Al cap d’una setmana, de bon matí, em lleví del llit tot d’un salt i amb un somriure d’orella a orella. Érem a mitjans d’abril, l’aurora ja s’alçava. El senyor Joan encara dormia, puix era d’hora; l’entusiasme, no obstant, no m’havia permès dormir més. Abans de vestir-me i preparar-me el menjar del dia, quelcom em cridà l’atenció a les mans del vell, prop de llur pit. En acostar-m’hi viu el caparró d'una nina, però ell es despertà, aleshores.



­—Què fas llevat tan d’hora? —em digué molest i amagant aquella figura sota els llençols.



Vaig mirar-lo als ulls i vaig somriure.



—Ah, ara ho recordo —digué—. Escolta, no gosis treure els ulls del ramat, em sents? I torna a la vesprada. Au, passa-t’ho bé!

Vaig afanyar-me en vestir-me i en embolicar l’esmorzar i el dinar, i acte seguit vaig eixir per la porta. Munyí les ovelles i a quarts de nou ja havia pres direcció a Olot junt amb el ramat. El Sol escalfava la rosada del prat i llevava l’harmoniós cant dels ocells. Al cel, les aus creuaven amb joia un castell de núvols.



El delit em feia caminar tan ràpid que, cada cop que feia la vista enrere, havia de refer el camí, doncs havia deixat les ovelles relegades. I així cada dos per tres, fins que, a la fi, arribí al riu d’Olot. Sobre el pont de pedra la viu, embadalida per les aigües. Tal era sa hipnosi que fins que el so de les esquelles no viatjà a França i en tornà, no aixecà mirada. Un mocador blanc lligava llurs cabells, també blanca la camisa, i el davantal negre estès sobre el roig de la faldilla. En advertir-me, es llançà a la carrera envers a mi. Quan fou davant, amb els ulls lluents i un somrís de primavera, digué:

—Quina alegria veure’t! Anem?





De tornada als verds prats, caminàrem bona estona en un silenci pràcticament només interromput per alguns «guaita quines flors més formoses!», de la nena, així com algunes converses banals. En cert moment ens detinguérem enmig del prat, mentre el ramat passava.



De cop, començà a recitar:



Ara que al bosc tot és bellesa,

junt amb tots els arbres del conreu,

és com un somrís de primavera

que va repartint flors per tot arreu!



Vaig girar la mirada cap a ella, extasiat.



—D’on... ho has tret, això?

—Mon avi m’ha llegit el que estava escrivint abans que jo marxés. Oi que és maco?

Aquell somriure sincer i tan tendre m’embriagà cor i ànima.



—Sí, sí que ho és...



Hipnotitzar-me era el que em feia aquella noia anomenada Neus, em deixava la boca mig oberta i els ulls badant.









Una nit d’estiu del mateix any —el 32—, una fragorosa tempesta batia la casa com si anés a ensorrar-la. En aquell moment, un malson em turmentava la dormida. L’escena del molí, els ulls. Un sotrac em llevà de sobte. La pluja repicava la teulada i la finestra, però hi havia un so més, un plor. El senyor Joan es movia dins el seu llit. M’hi apropí lentament, la suor el xopava. L’expressió del seu rostre era d’angoixa. En abaixar la mirada viu aquella nineta que havia distingit aquell matí d’abril.



—No, no... Perdona, no volia, no volia! No ho tornaré a fer; si us plau! No marxeu...—somiava ell.



Es despertà de cop, incorporant-se. Abans jo no hagués dit paraula, es llevà i se’m llençà a sobre, agafant-me pel coll. Sos ulls estaven injectats en una boja desesperació. Un instant després em deixà anar i vaig caure a terra, aterrit. En l’expressió del vell ràpidament hi aparegué la consciència del que havia fet. Allargà el braç amb un rostre culpós.



—Ho sento... —digué—. Jo...



Espantat, m’aixequí i sortí corrents per la porta, creuant la tempesta, el bosc i el prat fins arribar a la pleta coberta on estava refugiat el ramat. Vaig arribar xop de cap a peus, per tant em vaig desvestir i, allí arraulitentre l’escalfor del ramat, hi passí la nit. Quan vaig retornar a casa a l’endemà, el senyor Joan em rebé amb tal abraçada que em deixà sense respiració.



—Gràcies a Déu! —exclamà entre llàgrimes, i em besà molts cops—. Perdona’m, perdona’m, Llàtzer. No volguí, t’ho prometo. Mai no et faria cap mal!

Vaig arrufar el nas entre llurs braços i una llàgrima brotà de mos ulls, tancats amb ràbia. Arribat aquest punt, records, tristors i dolors ensorrats esclataren en l’exasperació d’un indefugible confrontament d'emocions.



La mare.



Els ulls, que m’abandonaven al naufragi.



Per què? Per què jo, endimoniada malastrugança?!

L'assoladora sensació que em trobava sol, completament sol. Tant era el temps que passés. Tant era viure en mig del no res entre fams i amb aquell vell delirant que fer-ho en un palau de roses. Els braços del vell foren, llavors, palangana i consol de mon ardorós plany. Aquella abraçada càlida... No sabia per què plorava, ni què sentia, ni per què ho sentia.







En els següents dos anys vaig estrènyer llaços amb la Neus. Sovint no ens podíem veure, però per això em vaig aficionar a escriure-li poesies. No eren per tirar coets, això era evident, però ho feia amb il·lusió i amb bon cor. Les hi donava quan ens retrobàvem, i ella decidí fer el mateix. No ho negaré: em tenia del tot corprès. Tot! Sa veu, sa parla, llur intel·ligència, sa oïda, sa joia, sa gràcia en els gestos, en els moviments, ses roges galtes, ses mirades que el cor omplien, sos ulls. Llurs llavis rosats...



D’altra banda, cap altre episodi tan violent com aquell em succeí amb el senyor Joan, afortunadament. Aquella mena de relació paternofilial seguí un curs més o menys normal, i els lligams es feren forts. Tanmateix, quelcom seguia sense quadrar en aquell home, i les sospites creixeren el dia de l’any 1936 en què, després d’haver-la cercat en diverses ocasions amb la casa a soles, a punt de donar-me per vençut, vaig trobar-la. A la banda on llur matalàs tocava la paret, hi havia un tall. Dins, entre les palles, una capsa; dins, la nina, un fermall de flor i una carta.





Em trenca el cor, Joan, però no puc seguir un segon més a prop teu. No podem. La nena té por, jo tinc por. Què t’ha ocorregut? Potser em podries haver explicat el que et passava, potser hauria sigut així de fàcil. Ja no ets qui vaig conèixer, sinó un monstre. Et temo, Joan, i temo que ens puguis fer mal. No ens busquis.



Teresa



Vaig tractar de no pensar-hi massa, puix no hi treuria cap profit de donar-li més voltes. Si allò era cert, el senyor Joan semblava haver canviat per a bé, encara que li fos difícil en ocasions. Però els dubtes eren persistents. Amb la intenció de distreure’m i, de passada, guanyar un xic més de calés, fiu un intent d’aprenent de fuster a Olot en algunes estones lliures. Nogensmenys, el susdit intent es veié interromput, ja que a les poques setmanes arribà un telegrama a la ciutat que, parlant clar, m’acolloní fins al punt de fer-me badar mentre emprava la serra a pedal: em vaig tallar dos dits i havia esclatat la guerra.



Gràcies a Déu, el tall fou net i no presentà cap problema. Al mateix metge d’Olot em feren les cures i em posaren el braç en cabestrell. En tornar a casa dalt la Carlota i veure’m el senyor Joan, omplint-me tot de preguntes, no poguí evitar abraçar-lo i comunicar-li d’immediat i amb el cor encongit les notícies que arribaven de Barcelona. El pobre home se’m quedà de pedra, les últimes clarors del dia es reflectien en llurs ulls d’esglai. Un silenci glacial bufà amb el vent.



Els dies venidors foren pesarosos. Una onada de paüra s’escampà pertot arreu, i aviat arribà propaganda per reunir milícies. L’aire al poble era horriblement feixuc. També a Olot, on la lleva forçosa s’havia emportat a desenes d’homes a l’Aragó. I quan arribaren les noves del bombardeig a Barcelona, a principis de 1937... Aquell cop sotragà la ciutat sencera.



—És terrible... —es dolia la Neus un dia en què voltàvem pel bosc, a la riba d’un rierol­. Llur mirada queia al terra—. Ma germana és a Barcelona, fent d’infermera! Prego perquè res no li hagi passat.



—Se’n sap res de ton germà? —li preguntí.



—A Belchite que l’han dut. Maleït sia aquest renoi de guerra! Res bo no pot portar tanta desgràcia, tanta mort i violència. A tu no t’ha arribat encara cap carta? No se’t podrien emportar de totes maneres, oi? Per la mà... —em mirà amb greu preocupació.



—No et preocupis, no soc vàlid per a la guerra, jo. Soc un tolit, a més de beneit! —vaig riure, i ella també ho feu—. Suposo que no se’n preocuparan massa, de mi; no crec ni tan sols que sàpiguen que visc allà dalt, amb un vell sonat i una somera. A més, quelcom bo he tret de l’accident, ja ho veus: no m’hauré de separar del teu costat —li somriguí.



—I què em dius del «vell sonat»? Has preguntat al senyor Joan sobre el que em digueres? El fermall, la carta, la nina...



—No, ni tampoc penso fer-ho. No és menester ni val cap pena. Estic bé així, amb ell. L’estimo. No vull entremetre’m en llurs assumptes més del que ja ho he fet.



Llavors, vaig recitar:



Si la guerra et dona fam,

que ja n’és prou problema,

no en vulguis de més mena

emprenyant el vell Joan.



—Guaita, potser sí que tenies raó en això de «beneit»! —em digué entre riures continguts.



Aleshores, d’un impuls la vaig prendre ben fort per la cintura i vaig caure amb ella sobre la gespa, rebolcant-nos, d’aquí cap allà i rient sense parar. A la fi, aconseguí acabar a sobre seu, cara a cara i subjectant-li els braços. Em vaig perdre del tot en sa mirada, en sos ulls del color de la castanya. Com estels a la nit guspirejaven, ebris d’amor i d’una letícia irresistible.



M’hipnotitzava.



Vaig mirar-li els llavis rosats, i tot seguit els vaig besar.







Era a través del mercat d’Olot que ens assabentàvem de les calamitats de la guerra. Ja ens trobàvem a la primavera del 38, i la cosa anava a mal borràs. Morts incomptables. Estomacs buits. Alguns rics havien fugit a França, i tal solució la discutia la gent als carrers en cas que tot se n’anés en orris. Les files dels feixistes recollien àdhuc tropes alemanyes i italianes; mare de Déu, si un any enrere els primers havien bombardejat els bascos! I ara, deien, l’enemic havia conquerit l’Aragó. Es dirigien, ara, cap a la meva estimada terra.



—Què és per a ells, Joan? —li preguntava al vell mentre pasturàvem plegats—. Podeu dir-m’ho? Un malastruc joc de taula? Pot hom ésser tan cruel? Jo voldria defensar la meva terra, però no soc de cap bàndol, no soc de ningú més que de mi mateix!

—Ai, que em faig vell, Llàtzer... No has conegut pas el mal, em temo. Sí la mala fortuna, la malícia del destí; més no... no la malícia de l'home. I sort en tens, creu-me... Jo, d’afers de guerra en sé ben poc. Però sí conec a l’home, i l’home... —els ulls fugien neguitosos—. La malícia no es creua en el camí d’hom, noi; la malícia brota de la por i del dolor, i només més por i dolor poden saciar a aquest mateix hom. Hi ha una oració a Gertrudis que diu així:



El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.









En un dels propers dies —com en qualsevol altre— aní a comprar al poble, a cal Manelic. En veure’m llur mestressa, la senyora Maria Mercè, exclamà un «ep!» i tragué una carta de sota el mostrador.



—L’ha portada un militar. Li he dit que l’únic mosso del poble és tolit, però m’ha dit que hauràs de ser-hi de totes maneres perquè ho puguin comprovar.



En aquella carta firmada pel mateix don Juan Negrín es realitzava una lleva d’últim recurs per a una batalla decisiva a les Terres de l’Ebre. Tot jovent de la comarca capaç d’alçar el fusell devia presentar-se a files a Olot. Així ho fiu jo, però, com era d’esperar, no m’acceptaren donats els dos monyons de la meva mà dreta. Però sí viu a qui els hi donaven el fusell: nanos, encara més joves que jo i les mares dels quals àdhuc els havien acompanyat a la caserna. Infants enviats a la mort.







Un parell de setmanes després, davant la meva estimada Neus, vaig sentir que mon cor se’m nuava com un pom de clavells, tot en pronunciar aquelles paraules de plom mentre una llàgrima recorria ses roges galtes.



—Marxo, Llàtzer.



Son germà, mort a Belchite. Sa germana, viva, els esperava passada la frontera, a França. Tenien una oportunitat i no podien deixar-la córrer en cas que sortís malament aquella última defensa: quan abans, millor. M’ho oferí. M’oferí marxar amb ella, però en Joan no pensava fugir, m’ho havia dit, i jo no pensava deixar-lo sol. Em regalimà una llàgrima, i ella em besà. M’abraçà.



I més tard, llur caliu fugí. Per sempre més.







En arribar a casa m’enfonsí en plors i abrací el vell home. I ell m’abraçà. Merda, merda i merda! Roïna guerra, desgraciats siguin tots els que tot m’ho arravaten, pensí. I em petaven les dents, i em brollaven les llàgrimes.



Per calmar-me els ànims, en Joan omplí de vi un bon porró i em feu seure a taula amb ell. Sense miraments, el prenguí ben fort i vessí el vi dins ma boca. I després ell, i després jo altre cop; i ell, i jo, i ell, i jo fins que vam buidar-ne la meitat, jugant a la brisca, fent rialla i oblidant la pena... Però, de cop, tot es detingué.



—Què vau fer perquè marxessin? —vaig dir.



Va haver-hi un silenci sobtat i pesat.



—Què?

—La Teresa i la nena. Les pegàveu?

—Com dimonis...?

—La capsa dins el matalàs. Em sap greu, Joan, més no m’hi poguí resis...



—Una merda! —cridà empentant el porró al terra—. Tu no saps una punyetera merda del que passà amb elles! Res! Jo no tinc la culpa de ser com soc, jo no volia... no volia ser com ell, com aquell dimoni de mon pare. Però alguna cosa es trastocà dins meu amb aquell home —es planyia entre plors—. Ell em destinà a això, em sentencià. El que va passar amb el Lluís fou un accident, jo no em podia controlar! El pobre només tenia deu anys... Un accident, i cada dia li demano perdó a Déu!

—Lluís...?

—Et vaig prendre com a fill meu, sols volia una altra oportunitat... Confií en tu, et crií, i així m’ho retornes? Rius de mi? T’he estimat com a fill, Llàtzer...



Aleshores, borratxo i trontollant-se, prengué del terra el coll del porró trencat, afilat. En una feixuga corredissa saltà sobre meu i caiguérem ambdós a terra. Encara que ebri, havia tingut temps de desviar l’atac. Ara el senyor Joan s’ofegava amb sa pròpia sang, el coll travessat. En un instant, els ulls es tornaren negres; de mort, refulgents de la filosa dalla, de les aigües que Caront navegava. Morts, com els de la mare.



I vaig caure en els braços de Morfeu.



En despertar-me l’aurora de l’endemà fiu un salt, aterrit. Em mirí les mans, mirí la sang i el vell. Desconcertat però decidit, vaig agafar el fusell de caça del vell, aigua, mig rebost i vaig sortir de la casa. Res no em quedava. Només una sola cosa, car era millor que morir allà sol. La frontera m'esperava. Pugí a sobre la Carlota i tanquí els ulls. El caliu del Sol, tendre, m’embolcallà junt amb el pristi cant dels ocells.



Mare.