Passaven el dies i la policia tractava d’arreplegar proves amb les càmeres, però res servia. Hi havia moltes gravacions a analitzar. Tanmateix, res era rellevant; no es va poder arribar a cap conclusió amb la informació dels primers dies. Tots eren similars, Tina s'alçava, feia el desdejuni per als dos, li’l donava a Enric i aquest se'l prenia. Després, se’n anaven a treballar i a l’hora de sopar hi tornaven i dormien junts al llit de matrimoni. No obstant això, amb el pas del temps, van descobrir que darrere de tot allò hi havia una altra cosa. Si algun dia a Tina se li oblidava fer-lo, la pegava o l’obligava a fer el que ell volia i si no ho feia ,“pum”, més fort; fins un punt en el qual, si no li feia cas, la retenia tancada, sense eixir de casa i, si feia un mínim soroll, la tornava a pegar fins que no podia ni moure’s.

Un dia va ocórrer una cosa molt estranya, la parella va tindre una discussió i ell la va lligar a una cadira, de tal manera que va quedar indefensa. La va tancar al soterrani, sense res per a beure o menjar, amb els llums apagats. Aleshores, van tornar a sentir-se els mateixos crits, crits que no només se sentien pels micròfons, sinó també en tot el poble.

Ell agarrava un ganivet i li feia ferides, la torturava. Això és el que va quedar registrat en les càmeres i la causa de tot el que passava. Els policies es van quedar bocabadats quan van veure l’últim fragment de la gravació. Encara que fora material confidencial, necessitaven el consentiment dels familiars per a poder prendre accions. Doncs, quan aquests van signar els documents, els agents van armar-se i van seure’s als seus cotxes i van començar el camí cap a la casa del matrimoni. Els primers que es van apropar a la vivenda van ser els cotxes d’incògnit. Els agents van baixar i van cridar a la porta. Tanmateix, ell no els la va obrir quan va vore per l’ullal que possiblement li trauria problemes.

Quan els encarregats de mirar per les càmeres ho van veure, van enviar els cotxes oficials, que van arribar en pocs minuts. Ràpidament, van rodejar la vivenda i van posar a sonar les sirenes. Aleshores, dos policies vestits amb l’uniforme van cridar a la porta. Ningú no va tornar a contestar. La via pacífica ja no era una opció i per tant, els agents es van veure forçats a tombar-la i a entrar per a detindre’l.

“Pum”, Pum”... Finalment, ho van aconseguir i, en entrar al soterrani, van trobar Enric amb el mateix ganivet de les gravacions darrere de la cadira on seia Tina. L’agent, el va apuntar amb la seua pistola. Ell va agarrar a Tina pel coll i va dir que si es movien, la mataria. Ella duia una corda lligada a la boca i les seues paraules sonaven com balbucejos. El policia li va dir que era impossible la seua fugida i que el millor que podia fer era entregar-se. Tots van vacil·lar, però al final ell es va entregar.

Ell va ser portat a presó. Per l’altra banda, ella ho va ser a casa dels seus pares. A més, li van assignar un psicòleg que la tractara. Es va programar un judici que tardaria un mes en celebrar-se. Durant eixe temps el psicòleg va diagnosticar-li a Tina un trastorn de la conducta a causa del maltracte tant físic com psicològic que havia estat rebent tant de temps. Ell, que estava empresonat temporalment, va acumular tant d’odi que el que va fer tingué les conseqüències més graus en la vida dels dos.

Un dia en què Enric tenia visita amb la metgessa aquest va aprofitar per a amagar- se al bany. Aquesta no el va trobar i, en entrar al bany per a veure si ell estava ahí, ell va agafar la tapa del vàter que havia desmuntat i li va pegar al cap, deixant-la inconscient. Va obrir la finestra i, lligant els llençols dels llits de l’habitació, va aconseguir fugir de la presó. Estava decidit a matar-la per haver-lo portat a aquesta situació.