteriosa invitació al seu casament va recobrar de nou l’interés de Rodríguez en el cas. Encara que ja no era necessari investigar el misteri de Tina perquè seguia viva, l’inspector era molt curiós, estava disposat a arribar al final de l’assumpte i esbrinar on estava la xica i el per què de la seua desaparició.

Dos dies després, Feliu ja es trobava a les portes del palau, on havia viscut l’ hereua del marquesat, demanant una habitació on poder residir mentre buscava pistes que li ajudaren a l’investigació. Aquesta vegada, va preferir allotjarse al voltant de les habitacions de les donzelles i persones del servici, ja que, durant els sis mesos de cerca en els quals no va obtenir fruits, s’havia instal·lat entre els que formaven la zona noble d’aquell palau.

Va pensar que la millor forma de començar en l’investigació seria preguntant als criats per saber si havien passat esdeveniments estranys durant aquell temps. Començà preguntant a les cuineres de la casa. Elles comentaren el sobtat comiat d’un dels lacais per les mateixes dates que la desaparició de la futura marquesa. Afirmaven que se’n havia anat per problemes familiars, però sospitaven d’aquest assumpte perquè, en ningun moment de la seua estada en palau, havia comentat res sobre cap membre de la seua família.

Després d’aquesta declaració, el cap del inspector va esclatar amb preguntes i sospites. Sería el lacai el causant del suposat segrest de Tina?

Era de nit, i Rodríguez estava massa cansat per a posar-se a investigar en aquells moments, així que, es va anar a descansar i deixà el treball per al día següent.

Al matí, l’inspector va començar a buscar per l’habitació on s’allotjava abans Manel, el lacai que s’havia marxat. Va buscar dins dels armaris, dels calaixos, baix del llit… però no va trobar ninguna pista que li indicara cap fil del que poder estirar. Com que no estava decidit a rendir-se altra vegada, va pujar a l’habitació de Tina i es va posar a registrar-la de dalt a baix. Després d’unes hores de cerca en les quals no hi hagué resultat, va pensar que potser el que estava buscant no era una cosa físicament visible, podria ser alguna senyal amagada que li indicara allò que intentava trobar. Continuà rebuscant amb molt deteniment quan, apropant-se a l’armari, va veure una caixa de cartó en el fons d’un dels prestatges, mig coberta pels vestits que utilitzava Tina. La va agafar i, mentre la bufava per traure la pols, la va col·locar damunt del llit. En obrir-la, no podia creure allò que veia: la caixa estava plena d’avions de paper. Rodríguez no entenia que podien significar aquelles figures de papiroflèxia i, de retop, es dirigí cap a la cuina per informar-se de més coses per intentar unir, amb altres dades, el que acabava de trobar. En arribar va preguntar a les cuineres:

- Podríeu parlar-me un poc més de Manel?

- Per descomptat -digué la que tenia més prop-. Aquell era un bon criat, era molt treballador i sempre estava a la feina, encara que era discret i reservat.

- Però el que més ens cridava l’atenció -començà parlant altra- era que la seua major afició eren els aeroplans. La seua habitació sempre estava plena de plànols d’avions, de rutes aèries i de figures de col·lecció. A primera hora del matí, se n’anava al quiosc a corre-cuita a comprar les últimes revistes que havien arribat sobre allò relacionat amb el vol. I per si fora poc, tots els diumenges, quan entregaven el periòdic, passava els fulls fins arribar als articles, també relacionats amb el funcionament i les parts dels aeroplans.

- Per descomptat, el seu somni sempre havia sigut poder volar en un d’aquells. Malauradament, mai va poder fer-lo realitat ja que no tenia els mitjans suficients i anava molt just de diners.