Com si estigués lligada al cos del seu amo. Esperant que es despertés.

Notava el meu cos quiet, immòbil.

Però tot al meu voltant continuava.

Veia els cotxes des de la finestra que tenia a la meva dreta, la meva veïna del pis de baix passejant al seu gos com feia cada matí, un home perdent el bus, dues amigues fent un cafè a un bar...

I allà estava jo, o almenys el meu cos, tirat al mig del centre de la ciutat de Bellerose dins d'un Ford Fiesta del any 96 amb els vidres polaritzats.

Víctima de la cinquena agressió del mateix home en els últims dos mesos a la localitat.

La relació entre les cinc? Totes érem bruixes.

El ritme de la ciutat era accelerat, com sempre i ningú es parava a mirar els petits detalls que normalment se'ns escapen així que el meu cos va passar desapercebut.

Fins que va arribar ella. Una nena d'uns 9 anys, pentinada amb dues trenes amb un gran llaç al final de cada una, vestida amb un vestit fins als genolls tot ple de coloraines.

La seva mare al seu costat, parlava tota l'estona sense parar mirant a la seva filla somrient, concentrada amb la carona de la criatura.

El crit de la seva filla quan va mirar per la finestra del cotxe en el qual el meu cadàver residia li va fer canviar l'expressió, a ella i a tot el seu voltant.

La gent va parar de córrer per anar a la feina, les amigues que abans estaven fent el cafè xerrant, ara prestaven tota la seva atenció en la criatura, inclús la meva veïna, que patia de sordesa, girava el cap per mirar a la nena.

A partir d'aquí les coses van anar molt ràpidament, va arribar la policia, els bombers, l'ambulància i no sé qui més, tots accelerats. S'escoltaven milions de comentaris.

Què ha passat? -

Un altre cadàver? -

No m'ho puc creure! - deia la gent que s'aglomerava al voltant dels límits marcats amb una cinta que deia prohibit el pas.

Els professionals atabalats s'havien de dividir, i , al cap i a la fi, hi havia més gent concentrada en controlar a la multitud que no pas en descobrir el que m'havia passat. Jo cridava i cridava perquè m'escoltessin, podria resoldre tots els seus dubtes, però ningú semblava sentir-me.

La meva ànima juntament amb la màgia, lluitaven per poder sortir del cotxe i resaven perquè algú obris la porta, la finestra o qualsevol altra part del vehicle per poder fugir al més aviat possible.

Després del que em va semblar una eternitat, un policia alt d'uns trenta anys que tenint en compte el que deia la plaqueta que portava penjada al coll, es deia Alan. S'apropava al vehicle decidit, va apropar la mà a la maneta i amb impuls va obrir la porta deixant sortir tot el retingut dins, buscant ara un nou hostatge.

Com si es tractés d'un imant, la meva ànima va entrar directament dins del cos del pobre noi, no sabria descriure gaire bé la sensació, va ser alguna cosa així com una brisa però amb una energia especial. Potent. Podia notar la màgia tornant al seu cicle, tornant dins meu i recuperant tot el seu esplendor i força. Però, a la vegada notava l'energia del noi brotant dins meu, els seus pensaments, la seva confusió, el seu enuig, però per sobre de totes les seves emocions, la més latent era la por. L'Alan en aquell moment sentia una por tan forta com no em podria haver imaginat mai. Com si la cosa més horrible que algú es podria imaginar es fes realitat.

El més aclaparador de tot va ser la mescla dels dos amb la màgia. Tan poderosa com sempre ho havia estat dins meu, ara inundava tots els meus sentits. Sigui del que sigui del que estan fetes les ànimes, cada part de la meva estava ara desbordant de màgia, i notava el cos de l'Alan -que a poc a poc passava a ser dels dos-, agafant i acceptant aquesta màgia com si fos seva. El seu cos i la seva ment van reaccionar tan de pressa al contacte de la màgia que em va fer inclús por.

L'últim que recordo és un soroll ardu. Un soroll tan fort d'aquells que et fan tapar les orelles i grinyolar les dents.