Però, tot i així, em beso els artells i la repeteixo. Una, i una altra, i una altra vegada, com una promesa feta per exculpar els meus infames pecats. Imagino que un seguici d’àngels lluents davallen del cel cantant cors celestials mentre pentinen els seus rínxols d’or guspirejant i em fan caure de genolls, suplicant per indulgència. “Perdó, perdó!”, ploro jo. “No és a nosaltres a qui deus una explicació”, contesten ells. “És a la família del nen”.

El nen.

El nen.

El nen.

Obro els ulls i em miro les mans tremoloses, desorientat per un instant. Estava somiejant, tot culpa dels llums blancs de la maleïda cambra del sanatori. El pip, pip incessant de la màquina que segueix les constants de la pacient tampoc m’ajuda massa a allunyar els cruents malsons que em burxen. Si tan sols pogués oblidar-ho tot… Si tan sols pogués oblidar-lo a ell. Adrià de Nadal i Martí, nou anys. La seva imatge m’encalça com un fantasma particular, el recordatori d’un crim sense resoldre que em turmenta dia rere dia des de fa mesos.

Mai havia vist tanta sang junta. El record és com una bufetada; torno a sentir ganes de vomitar el poc que encara em queda dins l’estómac. Fa dies que no menjo ni dormo. Només puc resar i plorar, plorar i resar tot allò que Tur, el meu company comissari i fidel creient catòlic, em va ensenyar fa dècades. “Per si de cas, Tiberi. Qui sap si alguna vegada tindràs una crisi i et farà falta una mica de fe”.

Llavors vaig pensar que era una bajanada, però ara agraeixo haver-ho memoritzat.

Cada cop que tanco els ulls ho revisc, com una projecció de cinema antic sota les meves parpelles. La meva memòria s’omple de taques i d’una penombra inquietant que em posa els pèls de punta. Sembla que fragments dels meus records s’han fet pols i han desaparegut amb una ventada de desolació, amb el nom d’un xic de caragolats cabells castanys i ulls com un parell d'ametlles.

Tanco els punys fins que les ungles se’m marquen al palmell com quarts creixents sagnants i, per primer cop en varis dies, em deixo dur pel laberint dins el qual duc mesos atrapat.

El primer que recordo és l’olor. La fastigosa pudor metàl.lica dels bassiots de sang que cobrien tot el pis i inundaven cada racó de l’apartament. L’ambient era càlid, asfixiant. Fins i tot vaig trobar mosques anant amunt i avall, amunt i avall sobre els trossos de carn escampats per tot el domicili. I llavors, sota la meva bota, alguna cosa allargada que quasi em va fer llenegar.

Un dit, em vaig dir amb la bilis pressionant el meu esòfag.

Seguí el camí del passadís, precintat per aquells companys de la científica que havien arribat abans que jo a la morbosa escena. Els petits llums del sostre parpellejaven, raó per la qual era una impossibilitat trobar diferència entre tenir els ulls oberts o tancats. Per molt que provava i provava —i puc jurar que m’hi vaig esforçar prou bé…—, els meus afanys foren inútils dintre aquell llòbrec domicili, aquella entrada directe a l’avern disfressada de porta del bany.

I llavors, quan el vaig veure allà espatarrat dintre la tina de pisa envellida, vaig desitjar poder tornar a la desconeixença que implicava l’obscuritat precedent.

La fetidesa era insuportable; els ulls em ploraven sense control. Primer vaig pensar haver vist un maniquí esberlat, però a mesura que m’hi apropava, la imatge es va aclarir en vermells i blancs, i la pudor… La pudor… Era indescriptible: a excrements, a desesperació, a putrefacció. Núvols de mosques negres envoltaven el cos dividit per la meitat a l’alçada de la cintura, i en la seva cara pueril s’hi trobava gravat el somriure més esfereïdor que he vist en ma vida: dues incisions començades a la comissura dels llavis i finalitzades a l'extrem de cada una de les seves galtes drenades, pàl.lides com la llet. La postura en la qual es trobava era un trencaclosques de braços i cames doblegats en angles deformes. El cap sobresortia de les aigües embassades, granats, com una boia surant. Un caparró que, en qualsevol altre cas, podria haver semblat dormit, en pau.

Aquella cara angelical, com a de querubí innocent, se’m presenta cada cop que intento tancar els ulls, cada vegada que pretenc oblidar el misteri que no vaig ser capaç de resoldre. I el fet d’ara, mentre esperem a la glaçada cambra de l’hospital, compartir seients amb una xica de l’edat de l’Adrià, em remou per dintre.

Malgrat no conèixer cap de les meves estranyes acompanyants, no puc evitar fer-li-les un cop d’ull de tant en tant, escodrinyant indiscretament la parella.

La petita, de mirada perduda, sembla flotar sobre la seva butaca, nedant entre els plecs de la pell envellida del seient. Porta els cabells curts —tallats just per sota les orelles— i un serrell que li cobreix parcialment uns ulls verds com maragdes polides. La seva cabellera rogenca fa conjunt amb el suèter de l’al.lota que la flanqueja, de pell llora i amb ulleres. Aquesta segona sembla ser jove, d’una vintena d’anys, pel que dubto que pugui ser la seva mare. Tal volta una germana? Qui sap. Des que vaig complir els cinquanta-un, he perdut la capacitat d’investigar com abans…

Mentre l’examino de reüll, encorbada i amb una expressió de vilesa encarnada, l’al.lota aixeca la mirada un segon i els nostres ulls es troben de sobte. Immediatament baixo el cap, fingint que no se m’ha accelerat la respiració pel seu esguard felí, intens com una flamarada. En què deu pensar per parèixer tan desencantada? No puc ni imaginar què és el que li encén la sang per dintre, però em posa la pell de gallina la perfídia que emana de la jove mentre persisteix amb el seu escrutini.

Davallant els ulls, capto el groc brillant d’una polsera hospitalària encara rodejant el canell de l’al.lota morena, fent contrast amb el seu bronzejat. Ella la cobreix estirant el braç del seu jersei roig amb rapidesa, com empegueïda. Arrufo les celles i desvio la mirada cap al llit de la pacient, dormida en un son sempitern que la dota d’un aspecte assenyat, serè i dòcil. Com és possible que hagi acabat buida com una clofolla, sense res més que un pip pip que acompanya el puja-i-baixa del seu pit? Els tubs que sobresurten del seu cos la connecten amb màquines i pantalles i els seus cabells s’estenen serpentejant sobre el coixí igual que escurçons d’argila. Un mar de pigues cobreix les seves galtes arrodonides, dues pomes daurades que criden a ser mossegades fins i tot en la quietud d’una mort imminent.

Però, tot i les circumstàncies, lluita. Respira. I, no és això fascinant? Aguantar malgrat les adversitats. Romandre. Resistir. Donar guerra fins al darrer alè que ens quedi en aquesta vida miserable. Existir per aquells que ja no poden fer-ho, per aquells que ja han perdut aquest privilegi. Sols per aquesta raó segueixo viu: per venjar l’Adrià i el seu funest desenllaç.

Necessito resoldre aquest enigmàtic cas abans de passar pàgina. Si no… Si no, no vull ni saber què podria succeir.