Amenofis va anar a viure als afores del regnat en una casa que comparada amb el palau era no res però aquesta va ser la seua decisió i hauria d'acostumar-se, per a ell qualsevol cosa que significava no viure més amb la seua família, estava més que bé. Intentava aguantar la seua malaltia com podia, el que més li costava era la confusió temporal de la qual patia i la por a perdre el coneixement, ja que aquests eren els símptomes dels quals més sofria. Hi havia vegades en què pensava que estava perdent el cap completament i que no sabia el que estava fent exactament o que vivia moments que ja havia vist anteriorment, el que és ara nomenat "déjà vu".



Patia també de convulsions però aquestes es donaven poc i un dia en què estava caminant pel carrer en plena nit va tindre una en la qual va patir molt, inicialment sentia que no recordava res i després va caure a terra i va començar a tindre espasmes però un home boticari que estava tancant la seua botiga va córrer ajudar a Amenofis i no es va separar d'ell fins que no es trobara millor.



Quan el jove es va relaxar finalment, el botiguer es va presentar, ell es deia Bes i no estava casat i tampoc tenia fills, resulta que la seua dona va morir d'una grau malaltia als cinc anys d'estar casats i a partir d'aquest moment no va poder estimar a ninguna altra dona més. Amenofis sentia que aquest home que el va ajudar, era bona persona, una persona sincera que es dedicava al seu treball apassionadament i que intentava viure normalment amb una vida simple, esperant que algun dia la mort tocara a la seua porta.



Hi havia una cosa especial en aquest home i era que transmetia confiança, aleshores Amenofis es va sentir lliure de contar el seu passat i el seu origen. Al botiguer li va estranyar un poc al principi la història del jove però es va sentir molt apenat per ell, ja que a ell tampoc li va semblar bé que Amenofis haguera sigut vist tota la vida com una molèstia. El botiguer va prometre que mai diria res sobre el parador del germà del rei i la veritat era que les persones quan el veien pel carrer no s'estranyaven, ja que Amenofis va ser sempre amagat de la població i l'únic que es mostrava va ser Ramsés.



Van passar dos anys i aquests dos es van tornar molt bons amics, eren molt pròxims i Amenofis era l'ajudant de Bes en la botiga, el major l'ajudava a combatre l'épilèpsia i tenien una bonica amistat, els dos confiaven l'un en l'altre i Amenofis a voltes mirava al botiguer com si fora una figura paternal.El jove es va adonar que Bes era un home amb moltíssima saviesa i amb gran coneixement en diferents tòpics i el més important, amb un gran coneixement sobre la vida que sempre compartia amb Amenofis.



-Per què la gent que fa el mal sempre viu tant bé i els que fan el bé pareix ser que són els que més patixen?- preguntà Amenofis estranyat.



-Perquè per a aquesta gent no hi ha una altra vida, aleshores Déu deixa que facen el que vulguen aquí- va dir Bes mentre estava col·locant un xarop en el seu lloc.



-Espere que les nostres bones accions conten quan ja no estem ací, perquè ara mentre estem vius, no veig ninguna recompensa.



-L'error dels humans és pensar que mai seran jutjats per les seues accions, per això actuen com actuen, pensen que són immortals, però en realitat aquesta vida és un passeig, i per molt que ens sentim atrets per algunes coses d'aquest món, quan es mor ningú no s'emporta res.



-Igualment em pareix injust, els que més bé fan, més patixen.



-Estàs segur d'això?- preguntà amb una certa brillantor als ulls.



-Clar que estic segur, l'única cosa que tenim tots assegurada és la mort i després es veurà qui ha sigut just en aquesta vida i qui ha viscut pensant que el que fa mai li tornarà.