Alan
Vaig girar-me per veure aquella cara tan familiar, aquella cara que tants malsons m'havia donat, la meva germanastra Àgata. La persona més horripilant mai nascuda, i la que m'havia fet la vida impossible. I la principal sospitosa de la mort de la meva mare, que gràcies a la gran quantitat de diners que tenia s'havia alliberat dels càrrecs. La nostra història va començar al jo fer els tretze anys, quan després de tres mesos del divorci dels meus pares, el meu fastigós pare va trobar a una dona rica i superficial a nivells estratosfèrics. La meva mare, per aquella època s'havia quedat sense diners, ja que el meu pare li'n va treure tots amb l'ajuda dels "contactes legislatius" que tenia la seva amant. I així va ser com la meva mare va perdre per complet la meva custòdia i em vaig quedar atrapat a una casa plena de luxes innecessaris i envoltat de gent superficial a la qual no li importava. A la meva mare només la veia els dijous a les cinc i mitja de la tarda d'amagades, ja que eren els moments en els quals ningú em veia. La meva madrastra Paula estava a les seves classes de ioga, allà es reunia amb les seves amiguetes igual o més superficials que ella, totes amb cotxes, mòbils i roba caríssims i completament innecessaris. El meu pare anava a jugar al golf amb el seu germà, que tot i que en algun moment jo crec que m'havia estimat, ara havia canviat per complet la seva personalitat, debut als diners del meu pare, ara es tractaven amb recel. La seva relació es basava en una competència increïble per veure qui tenia més diners. I finalment la meva germanastra, els dijous a la tarda feia piano fins a les vuit del vespre. Per tant, aquest era l'únic dia en què la podia veure, ja que, com ja crec que s'ha pogut veure la relació entre els meus progenitors no era gaire bona, cosa que s'obvia debut a la gran quantitat d'anys que va estar el meu pare enganyant a la meva mare amb la persona més estúpida i fatxenda de l'univers.
Durant cinc anys vaig estar veient a la meva mare només durant una hora a la setmana, ja que els meus horaris estaven perfectament estructurats per evitar aquestes trobades, i a les sis i mitja tenia classes de violí, com si a mi m'interesses el violí. De tant en tant feia campana per estar més temps amb la meva mare, però el meu tutor de les classes avisava al meu pare cada cop que faltava i queia l'esbroncada de Déu.
La història de l'odi que li tinc a la meva germanastra, però. Ve d'un altre vessant. Tot comença quan jo em vaig començar a relacionar amb la meva germana al poc d'arribar a la casa. En ella vaig trobar un refugi, i va acabar sent la persona en què més confiava, a la que li ho podia explicar tot. Li vaig acabar explicant tota la meva història amb la meva família deixant a les seves mans tota la meva confiança. Però tot es va trencar quan li va explicar el que jo li havia dit al meu pare i la meva madrastra. El meu món es va trencar completament. I debut a la seva falta d'autoestima vaig fer una cosa de la qual no me'n penedeixo gens, la veritat. Vaig agafar tota la seva roba de marca, les seves bosses de mà de milers d'euros, el seu maquillatge de "Charlotte Tilbury" i de "Yves Saint Laurent" i ho vaig cremar tot. Vaig fer una foguera a la terrassa de casa immensa. Feia venir ganes de torrar núvols de llaminadura i tot.
A canvi ella, no es va quedar curta, va fer córrer el rumor que la meva mare era bruixa. Això va portar a una persecució increïble a la meva mare, fins a punts en què no li podia trucar perquè li tenien el mòbil rastrejat. Així que vaig deixar de tenir notícies de la meva mare. Ella cada mes m'enviava una carta amb imatges dels llocs que estava visitant perquè no la capturessin, a nom de qualsevol persona que no crides l'atenció i el meu pare me l'entregava sense sospita que fos de la meva mare. Així vam estar com un any i mig, fins que la meva meravellosa germanastra Àgata va trobar la caixa forta en la qual guardava les cartes i encara no sé com, la va obrir. Va descobrir on estava la meva mare i li ho va dir a la policia.
L'última notícia que vaig tenir de la meva mare va ser que havia mort, o més ben dit que l'havien matat. No hi va haver funeral, segons el meu pare, no se'l mereixia per bruixa.
A partir d'aquest moment la relació amb les persones amb les quals vivia es va anar tensant fins al punt que buscava motels per no haver de dormir a aquella casa. Però per sobre de tothom odiava amb tota la força del meu cor a la meva germanastra, aquella persona en la qual tant havia confiat i que de cop i volta em va destrossar la vida.
Quan vaig fer els divuit anys i vaig aconseguir els diners necessaris per marxar gràcies a una feina de nit que m'havia sorgit i que justament pels torns tan horribles que tenia, pagava una bona quantitat de diners mensuals. Tot i que durant aquells tres anys en els quals vaig treballar dormia una mitja de 4 hores diàries, tot va valdre la pena quan el dia del meu aniversari vaig marxar per la porta i no hi vaig tornar a entrar.
Des d'aquell dia no vaig tornar a veure a cap persona d'aquella casa, tot i que em constava que m'havien estat buscant, però en canviar-me de regió, ningú em va poder trobar.
Per aquest motiu va ser que quan vaig trobar-me a l'Àgata no m'ho podia creure. Tot el meu món es va paralitzar i, en canvi, de contestar a la seva pregunta, vaig marxar corrent. Com un nen petit a què li fan por els monstres. Però és que això era ella per mi. Un monstre.
Vaig marxar per aquella porta a la qual tant m'havia apropat abans d'escoltar-la a ella i en aquell moment va ser quan realment vaig poder parar-me respirar. Ni jo em podia creure tot el que m'havia passat en només un dia. Era increïble, i no referint-me a una cosa bona, sinó increïble de dolent.
I justament en aquell moment tan oportú, va tornar la veueta del meu cap tot dient:
- em sap molt de greu tot el que has hagut de passar i entenc que ha estat un xoc veure a aquella dona, però crec que hem de marxar, perquè tens els sentiments a flor de pell i això està fent que els teus, vull dir meus, bé, els nostres poders tornin a brollar, i l'Àgata t'està mirant rar per la finestreta que hi ha al costat de la porta. I m'està fent preocupar.- Vaig intentar ignorar el fet que tenia algú parlant al meu cap i em vaig concentrar en el significat de les seves paraules, quan me'n vaig adonar, les meves mans estaven en flames, però literalment. I el més estrany és que no m'estava cremant, era com una escalfor estranya, no sabria descriure la sensació que vaig sentir, però sincerament he de dir que era agradable, com alleujadora. Però no em vaig poder centrar massa en el control del poder, ja que la meva mirada va pujar des de les mans fins a la finestreta de l'hospital del qual just acabava de sortir i vaig poder veure a la meva germanastra mirant-me fixament amb els seus ulls clars que en aquell moment semblava que volien dir moltes coses, però s'ho callaven tot.
Debut al pànic que em produïa aquella forma tan seva d'observar a les persones, aquella mirada que semblava jutjar a tothom a qui mirava. Vaig aixecar-me i vaig començar a caminar en direcció contrària de l'edifici en el qual estava ella, si se li pot dir així, ja que pel ritme que portava semblava que estigués fent una marató. Va ser justament en aquell moment quan la meva germanastra va sortir per la mateixa porta per la qual feia un parell de minuts havia sortit jo i va cridar.
Aquell home que acaba de sortir de l'hospital és un bruixot - tot assenyalant-me, en aquell moment sí que vaig córrer, vaig córrer més del que he corregut en tota la meva vida sencera. Vaig córrer per la meva vida.
