Ramsés i Amenofis, fills del rei Akenaton d'Egipte, sempre ho havien fet tot des de xicotets junts, eren bessons i se sabia que algun dia un d'ells havia de fer-se amb la corona i un altre s'hauria de conformar per ser el germà del rei. Els dos eren honorables, forts, intel·ligents i tenien els dos les qualitats perfectes per a poder ser reis, però Amenofis patia d'una malaltia mental, l'epilèpsia. En l'antic Egipte qualsevol tipus de malaltia era considerada un càstic dels Déus que es podia curar mitjançant rituals i amulets.





Aleshores Amenofis sempre va rebre un tracte diferent del de Ramsés, els pares d'aquests germans habitualment li donaven més atenció i estima a Ramsés perquè l'altre fill era un càstic. Amenofis es va preguntar des que era xicotet que quan anava a ser suficient per als seus pares, que quan anava a rebre el mateix amor i atenció que rebia el seu germà, que quan el que ell deia i feia anava a valdre, perquè aquest en tindre una malaltia, mai era pres de debò.





A mesura que van anar creixent va ser impossible per a Ramsés no aconseguir tindre-li enveja i odi al seu germà, cosa que a ell li proporcionava tindre´s odi a ell mateix pel que sentia, ja que, qui odiava al seu germà? Clar que l'estimava i volia el millor per a ell, però, amb ell què passava? seria deixat de banda per una cosa que ell no va causar? per una cosa que ell no podia controlar? per una cosa que li feia lamentar-se inclús a ell mateix?





Finalment Ramsés es va fer amb la corona i es va casar, de mentres que Amenofis va ser deixat de banda completament amb una rancor i tristesa que sentia que anava augmentant més i més per cada dia que passava. Moltes vegades s'imaginava la seua vida sense cap malaltia, rebent amor, estant casat, vivint sense cap dificultat i tenint poder i sobirania sobre el seu regnat, inclús més del que tenia el seu propi al·legat.





"No hi ha cap crim a estar malalt", "jo no he elegit això", era el que ell sempre es repetia a ell mateix per a poder consolar-se, però per molt que ho intentava, quan veia el seu germà sent feliç disfrutant del seu lloc, sentia una punxada al cor i es preguntava "per què jo no?" Intentava alegrar-se per Ramsés però els pensaments negatius l'encegaven i consumien per dins i per molt que tractava que no fora d'aquesta forma, no ho podia evitar.





Poc a poc el sentiment d'odi que sentia s'anava fent més gran i va arribar un punt en el qual Amenofis no podia continuar alegrant-se pel seu germà, sinó que l'enveja el va cegar completament i ja no suportava vore Ramsés content i tampoc suportava que els seus pares sempre presumien constantment d'un d'ells en tant que altre era plenament oblidat. Per aquesta raó, Amenofis ja no podia aguantar més i va decidir anar-se'n del palau.





-Saps que tant tu com jo som iguals per a ells- va dir-li Ramsés a Amenofis quan aquest intentava anar-se'n.





-Si mai has passat pel que jo he passat mai ho podràs entendre...els seus ulls de decepció quan em miren, la manera en què em tracten perquè per a ells tindre un fill com jo, és un càstic, és una desgràcia de la qual es lamenten tots els dies- Amenofis li va contestar al seu germà.





-El mateix és, Amenofis, ets el meu germà i fa igual qui és el rei o no, estem junts en això- Ramsés va seguir intentant convéncer-lo.





-Perdó però no puc seguir aguantant més la vida dins d'ací, i sobretot perdona'm per mai haver pogut alegrar-me plenament per tu- Amenofis va dir finalment i la seua conversa va acabar.