Em crema la polsera groga. Sé que podria llevar-me-la en qualsevol moment, rompre amb el llaç que em ferma als meus dimonis… però si ho fes, com podria recordar-me per què pretenc assassinar-lo?

Inclino el cap; els ulls em pesen tant que sembla que tinc una enclusa sobre les parpelles. No he dormit gens la darrera setmana, i per la manera en la qual el vell vora meu m’escodrinya de reüll, sé que també és conscient del meu pèssim estat. La nena, en canvi, ens ignora com si no hi fóssim, com si fos tota sola dins la cambra. D’on ha sortit? Qui l’acompanya? Suposo que l’home dels cabells grisos i el nas arrufat. No obstant, ell també se la mira amb recel, així que no ho juraria…

Nego amb el cap i em grato el canell per sota el braçalet. Un cop, i un altre, i un altre… Les meves ungles son com urpes espuntades, com agulles que m’esquerden, com queixals que em trenquen una mica més per dintre. Sento un calfred que em puja per l’esquena com la llepada d’un mal anònim.

Però no ho és, Júlia. No és anònim. NO HO ÉS.

M’estremeixo pel contacte glaçat de la butaca contra la meva regió lumbar. Em fa remembrar el contrast de l’escalfor d’unes mans aspres sostenint-me, empresonant-me contra un matalàs pollós d’un pis abandonat de la Barceloneta. Encara puc sentir-ho: tocant-me, jugant amb mi com si fos una nineta, com si fos seva per adelitar-se amb el meu patiment mut. Com si ell no fos…

—Perdona —una veu masculina em sobresalta. Miro el gat vell que seu a l’esquerra de la xica pèl-roja amb ulls embadalits, desconcertada pel seu to trèmul—. Quina hora és?

—No ho sé —responc en un xiuxiueig. La nena petita parpalleja un cop i es limita a sospirar.

Ell assenteix i tanca els ulls de nou.

La quietud torna a regnar dins la sala d’un blanc tan pur que enlluerna. El meu suèter vermell detona entre tanta pudicícia, tanta pulcritud. És una taca de maldat entre la castedat diàfana que l’envolta, un recordatori de la pèrdua definitiva de la meva virtut. Perquè ell no només va abusar de mi, sinó que em va arrencar el darrer vestigi d’humanitat que em quedava, el darrer arramassall d’innocència que posseïa. Em va convertir en una foguera d’iracúndia imparable amb una sola intenció: arrassar-ho tot.

Però jo, abans, no era així. Abans sols era la Júlia, i el meu objectiu no implicava l’assassinat de l’home que va despullar la meva ànima, sinó que consistia en adaptar-me a un entorn nou després d’haver-m’hi traslladat per anar a la universitat a posar fi als meus estudis.

Tot va començar el primer dia, quan ens vam conèixer abans de classe. Ens vam xocar mentre passejava pel passadís, perduda entre la marea d’alumnes nous que intentava trobar el camí correcte cap a les seves respectives aules. Ell em va ajudar a aixecar-me, ja que l’impacte dels nostres cossos agitats havia aconseguit fer-me caure de genolls sobre el terra de rajoles. Ens vam somriure mentre em tornava el llibre que m’havia relliscat de les mans i, tremolant, vaig preguntar-li el seu nom. No obstant, el rebombori omplia l’aire entre nosaltres, i sols vaig ser capaç d’entendre el seu llinatge: …Albert. Després va desaparèixer del meu camp de visió, com si s’hagués descompost en un esclafit de dits, i em vaig quedar tota sola al corredor, desert de sobte.

Va semblar que s’havia emportat amb ell el brio trepidant, la vida del nostre voltant. Em vaig sentir buida sense la seva mirada a sobre.

Albert, em digué llavors. Hi ha tantíssims homes amb el cognom Albert! Com podríem trobar-nos de nou? Com podria veure’l per agrair-li com cal la seva ajuda?

I l’endemà, com si un Déu maligne ho pretengués, ens vam tornar a trobar. Quina fou la meva sorpresa en veure’l a la meva classe! Quan es va presentar, el seu nom vibrava dins les meves orelles, esclatant en un potent eco. Víctor Albert i Paradís. Víctor Albert i Paradís. Al llarg de les següents setmanes, la seva persona es convertí en una constant dels meus matins, doncs, fins i tot el temps de la lliçó, ens bevíem amb els ulls mútuament i somrèiem, cauts per si algú se n’adonava.

Ara sé que hauria d’haver-me’n adonat dels senyals: el seu to, prepotent i dominant per sobre el dels companys i les companyes que l’envoltaven. La fluïdesa de les seves paraules, sempre naturals i llagoteres. El pes de la seva mirada, que em desvestia amb un cop d’ull sempre que havia de respondre una pregunta en veu alta. Les seves súpliques per veure’ns lluny de l’aula, les amenaces encobertes que acompanyaven cada insistent petició…

I és clar, vaig acabar acceptant. És difícil dir que no al teu professor si te n’has encapritxat.

Però la quedada promesa no fou la cita que imaginava amb tanta il.lusió. Em va conduir a un pis desmanegat i allà em va forçar, entre sacsejades i galtades, a passar la nit amb ell. Mentre m’estuprava i brumia amb veu rogallosa en la meva oïda —Meva, meva, meva, meva— una sola imatge se’m vingué a la ment: un incendi monumental que destrossava cada racó del barri, de la ciutat sencera.

Fou llavors quan em vaig prometre una venjança digne del miratge que havia albirat dintre el meu cap.

—Fa bon dia, oi? —xiuxiueja el vell de nou, intentant rompre el gel.

Només el pip pip de l’aparell que vigila les constants de la jove vegetativa acompanya el so de la seva veu, remota en algun punt de la cambra.

En certa manera, em recorda el Víctor: mateixa melena canosa, mateix mentó molat, mateix front frunzit, mateixes celles atapeïdes,… El cor em fa un bot quan torna a inspeccionar-me a amagatons. Jo, incòmoda, fixo la mirada en la jove que reposa en el llitet davant nosaltres, i la maleeixo en silenci. Per què tenir un accident? Per què ara? Per què ella? Per què?

—Sí —responc amb sequedat. Ja no em fio de l’amabilitat de ningú.

Ell assent. Tampoc sembla disposat a continuar amb el diàleg, i la vaileta es manté immersa en la seva ment, callada i pensativa. És família de la pacient? Està sola?

Millor que s’hi acostumi ara, em dic a mi mateixa. Que es prepari ja pel dolor que li lliurarà el món. Tant de bo hagués estat llesta per convertir-me en la monstruositat que soc ara, atrapada per sempre en un parèntesi del que no sé si podré fugir mai.