Tina, a pesar de paréixer la mateixa de sempre; mateixa cara, mateixa roba… actuava d’una manera distinta a abans, com si d’un robot es tractara. Tenia blaüres per tot el cos, tantes que pareixen sospitoses, estava clar que no se les havia fet per accident. Ens va dir que durant eixos dos anys havia estat coneixent a l’amor de la seua vida. Ens el va presentar. El seu nom era Enric i tenia cinc anys més que ella. Era molt guapo i simpàtic, però hi havia alguna cosa en ell que em feia desconfiar-ne.



Van passar el dies i el casament es va celebrar, hi va acudir tot el poble, la família, els amics i fins i tot gent de fora. Tot pareixia anar bé, ningú deia res, el seu marit era encantador i pareixia que ella estava enamorada… La missa va ser a l’església del poble nostre i la festa que es va fer després va durar dos dies seguits. Vam ballar i ens van contar una història molt commovedora, com s’havien conegut a la discoteca de la ciutat on vam celebrar el nostre final de quart d’ESO, el mateix dia en què “presumptament” els dos s’havien anat a veure tot el món.



Al cap del temps, hores, dies i mesos… les coses van canviar i va ser en aquest moment quan la família es va adonar que el matrimoni no anava bé, que darrere de tot allò hi havia un secret: la vertadera raó de la desaparició i el perquè de la boda i del seu estrany comportament. S’escoltaven crits provenint de la casa on havien començat a viure, una que li pertanyia a Enric. Tanmateix, el comportament dels dos pel matí era exemplar: se n’anaven a comprar a la ciutat, jugaven amb els cosins xicotets d’ella, pasejaven.

Va ser en eixe moment quan els policies, tras l’avís dels familiars i d’alguns amics del matrimoni com jo, van traure els testimonis que havíem donat quan vam presentar la denúncia al moment en què Tina va desaparéixer:

Eixa nit tota la clase se n’anava de festa per a celebrar el final del curs. Ens havíem anat a sopar a un bar d’eixos on et fan un entrepà ben gran i et donen alcohol sense preguntar-te la teua edat. Recorde la rialla d’ella, era la més guapa del grup. Després de pagar, ens en vam anar a una discoteca en la qual les copes estaven barates.

El fum dels cigarrets no em deixava veure gens i la música, que estava molt alta, tampoc no em deixava sentir les meues amigues bé, però sentia una energia en el meu interior i l’única manera de gastar-la va ser anar-me’n a ballar amb un xic que havia conegut eixa nit. Estava sent molt feliç. Aleshores, li vaig dir si volia que ens anàrem fora a “fumar”, però, en eixir, van arribar cotxes de policia i una ambulància.

L’alcohol se’m va baixar de sobte. Carme, una xica que coneixia de vista, em va contar com una amiga seua havia eixit amb les pupil·les obertíssimes i en un estat propi d’un “zombie” i s’havia desmaiat. Els agents van decidir que la festa s’havia acabat per a tots eixa nit i van tancar el local. Em vaig anar amb Pere, el jove amb qui havia estat, a sa casa. L'últim moment en què la vaig veure va ser parlant amb un xic vestit de negre, d’uns vint anys.

Este va ser el meu testimoni. Quan els policies el van llegir en veu alta, vaig rompre a plorar. Em vaig recolzar en els pares de Tina. Malgrat el temps que havia passat des que va finalitzar la recerca, els policies van tornar a investigar quina podia ser la causa dels crits que s’escoltaven cada nit.



Els agents van aprofitar un dia en què la parella se n’havia anat a dinar a la ciutat per a entrar a casa seua i instal·lar unes quantes càmeres ocultes i un parell de micròfons que havien amagat dins dels llums. Aquests aparells estaven connectats a un ordinador que tenien ells. Eixa nit els policies van mirar què registraven les càmeres i els micròfons. La reacció que vam tindre tots quan vam descobrir-ho ens va deixar bocabadats.