Aquesta conversa —una de les poques que aconseguí deslliurar d’aquell indret tan profund que era llur cor—, però, va ocórrer anys després del començament d’aquesta història.



En Joan Tur fou un home peculiar, sorrut, i això va ser sempre ben sabut per tots i pertot arreu al poble. Hom fins i tot podia percebre —xafardejaven les velles mentre feien ganxet davant algun portal— un subtil rebuig o incomoditat en els animals vers la seva presència. Un home just entrat en la seixantena, segons es deia, però el seu rostre feia l’efecte d’haver vist molts més hiverns; així ho semblaven suscitar llurs profundes arrugues, les seves ulleres marcades i la seva expressió descoratjada. Amb prou feines es podia observar la seva figura ombrívola i discreta baixant al poble, cada quan de celis, i comprant queviures d’amagat a cal Manelic. Comprava una mica de pa, un xic d’oli, una botella de llet i una mica de vi. I acte seguit, au!, a reveure i corrents cap al mont, capbaix i sense mirar enrere.



«Si puges per qualsevol cosa al mont», em deia ma mare amb fermesa, «sia jugant amb amics o sia en cerca d’aigua al pou, estigues pendent, Llàtzer, fillet meu, que no vegis pas cap fum de xemeneia massa a prop ni gosis atansar-t’hi. Fes-me cas, que soc ta mare i ho dic amb seny i bon cor». Obedient com qualsevol bon nano, mai no vaig gosar apropar-m’hi. No obstant, ningú no semblava parlar del vertader motiu que havia transformat aquell home. Em sembla que és més prudent, però, començar pel dia en què tot canvià per a mi: el dia en què el món del petit Llàtzer, de set anys, es capgirà de dalt a baix.





Eren quarts de nou d’un matí de principis de desembre de 1926. La fredor humida de l’hivern començava a fer-se notar, present a l’aire i al sòl que trepitjava, cobert de fulles daurades i ataronjades. Ja feia estona que era llevat i havia estat ajudant una mica al molí, com de costum. En tornar a casa, la mare m’havia demanat que anés al pou i omplís dues galledes d’aigua. La mare... Quina bona dona era la mare. Els seus ulls de mel transmetien aquella dolçor i calidesa que només l’amor podia avivar, fins i tot després de la mort del pare. Hom no podria trobar dona més tendra, més curosa o més bona que ella. Els seus braços de seda embolcallaven el meu cos petit amb una pau que mai a altre lloc pogués sentir; els seus petons pessigollers, afectuosos com ho era la mare, besaven les meves galtes sempre que ella tenia ocasió. Però, sobre tot, tendra; penso que no podria trobar altra paraula que definís més la mare.



Tendra.



Ja havia omplert ambdues galledes i em dirigia a baixar la pendent per a tornar al poble, prenent aquell bell sender que es passejava entre els arbres, travessat en certs punts pels rajos del Sol. Com de costum, em vaig fixar en aquella columna de fum que emergia de la cabana atrotinada i maltractada d’en Joan Tur. La darrera no la veia, puix es trobava encara més amunt del turó, potser a un quilòmetre i mig d’on jo em trobava. Aquella estranya intriga semblava bufar amb el vent.



Baixant pel sender, joiós com ningú altre, vaig aturar-me vora una esplanada rectangular que quedava just a la meva esquerra. L’encantador piular d’un pardalet va ser el que va parar-me els peus. Quin cant més bell!, vaig pensar, i al moment volguí trobar-lo amb la mirada. Vaig deixar les galledes al pla i vaig caminar a poc a poc cap a l’interior de la clariana, amb la vista posada en les copes dels arbres, guaitant cada moviment. Vaig aconseguir trobar la petita figura, voltant lleugerament per les branques més altes de la freixeneda. Llavors, abaixí la mirada. Davant meu es descobria la filla del matí, l’aurora de rosacis dits. El Sol fulgurava tant que enlluernava els meus ulls; embellia cada racó del bucòlic paisatge. Podia contemplar el poble, d’on emergia llur ferm i formós campanar. I una mica apartada de tot, la masia de cal Rossos. Tanquí els ulls i em deixí escalfar per la llum radiant. En respirar profundament el petricor es colà, agradable, pels meus narius. Un aleteig i l’agitament sonor de les branques dels arbres em feren obrir els ulls: al meu davant, el bufó pardalet s’havia posat graciosament sobre una branca que quedava a l’alçada del meu front. Al seu voltant, les fulles daurades-terroses dels freixes relluïen amb la llum del Sol i feien encara més goig a l’encisadora figura de l’ocellet. Piulà i em mirà curiós, torçant el cap com fan les bestioletes quan s’estranyen per quelcom. Quina cosa més maca i més dolça!, vaig pensar. Tornà a piular, i altres ocellets piularen amb ell, responent-lo. El cant dels ocells va sonar, de sobte, per tot el bosc. Alcí el cap altra vegada cap a les copes, la boca oberta i els ulls espurnejants.



Aquell bell moment, però, es detingué tot d’un plegat quan un crit esgarrifat sortí del molí. El cant dels ocells s'aturà i el pardalet tocà el dos al moment, espantat. Per la veu, em semblà que es tractava de la senyora Felisa. Vaig dirigir immediatament la mirada al poble i pels carrerons vaig veure caps apressats anant cap al molí. Torní a per les dues galledes d’aigua i continuí la baixada a un ritme lleuger. Vaig passar cal Moliner a l’entrada del poble, vaig creuar el carrer Gran fins el final i vaig arribar al molí, al voltant del qual tot el poble tafanejava. M’obrí pas entre la multitud, i d’ençà d’aquest instant tot va passar tan ràpid... fou tan sobtat i violent que les galledes em relliscaren de les mans i tota l’aigua vessà pel terra: el cos ensangonat i xop d’aigua de la mare jeient vora la senyora Felisa i els moliners; la seva respiració ofegada, la seva faç que s’apagava a poc a poc, els cops i ferides al cap i al pit de les quals brollava color escarlata; la roda del molí aturada i també ensangonada. I llurs ulls. Llurs ulls del color de la mel, sempre tan lluents, sempre tan vius; ara, foscos, voltats per un boirim quasi imperceptible que semblava vaticinar la presta arribada de la que du negra capa i filosa dalla. Aquells estels, tornats pous bruns, em dirigiren una última mirada, una última mirada compassiva i penetrant en una pobra ànima que la veia partir. Vaig restar completament paralitzat davant l’escena i, a poc a poc, una turbamulta d’ombres m’engolí a mi, al molí i a la mare, inundant-ho tot de llòbrega por i de crues tenebres; banyant meves pestanyes, encongint meu cor innocent amb negres arrels.



Els records d’ençà em resulten tan difosos...



La mare. La mare havia mort. Havia mort... la mare. I la mort en sí mateixa: un fenomen que ni tan sols era capaç de concebre, i menys de tan a prop. El pare, pel que a mi respectava, havia marxat a un indret harmoniós, bell i gentil, ple de pau i alegria, que era el cel. Però no, de cap manera podien haver pres la mateixa diligència la mare i el pare.



Passaren les hores, passaren els dies. Una veïna amiga de la mare, la senyora Pilar, m’acollí fins passada la setmana, però llavors, amb molt de greu, em digué que no podia fer-se càrrec de mi, a més dels seus tres fills. A cap casa no hi havia lloc per a mi. No tenia oncles, avis o cap cosí més gran que em pogués acollir al poble; ningú, ni tan sols ajudant a algun pagès. L’última opció que em quedava era trobar sort de pastor o jornaler a algun altre poble, o potser trobar un hospici a Olot. Qualsevol d’aquestes idees m’atemoria profundament, i escoltar-les discutir entre la senyora Pilar i el seu home, d’amagat, no em provocava més que plors desconsolats que tractava d’esmorteir arraulint-me a les palles del rebost que, durant aquells desconcertants i dolorosos dies, m’havien fet de jaç improvisat. El meu món, el meu petit i innocent món s’ensorrava en aquell rebost fosc, estret i opressor.



Però, de cop i volta, l’esperança trucà a la porta, i ho feu literalment.



—Ai, qui hi ha, ara? —digué l’home de la senyora Pilar, el senyor Josep Antoni.



Uns passos cap a la porta i la maneta girà. Es feu un silenci momentani.



—Oh... senyor Joan, bona tarda —digué el primer home amb veu confosa—. No esperava la seva visita. Que desitja quelcom?

Un altre silenci.



—He sentit... he sentit que la Maria ha mort, al molí —digué llavors una veu vella y greu amb força to de neguit—. És una autèntica tragèdia, he de dir. Tan jove i amb una vida sencera per davant, amb un fill que ha deixat orfe. I ara... Vegem, jo només voldria... voldria preguntar a vostès... Tinc entès que al nano li manca sostre sota el qual dormir, que ha de menester una mà que l’alimenti... Que està, pobre, deixat de banda per la providència, si vostè m’entén. Ja deu comprendre, llavors... Ho entén, oi? Vull dir, si vostè m’entén... Oi que ho fa?

—Em sap greu, senyor Joan, però no.



—Que vull encarregar-me de la criança del nano. Sé que no semblo l’home més indicat, i ho sé de bon grau, però els dono... els dono la meva paraula que faré tot el que en la meva mà s’hi trobi. Faré... faré de llur pare, si vostè m’entén.



—Senyor Joan, està segur del que està dient?

—L’alimentaré de bon grat, li donaré un jaç decent sobre el qual jeure i l’hi ensenyaré l’art de la pastura perquè pugui guanyar-s’hi la vida. No li caldrà res, a aquest bon noi, de debò us ho dic.



Un altre silenci.



—Disculpi’ns un moment, senyor Joan.



La parella s’enretirà a una habitació propera al rebost, i tot i que estaven xiuxiuejant, escoltí algunes paraules o frases soltes. «No té un altre lloc», «És la millor opció; si no, l’enviem a la mort». L’altra veu, contraposada: «¿Que t’has begut l’enteniment?», «Aquell home està sonat, com un llum et dic!».



En aquells moments, alcí el cap amb les galtes humides i traguí el nas pel marc de la porta del rebost. Com un conill que surt del cau, vaig sortir d’aquell fosc indret amb molta cura i viu la figura d’un home ancià al marc de la porta d’entrada. Em feu un mig somriure i em saludà amb la mà. Jo no vaig respondre res, però em vaig apropar a l’entrada, curiós.



—Hola, maco —em digué—. Tu ets al qui diuen Llàtzer? —Vaig assentir amb el cap, i ell s’agenollà somrient dolçament. Em donà la mà, i jo li responguí el gest—. Doncs a mi em diuen Joan, Joan Tur.



Vaig empal·lidir al moment i vaig retirar la mà com si hagués tocat un esbarzer. Acte seguit, sortiren de la seva cambra la senyora Pilar i el seu home.



—D’acord, senyor Joan —digué el senyor Josep Antoni—. Ho hem parlat la meva dona i jo. Se’l pot emportar, vostè se’n farà càrrec.



Mirí amb terror i al mateix temps desconcert aquell home que en deien Joan Tur; aquell ancià que, envers les advertències, les pors i els misteris que m’havien inculcat al voltant de llur figura, semblava tractar-se d’un avi afable, gentil i afectuós. No vaig poder decidir res. Vaig plorar com un condemnat i volguí amagar-me, de nou, al rebost. Però a la fi, aconseguiren col·locar-me dalt de l’ase del vell, i ell s’hi pujà després. Un altre cop amb les galtes humides, la ràbia als ossos i el cor perdut i esquinçat. Llavors, vàrem prendre el camí cap a les muntanyes.