Era de matí i feia sol. Tina estava al jardí dels seus pares tombada amb mi, una de les seues millors amigues. Estàvem parlant dels seus sentiments, una cosa que el seu psicòleg li havia recomanat. Pareixia tenir una boira dins del cap, una boira que no li deixava recordar els últims dos anys amb claredat. Va fer-se l’hora de dinar i me'n vaig haver d’anar a casa.





La mare de Tina va eixir una estona després, amb undavantal: Pareu taula! Aleshores, ella va entrar a la casa, però el que no sabia era que Enric ho estava veient tot, amagat darrere d’unes plantes, esperant el moment perfecte per a entrar i fer el que desitjava: assassinar-la.



Devesprada els pares la van deixar a soles perquè havien d’anar-se’n a fer la compra. L’acomiadament va ser el típic: ens veiem després. Ràpidament, va agarrar una roca i va trencar els vidres amb ella amb l’objectiu d’entrar. Ella, que estava escoltant música a la seua habitació no el va sentir. Tanmateix, quan va entrar a la seua habitació amb un ganivet que havia pres de la cuina a la mà, el crit que va pegar es va sentir a l’altra punta del poble.





Tan fort va ser que el cos policial, que estava en camí perquè s’havia adonat de la seua desaparició, va pensar que el pitjor anava a ocórrer. Poc després ja havien arribat i rodejat lavivendai, com l’altra vegada, uns policies van entrar tombant la porta.



No obstant això, Enric, qui estava decidit a matar-la, es va tancar a l’estància quan va sentir les sirenes. Els policies van començar a pegar-li a la porta amb unes ferramentes que tenien per a trencar-la. Des de dins només eixien sorolls crits d’ajuda. Tina, que estava sent guiada pel seuinstintde supervivència va fer el que va haver de fer. Aleshores, un crit d’ell es va sentir i va serl’últimque va provenir d’allí. Els policies van aconseguir trencar-la i entrar.





El silenci ho omplia tot. Tina estava tombada com ho fan elsnadons. Pareixia que era l’única cosa que li donava estabilitat. Al seu costat estava el cos d’ell, sense vida i amb un ganivet de carnisser clavat al coll. El sòl estava ple de sang. Van dur-se als dos a fora. El cos d’ell mai no va ser reclamat, la policia el vasoterrara la fosa comuna. Ella va ingressar en un centre psiquiàtric.





Pareixia que poc a poc millorava, vaig anar un dia a visitar-la i vam tindre una conversació molt profunda sobre els fets que havien ocorregut. Deia que va actuar sense pensar, guiada pel seuinstint, com si fora un animal i que es va quedar en xoc. Els metges de l’hospital li van dir que era una estratègia del nostre cervell per a afrontar situacions estressants.





També vam parlar sobre els seus sentiments ara. Ellaemva dir: “Crec que mai seré lliure”. Jo vaig entendre que mai la deixarien eixir del centre, però la seua explicació va ser molt mésesquinçadora delque creia jo. Em va dir que durant un moment després del’assassinatva sentir-se com una planta quan la tornen a regar després de mesos. Tanmateix, la flor de la seua metàfora mai no tornaria a veure una gota d’aigua. Així, em va voler explicar que tot el que va sofrir mai ho podriasoterrar.





Aleshores, vaig sentir-me profundament trista. Un coneixementintuïtiuva arribar al meu enteniment. Sabia perfectament que no tornaria a parlar amb ella. La vaig abraçar i li vaig dir que tot eixiria bé i que no calia preocupar-se, perquè tots la volíem idesitjàvemel millorper a ella. No obstant això, al dia següent, després d’alçar-me, vaig rebre una cridada de telèfon dels seus pares. No la vaig voler agarrar. Vaig anar personalment per a veure’ls i rebre la horrible notícia: els metges la havien trobada morta en terra, intoxicada per una sobredosi de píndoles.