Després d'aquesta plàtica, Amenofis va reflexionar sobre el que Bes li va dir i per molt que ho va fer, sempre acabava pensant en el mateix, fer patir el seu germà. Ell volia que el seu germà ho passara malament perquè ell ho va fer, donava igual exactament com, sols volia que ell patira de qualsevol forma perquè pensava que la ira que duia sentint des de tota la vida, eixa flama tan desagradable, anava a apagar-se i a deixar de cremar d'una vegada per totes. Va començar a idear un pla en el qual li arrabassaria la seua dona, la seua dolça Nailah, era sabedor que aquesta dona era el seu punt dèbil, el seu tresor.





Per aquesta raó, l'anava a eliminar de la faç de la terra. -Sé que soc un humà cruel, sé que soc un monstre per planejar aquest crim, i sé que el que faré està més que malament, però necessite desfer-me d'aquest sentiment, d'aquesta ràbia inesgotable. Necessite veure'l patir a ell, en realitat els pares són els vertaders culpables i per això, necessite que miren amb els seus propis ulls el patiment del seu volgut fill.-





El pla d'Amenofis era el següent: aniria al palau un dia amb l'excusa de voler visitar la seua família i en el moment en què Ramsés estiguera ocupat i Nailah estiguera en la seua habitació, entraria a parlar amb ella amb dos tasses de té, una d'elles portadora de raticida d'acció ràpida que hauria agarrat de la botiga de Bes, sense que ell se n'adonara. En menys de deu minuts aquesta faria efecte en Nailah i la deixaria completament morta, no sols anava a matar a la dona del seu germà, sinó també a la reina de la ciutat.





Quan va furtar la raticida de la botiga de Bes, ho va fer quan aquest es trobava al llit degut a un refredat i va deixar al jove a càrrec de la botiga. Quan la va agarrar ho va fer nerviós. Encara que sabia bé que el major mai s'assabentaria de la seua acció, el fet que Bes confiava molt en Amenofis com si fora el seu fill, i inclús el deixara a càrrec completament moltes voltes, el va fer sentir poc mereixedor de tanta confiança, perquè ell sempre l'havia estat afavorint i allà estava ell, furtant en la seua pròpia botiga.





El dia esperat va arribar, a Bes li va estranyar que de sobte Amenofis volguera veure la seua família, però no li va dir res. Va arribar al palau i va saludar a tots com si res passara, Ramsés i Nailah es van alegrar de la seua visita i els pares simplement es mostraren indiferents, com si no hagueren vist el seu fill des de fa més de dos anys. Quan ja havia passat la major part del dia, els pares ja no es mostraren en el gran saló, Nailah estava en la seua habitació i Ramsés va anar a llegir uns documents en el seu despatx i aquest va ser el moment perfecte per a actuar.





Eren aproximadament les set i mitja de la vesprada, Amenofis en la cuina traient la caixa amb la raticida es va replantejar si fer-ho o no, però en el moment que va recordar tot el sofriment, tot va quedar clar i la va afegir en una de les dos tasses que tenia davant. Es va dirigir a l'habitació, Nailah va obrir la porta i es van seure en una tauleta amb cadires que hi havia al costat de la finestra. Ella va començar a parlar sobre com havia sigut la vida d'ella i de Ramsés sent reis i la porta es va obrir.





-Parlant sense mi?- va preguntar Ramsés mentre s'aproximava.





-Acabem de començar, estava parlant sobre nosaltres- Nailah va dir somrient i després va prendre un poc d'una de les tasses.





Amenofis també va fer el mateix i van continuar parlant un poc més fins que ell els va dir que ja era tard i que se n'havia d'anar, es van acomiadar i quan aquest estava baixant les escales del palau es va recordar d'una memòria amb el seu germà de quan eren xiquets, que es va desbloquejar al veure aquestes.





-Vinga va, no passa res, no els facis cas- Ramés estava intentant animar el seu germà, que estava plorant en les escales perquè havia escoltat una conversa dels pares en la qual deien que millor ell no haguera nascut.





-No sé perquè m'odien tant...jo mai els he fet res- Amenofis deia mentre intentava callar els seus plors.





-Eres millor del que pensen que eres, no deixes que et facen sentir menys, a més, jo sempre et voldré- va dir mentre li feia una abraçada al seu germà.





Llàgrimes van començar a caure en les seues galtes i aquí va ser el moment en què es va adonar que estava completament equivocat i que fer mal al seu germà no anava a tenir cap alleujament, sinó que sols anava a corrompre totalment l'única persona que l'havia volgut des del primer moment, a la persona que li feia sentir suficient inclús quan ell pensava que no ho era. Va començar a córrer pujant les escales per a avisar sobre la barbaritat que havia comés, però quan va obrir la porta alarmat, va veure que ja era massa tard.





La pell va començar a ficar-se massa pàl·lida, es va agarrar el cap amb les dues mans ja que sentia un dolor insuportable i el nas va començar a sagnar sense parar ràpidament i finalment va caure a terra davant dels reis. Amenofis a l'hora de beure la tassa de té, per culpa de l'epilèpsia va oblidar completament quina era l'enverinada, es va deixar portar completament per la seua intenció i va beure la que no tocava. Però, almenys, l'última cosa que va recordar abans de morir va ser eixa memòria amb el seu germà, el rei Ramsés.