Lou
Quan vaig tornar a ser conscient del meu cos i de la meva ment, vaig veure que no tenia control sobre elles. Que era com una mena d'intrusa dins del cervell d'algú que no tenia res a fer, la meva única esperança era que l'Alan fos conscient de la meva presència, de la meva màgia i dels meus pensaments.
Sense això, no hi hauria manera de reclamar justícia. Tant per l'assassí que em va matar com per a poder sortir d'aquest cos al qual m'havia ancorat com si fos un paràsit molest.
Vaig mirar al meu voltant, estava tot molt fosc, escoltava el batec d'un cor, i veia imatges creuant-se'm per davant. Una d'un nen petit, de menys d'un any, somrient mentre la seva mare el feia riure, i al darrere un home alt gravant un vídeo del moment. Una altra imatge d'un nen, ara adolescent, d'uns catorze anys, escoltant música a la seva habitació. Una imatge mostrava a una família sencera anant de viatge, embarcant a un avió amb destinació a Milà. L'última imatge que vaig veure va ser la del meu cos postrat a dins d'aquell Ford Fiesta del 96 que em feia esgarrifar. Tot es va tornar molt confús a partir d'aquell moment, no arribava a comprendre on era, vaig estar pensant-hi durant molt temps, i l'únic que em quadrava tenint en compte els últims records que tenia eren alguna cosa completament impossible, o això creia. L'única opció factible que se m'acudia era estar dins de la ment de l'Alan.
La meva ment es va tornar a activar un cop vaig notar el cos de l'Alan bellugar-se, vaig notar com aclucava els ulls i com movia la mà cap a la seva cara tot fent mandres. Podia notar com ell feia els moviments i tot i que jo, o més ben dit la meva ment i la màgia que aquesta tenia, estava dins seu, era com una mena d'espectadora, ja que no podia per res del món agafar el domini del moviment de l'Alan. L'Alan, atordit va començar a mirar al seu voltant, va poder veure que estàvem dins d'una habitació d'hospital i en els seus moviments es podia veure expressada la seva confusió.
El meu impuls principal en aquell moment, va ser intentar que l'Alan em prestés atenció, que notés que estava allà per tal de poder resoldre el problema que suposava per als dos la meva existència dins del seu cap.
L'únic que en què vaig pensar va ser en cridar, així que això va ser el que vaig fer. Vaig cridar amb totes les meves forces, vaig posar tot el meu ímpetu en què m'arribés a escoltar. I pel bot que va fer i la seva cara de pànic absolut, vaig entendre que m'havia escoltat. I tot i que aquest pensament a mi em va alleujar molt, la seva reacció va ser completament diferent, la por i el pànic que va sentir en aquell moment, van gelar tota l'habitació, literalment, de cop, el llit, el terra, els estris i la maquinària d'infermeria, i inclús la televisió que posaven davant de l'habitació per si al malalt li venia de gust mirar una sèrie estaven congelats. Com era d'esperar la màgia tampoc va ajudar amb la calma de l'Alan i abans que es descontrolés tot vaig intervenir.
Alan? M'escoltes? - vaig dir subtilment amb veu calmada per tal de no espantar més el pobre home.
Què ets? - va dir ell tot agafant-se el cap amb les dues mans, l'Alan pensava que s'estava tornant boig, i abans de res li havia d'esclarir que allò no era així, o això creia jo, potser ens estàvem tornant els dos una mica bojos.
Alan abans de res, no t'estàs tornant boig, no tens esquizofrènia i això que està passant està més o menys controlat- vaig dir amb la boca petita intentant no alterar més la situació.- no t'espantis, soc la noia que va ser assassinada, sembla a ser que, no sé com, he entrat dins de la teva ment i ara no ser com sortir, però és un problema que els dos estem més que disposats a solucionar com abans possible. Ah, i a més a més, juntament amb la meva presència dins del teu cervell, venia inclosa amb el lot la meva màgia, com has pogut veure per l'habitació glaçada que t'envolta. Més tard ja t'explicaré com funciona perquè la puguis controlar una mica i això no et torni a passar. Ara, hem de tocar el dos abans que algú entri per la porta perquè actualment no està gaire ben acceptada la màgia, no sé si ho sabies, però hi ha assassins que corren pels carrers matant bruixes, a part d'això, també anem en contra de la llei pel que sembla a ser. Que irònic que justament siguis policia. - Vaig afegir intentant calmar una mica la tensió que sentia que es creava dins del cos de l'Alan.
No sé ni com ho vaig aconseguir, però de sobte, l'Alan es va començar a moure, va agafar la roba que tenia a la cadira del costat i es va començar a vestir de pressa, mentrestant, jo observava tots els pensaments que creuaven la seva ment. Hi havia una mica de tot, des de pensaments normals que qualsevol persona podria tenir, tenint en compte la situació. Però llavors hi havia també pensament que eren més peculiars, com per exemple dubtes sobre si el podia veure despullat, o si podia saber el que pensava, al que jo mateixa li vaig contestar amb un "efectivament", la cara que va posar en escoltar la meva resposta va ser per emmarcar.
Quan me'n vaig adonar ja estava caminant ràpidament, però a l'hora procurant estar calmat perquè la gent no notés els nervis que corrien per les seves venes (i per les meves si en tingués), passàvem pel costat d'habitacions que semblaven infinites, ara la vuitanta-dos, ara la cent trenta-tres, ara la cent quaranta... El laberint d'habitacions i de consultes diferents va acabar quan l'Alan va trobar un gran cartell on estava escrit "sortida" en majúscules i en vermell. La direcció del seu cos es va girar completament cap allà, els vint metres que ens distanciaven de la porta se'm van fer literalment eterns, i quan ja tan sols quedava una passa per creuar aquella sortida que tant anhelàvem, una frase va fer que l'Alan es congelés completament.
Alan? Què hi fas aquí? - va dir una dona alta i prima d'uns trenta anys si hi arribava, rossa i amb els ulls foscos.
L'Alan, encara petrificat, va girar el cap.
|