No sé per què, però no deixen de mirar-me. És molest.

Em recorda a com m’observaven els veïns quan jugava a l’escala de ca la tieta Helena, com si fos una bestiola estranya apareguda del no-res. Els mocosos de l’altre costat del replanet se’m quedaven mirant embadalits mentre pintava les tecles d’un teclat al terra amb un guix blavós i esmicolat, imaginant que encara era a ca nostra i que davant meu no hi havia un envellit sòl de parquet, sinó un piano formidable com el que la mare m’havia ensenyat a tocar quan era una senzilla criatura que gairebé no sabia parlar. Tot just em venia estar dreta per tal de mantenir l’esquena ben recta i les mans col.locades a consciència.

Com les urpes d’un ós, Teodora, em deia ella sempre que em veia amb els braços massa relaxats. I no arronsis les espatlles, que no has de semblar geperuda.

La mare no era pianista, però sempre li havia fascinat aquell meravellós instrument de corda, i n’havia estudiat quan era ben joveneta. Aleshores, jo també m’hi vaig interessar: les negres i les blanques dançaven en la partitura cada vegada que em seia al banquet de pell desgastada, i al cap de pocs mesos, les meves mans ja seguien aquell vals sobre les tecles i li donaven vida a les cançons sobre el paper.

Encara recordo el dia que la meva àvia va venir a veure’ns i no deixava d’exclamar ¡prodigi! per tot arreu. Jo tenia quatre anys, i els meus rínxols de coure roig començaven a cobrar la forma d’una meleneta curta. La mare assentia amb il.lusió i el pare semblava fascinat mentre tocava totes les peces que em demanava. Mozart, Beethoven, Chopin, Debussy, Korsakov…

Sé que tots admiraven la meva manera de tocar, però per a mi era com respirar, com si el piano fos una extensió de mi mateixa. Les cordes eren els meus nervis; la fusta era la meva pell; les notes eren la meva veu. Aquell majestuós artefacte marronós fou el meu primer amic i el meu primer amor. El motiu de les meves pitjors llàgrimes i dels meus millors somriures.

A vegades ho enyoro una mica. Les tardes al piano de cua, vull dir. Des que els meus pares van morir, vaig haver d’anar a viure al piset de Reus de la meva tieta, i vaig haver d’abandonar el meu dolç piano a Barcelona. Ella no en tenia, d’instruments musicals a casa seva. En canvi, les seves parets estaven farcides de pintures espantoses de paisatges, i pallassos, i animalots, i de dones amb un rostre estrany que em posaven els pèls de punta sempre que havia de passar pels passadissos en meitat de la nit per arribar al lavabo.

Però jo sempre tenia el piano sonant dins la meva ment, i les notes fluien sense gens d’esforç, així com brollaria d'una font un raig d’aigua cristal.lina, sempre puixant, sempre permanent i inesgotable. Els fortes eren ensordidors; els pianos, ofegats però immarcescibles. Dins meu no hi havia mai una pausa, un silenci. Podia tocar damunt qualsevol superfície perquè la música no desapareixia, sinó que retronava al ritme del meu pols.

Per això mai m’he sentit del tot sola.

Fins i tot ara, asseguda en una cadira de braços entre dos desconeguts amb aspecte estrafolari, puc escoltar com entona una melodia lúgubre i aflictiva… La mateixa que sonava l’horabaixa del funeral mentre em trobava dreta davant el nínxol on havien introduït els meus pares. Pel que es veu, és una composició original, el meu propi rèquiem. El podré sentir també quan em mori jo…? M’agrada pensar que sí. Que el piano m’acompanyarà fins i tot llavors, en el darrer alè, en el darrer batec de vida.

Perquè és el meu millor amic. El meu amor. La meva constant. Ho és tot per a mi.

La tieta Helena no s’hauria d’haver sorprès quan va produir-se. Ella ho sabia; hauria d’haver albirat què passaria després de renyar-me i fer-me esborrar el piano de guix davant tota aquella al.lotada de capbuits. “Fes-ho net, Dora! Ja t’he dit mil cops que deixis anar el maleït piano!”, cridava enutjada.

I, de mala gana, vaig complir ordres. Què podia fer si no? Ella no ho entenia… Ningú ho feia… Enfrontar-la cara a cara hauria estat una autèntica insensatesa, així que vaig planejar la meva venjança mentre una balada engabiada redoblava dins el meu cap, com la marxa d’una batalla apropant-se lentament al seu súmmum.

De veritat pensava que seria tan senzill? Que me n’oblidaria d’avui per demà? Que acceptaria renunciar a allò que més adoro perquè ella ho exigia? No, no i no. No ho podia consentir.

I aquella mateixa nit ho vaig fer. El raticida era a l'armariet sota la pica de la cuina i ficar-n’hi un parell de cullerades dins la copa de vi no va ser difícil. Els vòmits incessants i el sagnat de nas foren els primers símptomes. La meva tieta suplicava que trucàs una ambulància mentre ella cridava, i gemegava, i patia violentes convulsions que la feien semblar un ninot de palla electrocutat. Poc després tot es va calmar, tal com prometien les instruccions de la capsa, i el verí la va fer agafar el son ràpidament, caient en un profund estat de letargia.

Només havia d’esperar. Cinc minuts serien prou per deixar-la morir. Després cridaria plorant a l’112 i, amb veu infantívola i angelical, pregaria per assistència mèdica urgent. Ningú podria sospitar de mí; qui tendria l’audàcia d’acusar una xica òrfena de vuit anys? El meu pla era ideal, sublim… O això em pensava.

No vaig trigar el suficient a telefonar, i la malnada de l’Helena és viva encara! Bé, viva a mitges. Està en coma, però els metges creuen que podria despertar un dia d’aquests.

Un miracle, deien ells. Una pífia, pensava jo.

Quan vaig haver de donar una lliçó als pares fa un parell de mesos, vaig clavar la quantitat de verí… Però suposo que vaig dur molta sort, perquè els efectes començaren mentre anaven en cotxe. L’accident que tingueren va ser tan tremend que fou una impossibilitat tenir els baguls oberts durant la vetlla dels difunts. Però l’Helena, la maleïda tieta Helena… Aquesta dona em durà pel camí de l’amargura si no es mor ara mateix!

Amb la mirada ben ferma, contemplo el llit de la delicada pacient davant meu, i estrenyo els punys amb braó fins que els artells de les meves mans semblen ossos sense abric, extremitats d’un petit esquelet que lluita per no estrangular a la seva pròxima víctima.

Cada batec registrat per la maquineta fa un pip esfereïdor que s’emporta una mica de la meva sensatesa. Però, d’un moment a l’altre, la maquinària mèdica balbucita un cop. Pip. I un altre. Pip.

I de mica en mica…

Pip.

El ritme del pols…

Pip.

S’atura.





La porta s'obre i l’aire gelat del passadís de l’hospital s’apodera de la cambra, però ni la Júlia, ni el Tiberi, ni la petita Teodora semblen adonar-se’n. Dues infermeres entren dins l’habitació en silenci. La pacient és morta, i l’ambient, tràgic.

—Pobreta… —mormola la rossa amb una piga sota l’ull dret.

—Per què ho dius? —respon l’altra, amb els llavis esquifits com els d’una sargantana— Si era milionària. I famosa. No hi veig cap raó per tenir-li llàstima.

—Què hi té de bo ser una escriptora coneguda si ningú et ve a veure mentre estàs ingressada i amb risc de morir…? —la rossa arrufa el nas i desconnecta el monitor Holter amb angúnia en el seu esguard.

—Bé, això és cert. No era l’autora del llibre aquell…? —l’altra fa una ganyota— Ja saps, el del policia turmentat. El best-seller més venut de l’any passat.

—Sí, ja sé quin dius. Era experta en fer thrillers horripilants. En vaig llegir un sobre una nena psicòpata que no em va deixar dormir per diverses setmanes… —els cabells daurats de la jove infermera cauen sobre les seves galtes mentre fingeix un calfred. La seva companya riu.

—Segons he sentit, estava molt xalada. Diuen que no tenia família, i que els seus únics amics eren els seus personatges. T’imagines?

El Tiberi, la Teodora i la Júlia es miren, primer uns, després els altres. No parlen. Què es pot dir ara? La seva mare, la seva creadora, és morta. Ella tota sola ha posat punt i final a les seves vides, i ningú més podrà reescriure els seus desventurats finals… Perquè no totes les històries tenen finals feliços.