Deixant enrere les giragonses del llarg camí de sostre roig, aconseguí veure per primer cop la sinuosa xemeneia d’on aquella enigmàtica fumerada havia emergit sempre en llunyania. L’aspecte bellugadís de la cabana de pedra hauria fet a més d’un hom sospitar del seu imminent ensorrament; semblava cridar «auxili!». A l’esquerra, un finestró esquerdat. Passàrem vora unes petites plantacions de cols, naps i patates. Ell baixà del que ara sabia es tractava d’una somera anomenada Carlota, puix aquest havia sigut l’únic comentari del vell durant el camí. M’allargà els braços per baixar-me de la bèstia i jo, al principi reticent, em vaig deixar anar amb rostre de rebec enutjat.





—Au va, nano, acompanya’m a lligar la Carlota i t’ensenyaré la teva nova casa.





Mentre el senyor Joan s’allunyava amb la somera en direcció a les palles del cantó esquerre de la casa, vaig mirar en torn i vaig tancar els punys, obrint els ulls com dues taronges. Aprofitant aquella oportunitat, arranquí a córrer; no de volta al poble, sinó a un indret apartat de tot allò, travessant matolls i boscatge, puig avall... I tan avall que, al cap d’uns pocs minuts, ja lluny de la cabana, vaig ensopegar amb una roca i caure de bocaterrosa.





Passà una hora i jo havia continuat endinsant-me per les profunditats del bosc i de la muntanya, sagnant-me la barbeta i corrent les llàgrimes per meves galtes, però contenint-me els gemecs tapant-me la boca. Arribà un moment, si més no, que vaig ser incapaç de sotmetre el plor, del tot perdut i desolat. Pensant en la mare, somiant que amb llurs braços m’embolcallava i em besava altre cop. Aleshores, d’entre els matollars, cercant el meu sonor plor, emergí de cop i volta la figura del senyor Joan. Amb un mig somriure d’alleujament, digué:



—Nen!, que estàs bé? Per què ho has fet, això?



Veient que no responia i ni tan sols me’l mirava, simplement va dir:



—Apa, anem. I ai de tu que tornis a fer quelcom semblant!





Capcot, vaig seguir les seves passes sense canviar paraula, i aviat arribàrem dalt el puig, on hi havia la cabana. Hi entràrem. Es tractava d’un sol i petit espai rectangular. A mà esquerra —a l’interior de la façana— el vell corria la cortina i un dèbil raig de Sol travessava el finestró, il·luminant l’estança. Aviat es faria fosc. La xemeneia se situava al mig de la paret esquerra, amb brases recents i una olla gran a sobre; a llur esquerra, uns armariets enganxats a la paret; davant la llar de foc, una polsegosa taula de fusta amb tres cadires, i a la dreta de la primera, un llit de matrimoni fet una coca. Al fons i a la dreta de la caseta, fent cantonada, s’hi trobava un llitet blanc i ben arreglat, i just a la meva dreta una porta que semblava donar a un estret rebost.





—Seu, nen —digué el vell acostant-me una de les cadires i posant-me davant els peus un cossi de fusta amb aigua.





Amb una cura i meticulositat impecables, em rentà la lletja ferida amb aigua i sabó, me l’assecà i m’hi aplicà una fulleta d’àloe vera.





—A la meva nena —comentava amb agredolça remembrança— també l’havia d’anar sempre al darrere, curant-li les ferides que es feia de tan bruta que n’era.





Vaig restar en silenci. Al cap d’uns segons i mentre ell retirava el material, vaig dir en to innocent:



—Ella... viu aquí?

—No, no... Ja fa temps que va marxar, massa temps i molt lluny.





Llurs ulls quedaren perduts, llavors; enfonsats en el record. No volguí preguntar res més, però el cuquet de la curiositat encara em picava.





En acabar es dirigí al rebost, però abans m’assenyalà el llitet i digué:



—Ah! Guaita, aquí dormiràs.





Hi hagué, aleshores, un silenci incòmode, com si l’home no sabés què més dir ni què fer. Somrigué dificultosament, però amb innocència. Llavors, entrà al rebost.





—Apa, que m’ajudaràs a preparar el sopar! —va dir a la fi, remenant-ne l’interior.





Dins hi havia tota mena de queviures: a terra, cistelles fins dalt de camagrocs; en una prestatgeria que envoltava a hom, formatges, hortalisses i pots de conserva; del sostre penjaven tomàquets, alls i llonganisses. No obstant les paraules del senyor Joan, em llancí directe al llit i m’hi arrupí, altre cop, entre plors ofegats i punys tancats. El vell em deixà descansar fins que va estar fet el sopar.





—Que no vens, nano?



Vaig fingir que dormia, més en tal instant era ben despert. Voldria haver-me llevat i cridat amb tot el meu dolor, a plena veu. Però no. Vaig tancar els ulls amb força i, al cap de l’estona, la foscor em tornà a engolir.







Just abans no s’alcés l’albada a l’horitzó, una portada feu tremolar la casa. Em lleví del meu jaç i advertí que em trobava sol a casa. Estava ja vestit, pel que vaig sortir immediatament per la porta. Seguint una ombra que es movia entre el fullatge, vaig travessar el bosc que hi havia darrere la casa, enutjat i amb els punys ben tancats, odiant aquell home. La ràbia s’enfilava per la meva gola i les llàgrimes semblaven voler tornar a vessar, però llavors vaig emergir de l’ombra del bosc. Sonaven bels i esquelles, i en alçar la vista s’obrí davant dels meus ulls un prat ampli i verd, lluent del crepuscle novell. En dos-cents metres reposava un ramat d’ovelles dins un clos, i el vell s’hi trobava a mig camí, amb un bastó a la mà. D’una corredissa, vaig arribar al tancat pràcticament alhora que ell.





—Al final sembla que t’hi has animat, eh, nano?



No vaig respondre, mirant el ramat.





—Apa, vine, que t’ensenyaré com es fa.





Al cap d’una estona d’assaig i error, assegut en un tamboret i munyint com un ruc les mamelles d’una ovella, no sé si per llàstima o per por d’una guitza per part de la dolguda bèstia, el vell em detingué.





—Saps què? Millor que avui les deixem estar tranquil·les. Obre-les-hi la porta, que sortirem a pasturar.





I així ho fiu. El vell xiulà, i d’un racó de l’altra banda del clos sortí un animós gos d’atura que corregué a voltar el ramat tan d’hora com aquest fou fora.







Passada una setmana de poques paraules, menjars sense gana, pastures i plors sufocats a les nits de desvetllament, uns xiuxiuejos i gemecs em despertaren a mitja nit, en una de les poques ocasions en què havia aconseguit conciliar la son. Venien del llit del senyor Joan, això ho vaig saber. En poc temps, però, cessaren i vaig poder tornar a aclucar els ulls.





L’endemà em lleví tranquil·lament. El també s’havia llevat i es trobava embolicant un crostó de pa, formatge i olives amb un drap a quadres.





—He sentit que plorava —vaig dir.



—Què? Quan?

—A la nit. Per què?

—Un malson, nen... res més.



—I què hi passava, al malson? —preguntí, curiós.



—Res important —digué secament.



—Però estava plorant, seria important. Què hi passava?

—He dit que res, collons! —va cridar amb ulls de boig.





Vaig fer un bot cap enrere, espantat, i al cap d’uns segons ell sospirà i digué:



—Somiava... amb ma filla.



—On és, ara? La troba a faltar?



No respongué.





—Avui hauràs d’anar tu sol a munyir i a pasturar —digué, ignorant la meva pregunta—. Jo m’he d’ocupar de l’hort i d’uns afers de la casa.



—Però...



—Sense llet ni formatge res no podem vendre al mercat; i hem de menjar, oi? Aquí tens el teu esmorzar —m’assenyalà l’embolcall—. Torna al migdia, per dinar.





Bastó en mà, barretina i esmorzar, vaig dirigir-me al prat. Munyint algunes ovelles i deixant la galleda plena de llet ben tapada dins l’abeurador de la font —com ja havia fet anteriorment amb el senyor Joan—, vaig xiular al gos, de nom Loi, i vaig obrir les portes del clos. Comencí a caminar en direcció oposada a la casa, vorejant el marge del bosc. En un principi estava altre cop enrabiat, trepitjant amb peus de plom i capcot. Jo no ho volia, no volia res d’allò. Per què? Per què jo? Per què res no podia ser com abans? Recordí el molí, recordí els ulls morts de la mare, l’aigua de les galledes vessant per terra tal com ara les llàgrimes vessaven per les meves galtes. Per què m’havia deixat tot sol?



Mare...





Vaig esmorzar dempeus mentre en Loi bordava i encalçava els xais entremaliats; el dia era rúfol. Després seguí caminant durant una molt bona estona, a pas tranquil, i a poc a poc meva pena es calmà. En cert moment, un poc cansat, vaig aturar-me sota un roure al llindar del bosc. Entre el gris sostre s’obrí, llavors, un divinal finestró de Sol. A poc a poc, comencí a pesar figues; els ulls se m’aclucaven, sentint l’abraçada del Sol, de la terra i del roure; l’abraçada càlida i tendre de la mare.





Mare...





Vaig despertar-me rient per les pessigolles d’en Loi, i aleshores vaig advertir que el Sol, tot i que una mica amagat rere els núvols, era ja bastant alt. Fiu un bot i m’alcí, veloç. Comencí a trotar en direcció de tornada, el gos empaitava el ramat. En arribar novament al tancat, en Loi, àgil, recollí tot el bestiar dins el clos. Vaig tancar la porta, vaig fer una fugaç carícia al gos i, amb les galledes de llet, correguí fins la cabana tan prest com vaig poder. En passar per davant el finestró, uns xiuxiuejos em detingueren i em feren escrutar a través del vidre, en cerca de l’origen. I allí el viu: el senyor Joan es trobava agenollat davant el seu llit, donant-me l’esquena i amb les mans en posició de pregària. Cabotejava amb angoixa, i entre murmuracions sols tres paraules aïllades poguí comprendre: «Senyor», «oportunitat» i «elles». Els xiuxiuejos es difuminaven ara amb gemecs.





Vaig picar a la porta i vaig entrar.





—Pensava que t’havia empassat la terra, nen... —digué sobtat, aixecant-se veloç i evitant el contacte visual, corrent cap a l’olla—. El dinar ja és a punt.







Temps passí amb aquell home, ara pasturant, ara fent formatges, ara a l’hort... La pena i el dolor quedaren, a simple vista, ensorrats dins meu, així com havien quedat dins aquell ancià tan fosc i esquerp. Li agafí un bon grau d’estima, dec dir; el vaig considerar una mena de pare. Si més no, allò que en ell romania ensorrat —relacionat, creia, amb sa dona i sa filla—, no vaig aconseguir esbrinar-ho. No, aquell home era un llibre tancat.





Vora els tretze anys, un bon dia vam anar a vendre al mercat d’Olot, com de costum; però fou un crit de joia i puixança entre la gentada el que em tragué aquell dia de tot costum.





—La República espanyola ha sigut declarada! Visca, visca la República!



Mirí el vell, desconcertat, ja que no ho comprenia. Ell em somrigué lleument, però no es trasbalsà massa. En pocs minuts a tota la ciutat hi arribà la bona nova i els carrers s’ompliren de gresca i de disbauxa, ballant-se sardanes, cantant-se i bevent-se vi. En una plaça, exhaust de tanta dansa, parí a descansar vora una font. Llavors, una simpàtica noieta s’assegué al meu costat.





—Hola! Que ets d’Olot? No t’havia vist pas mai per aquí.





Aquell somriure dolç, viu, innocent i encisador em feu brillar els ulls, i els seus, oberts i plens d’il·lusió, feren meu cor bategar com en ma vida no ho havia fet. Mai més no podré oblidar-los, oblidar el dia en què coneguí aquella ànima tan pura i noble com fou la de la Neus. Que potser hi havia llum, entre tanta amargor?, vaig pensar.





Tan sols potser, però ja pagava la pena.

«Potser...»