Tina arribà al riu, es llevà les sabates que duia i els calcetins per a poder remullar els peus en l’aigua del riu. La tranquil·litat s’apoderà d’ella. Només existien els pensaments que s’acumulaven al cap de Tina. Pensaments que només deien que tot eixiria bé, que el seu pla seria un èxit i prompte podrien estar lluny d’aquell poble i la seua gent tan odiosa, de ment tan obtusa i simple. Mentre Tina estava asseguda a la vora del riu, el soroll d’unes petjades apropant-se es van escoltar per tot el bosc. El soroll de les fulles i branques cruixint baix els peus d’algú van espantar a Tina, que es va alçar de colp, amb la por i la preocupació dins del seu cos. Sospitava des de feia uns dies que una presència la estava aguaitant, pacient, sibil·lí. Va mirar en totes direccions amb l’esperança de veure el responsable de les petjades.
- Hola? Hi ha algú ahí? -preguntà a l’aire per veure si aconseguia una resposta.
Intentava paréixer tranquil·la, que no es notara com tremolava la seua veu. Volia adoptar una imatge serena i controlada. Va seguir amb el seu objectiu de rebre resposta als seus crits:
- Si hi algú que conteste i es mostre! Qui hi ha ahí? Hola? -amb tota la seua força Tina llançava preguntes al bosc, segura de la presència d’algú.
De sobte, Tina va captar un moviment entre els arbres, un ombra darrere d’un d’ells. La por s’apoderà completament de Tina i la preocupació va passar en un moment a terror i agitació. Notava tot el eu cosa tremolant sense poder parar. Va fer uns passos endarrere, en un acte reflex de protecció. No obstant això, quan l’ombra es mogué fins a fer-se visible, va reconéixer de seguida la persona que la estava seguint. Era Marc!
- Marc! Perquè m’has seguit? Estava atemorida per si algun desconegut m’havia seguit fins al riu.
- No era la meua intenció espantar-te Tina, però només volia reunir-me amb tu discretament, i se’m va ocórrer seguir els teus passos fins al riu quan et vaig veure anar cap allà.
- Tan important que no podies esperar fins a demà per la vesprada? El dia que sempre ens reunim ací? -Tina es creuà de braços, furiosa amb Marc per la mala estona que havia passat per la seua culpa.
- Tinc molt bones notícies. He trobat un comprador molt interessant en el negoci de mon pare i està disposat a pagar el preu inicial.
- Com? -Tina obrí els ulls de sorpresa i un somriure es dibuixà al seu rostre-. Aleshores en uns dies podríem estar ja lluny d’ací?
- Sí, fa uns dies que he estat preparant-ho tot i ja tinc els papers de l’advocat. Només queda que el comprador signe el contracte i el negoci passarà a les seues mans i nosaltres tindrem els diners del teu difunt marit i els diners de la venda de la tenda. He quedat amb ell en quatre dies.
Tina es va llançar als braços de Marc mentre l’eufòria recorria el seu cos, substituint la por i els calfreds d’uns minuts abans. Ara només podia sentir alegria, alliberació i somiar amb el seu futur desitjat. Ambdós podrien fer realitat tots els seus somnis amb els diners acumulats. Tina no podia pensar en altra cosa i mentre abraçava a Marc, cap dels dos s’adonà de la mirada indiscreta que els observava des de l’obscuritat del bosc. No eren conscients del perill real que planava sobre ells com una bomba a punt d’esclatar, amenaçant amb destruir-ho tot. Una mirada carregada amb odi, rancor i amb moltes ganes d’acabar amb els dos… Estava decidit, era el moment de començar amb la venjança que duia mesos planejant. Començaria a turmentar-los sense pietat…
El dia següent, Tina es despertà de bon matí, poc després de l’alba. L’excitació no la deixava dormir. En dos dies, ben entrada la nit Marc i ella estarien de camí a algun lloc molt lluny del poble. Va decidir començar amb la maleta amb precaució, doncs no es podia permetre que ningú descobrira els seus plans. Calia evitar que sa mare vera la maleta perqu no sospitara de les seues intencions. Encara quedaven uns dies per a anar-se’n, però Tina volia tindre-ho tot molt ben preparat i amb temps. Va obrir l’armari de la seua habitació i es va posar en marxa. Va decidir omplir una bossa amb poca roba i només el més essencial. Era la millor opció per a no alçar sospites i també la manera més còmoda de viatjar amb discreció. Amb els diners que tenia, podria comprar-se roba en qualsevol lloc una vegada instal·lats Marc i ella. Mentre guardava coses que necessitaria durant el viatge, sa mare va picar la porta.
- Filla? Estàs ahí? -preguntà la mare cap a dins de l’habitació.
- Ara vaig! -va cridar Tina al mateix temps que amagava la bossa baix el llit per a no alçar sospites en sa mare.
Una vegada Tina va guardar-ho tot, es relaxà i obrí la porta. Sa mare va entrar sense demanar permís.
- Què vols mamà? Estava a punt d’adormir-me.
- Hem de parlar d’un assumpte molt seriós Tina -es va creuar de braços i es va seure al llit, mirant directament als ulls a Tina.
Ella es va asseure al seu costat, preocupada i intrigada per les paraules de sa mare.
- M’han arribat uns rumors sobre tu i Marc, el fill d’Antoni, que en pau descanse -començà a dir la mare de Tina.
No obstant això, Tina va deixar d’escoltar les paraules de sa mare sobtadament, quan va veure a través de la finestra de la seua habitació una imatge que la va deixar paralitzada. L’ombra d’un home es veia fora de la casa, amb la mirada fixa en Tina. Immediatament, ella el va reconéixer: era Àlex, el seu marit. Pel seu cap van passar pensaments i sentiments contradictoris. Terror, incredulitat, negació… Els ulls es dilataren mentre Tina veia un somriure que es dibuixava al rostre masculí. Un somriure sinistre, malèvol i carregat d’intencions roïnes. Tina no es podia creure la figura darrere de la finestra. No podia ser ell, Àlex estava mort i enterrat. Ella mateixa el va haver d’identificar.
- Filla? M’estàs escoltant? -va preguntar la mare de Tina quan va veure que la seua mirada era llunyana, distant.
Aleshores, Tina va eixir dels seus pensaments i va mirar a sa mare amb confusió, amb informació per processar.
- Sí, sí, perdona. Creia haver vist algú en la finestra -va dir Tina mentre assenyalava cap al lloc on havia vist Àlex.
Però quan sa mare es girà per a comprovar les paraules de la filla, no va veure res a la finestra, només el càlid sol que penetrava en la habitació, iluminant-la amb força.
Tina estava nerviosa esperant al bosc l’arribada de Marc. L’havia citat urgentment per a poder parlar a soles. Necessitava compartir amb ell el que havia vist o es tornaria boja i que ell s’ho creguera. No obstant això, Tina no estava segura de res. Podria haver sigut tot una mala passada del seu cap, producte de la seua imaginació per l'estrés dels últims mesos. Estava molt confusa. De sobte, va escoltar una veu darrere d'ella.
-Per què m'has citat amb tanta urgència? Què passa? -va preguntar Marc amb preocupació.
-Crec que he vist a Àlex -contestà Tina directament, sense pegar voltes.
La mirada de Marc es quedà perplexa. La confusió envaïa els seus pensaments. El silenci s’instal·là entre Tina i Marc durant uns minuts que es van fer eterns.
-Això és impossible Tina. Àlex està mort, jo mateix vaig ser el responsable de la seua caiguda “accidental”, o no ho recordes?
-Ja ho sé -va dir Tina nerviosa-. No estic gens segura, però necessitava que ho saberes,
-Segur que només va ser la teua imaginació. No penses més en això, pensa que en pocs dies estarem lluny d'ací.
Tina es va quedar més tranquil·la amb les paraules de Marc, i va esforçar-se en pensar en el seu viatge imminent. Es van acomiadar amb un bes i Marc se n'anà discretament del bosc.
Mentre Tina tornava a casa pel camí de sempre, es sentia intranquil·la i vigilada, com ja li havia passat durant els últims dies. Anava amb por, mirant a esquerra i dreta per a assegurar-se de no tindre a ningú espiant-la. De sobte, just abans d’arribar a sa casa, va percebre una ombra darrere d’ella. Només girar-se, es va trobar amb una cara coneguda, familiar. Va ofegar un crit de terror al comprovar que es tractava una altra vegada d’Àlex. La seua mà va tapar-li la boca mentre ella el mirava amb els ulls carregats d’una por que mai havia arribat a sentir, una por indescriptible. La mirada d’Àlex penetrava el cos de Tina, travessant-la amb un odi feroç i ganes de venjança. Els minuts passaven i Tina, atemorida, temia per la seua vida. Sabia que una persona traïda era molt perillosa, i si Àlex volia venjar-se, ara tenia l’oportunitat perfecta. Era de nit i cap veí passaria a aquestes hores. No obstant això, per a sorpresa de Tina, Àlex va retirar la mà i, sense haver dit res, se’n va anar tan silenciós com havia aparegut.
- No… no pot ser… Està mort… -va dir Tina, amb la respiració entretallada i el cor a mil per hora. No podia pensar clarament, doncs les ganes de plorar impedien que poguera ordenar els seus pensaments. El seu malson s’havia fet realitat i no sabia com afrontar-ho…
Al dia següent, desesperada i acorralada, Tina va decidir anar a casa de Marc sense pensar en les sospites que podria alçar una visita tan inesperada. Vestida des de feia hores, va eixir de casa amb presa amb la idea de trobar-se amb el seu amant. Quan arribà a casa de Marc, va tocar insistentment la porta, fins que el propi Marc va obrir. En veure-la, la sorpresa es va dibuixar al seu rostre.
- Estàs boja? Qualsevol veí podria sospitar -va dir en veu baixa Marc.
- És molt urgent… -la mirada de Tina va preocupar a Marc. Els seus ulls estaven plorosos i unflats.
Quan es van haver acomodat a la sala d’estar, Tina li va relatar a Marc el succés d’ahir nit mentre sentia que el cor li tornava a anar a pressa només de recordar la traumàtica situació. Marc, després de les paraules de Tina, va necessitar uns minuts per a digerir tota la informació que havia rebut de sobte. Després d’uns moments de silenci, Marc s’alçà i mirà per la finestra.
- Si el que m’has dit és veritat, ambdós estem en perill, i hem de fugir de seguida -es va girar mirant a Tina-. No ens podem quedar ací. Aquesta mateixa nit agafarem el cotxe cap a Portugal i des d’allí ja decidirem el següent pas.
- D’acord, és la millor decisió -Tina es va alçar del sofà-. Aniré a acabar de preparar les meues maletes per a anar-nos-en. He anat traient diners del banc i tenim una bona quantitat per a començar una nova vida.
Ambdós es van acomiadar amb un bes d’acomiadament i Tina eixí de la casa apressadament, sense notar la presència d’algú entre la natura, esperant a la seua marxa per a poder actuar…
Tina va arribar a casa amb l’objectiu d’acabar de preparar-ho tot per a la fugida amb Marc. Va traure els diners guardats a la seua habitació i els va col·locar a la bossa junt amb tota la roba que necessitaria. Va guardar-la baix el llit fins a la nit. Nerviosa i sense saber què fer, es tombà al llit per a dormir una estona i alliberar-se de les seues preocupacions durant unes hores. Cap a les 9 de la nit, sa mare va despertar-la per a sopar i encara que va intentar establir una conversa normal amb Tina, ella només contestava amb monosíl·labs amb els pensaments en una altra part. Només acabar de sopar, se’n va tornar a la seua habitació, esperant un missatge de Marc indicant on trobar-se.
Els minuts passaven i Tina es posava cada vegada més nerviosa. No entenia per què Marc tardava tant en enviar-li un missatge de text. Quan estava a punt d’eixir cap a casa de Marc, el seu mòbil va sonar.
- Per fi… -va dir Tina per a ella mateixa mentre encenia el telèfon.
Una mirada d’horror es va dibuixar a la seua cara quan al mòbil aparegué un missatge d’un número desconegut: “A l’església en una hora. Ens veiem al campanar”. Però el que més va deixar a Tina sense alé va ser la foto que enviava el desconegut…
A les 11 de la nit, Tina entrà a l’església sigil·losament. Tot l’edifici estava en penombra i va tardar uns segons en adaptar-se a la foscor de dins, i quan ho va aconseguir, es va dirigir al campanar. Tot el seu cos tremolava dels nervis. No sabia per què l’havien citada a l’església, però n’estava segura d’una cosa: res bo podia passar. En arribar a les escales per a accedir a la part més alta de l’edifici, va agafar aire per a poder tranquil·litzar-se. Necessitava ser forta i no vacil·lar. Va començar a pujar cada esglaó amb compte i sempre alerta. Només arribar al campanar, la imatge que es va mostrar la va deixar paralitzada. El cos sense vida de Marc penjava per les monyiques. Un gran bassal de sang banyava el terra de pedra. Els seus ulls oberts eren suplicants i transmetien por, terror i dolor. Era una escena monstruosa, però abans de poder Tina emetre un crit, va notar un colp sec al seu cap, i després res.
Tina notà un dolor fort al seu cap, però quan va intentar tocar-se la ferida, va descobrir que tenia les mans lligades darrere de l’esquena i els turmells lligats junts.
- Vaja, vaja, vaja… Pareix que ja estàs desperta -va dir una veu des de la foscor del campanar.
- Què vols de mi? No pots ser Àlex, ell està mort… -contestà Tina amb un nuc a la gola.
- Clar que no soc Àlex. Marc i tu ja us vau encarregar d’assassinar-lo, veritat?
- I qui ets aleshores? Perquè fas tot açò?
- Em diuen Pau, i soc el germà bessó d’Àlex -va dir mentre es descobria davant de Tina, eixint de la penombra.
- I com saps que nosaltres vam matar el teu germà? Com es que mai m’havia parlat de tu? -les preguntes s’amuntonaven al cap de Tina.
- Molt senzill, ni el propi Àlex sabia que jo existia. De fet, jo vaig descobrir-ho fa uns pocs mesos i vaig voler conéixer-lo, però va ser molt tard, ja que tu t’havies desfet ja d’ell. I respecte a com vaig saber que tu i Marc l’havien matat, és molt obvi. Vaig escoltar-vos al bosc, dies després de la mort d’Àlex i vaig saber el vostre pla. A partir d’eixe moment, vaig començar a rumiar la meua venjança. Volia venjar la mort del meu germà, a qui no havia pogut conéixer per la vostra culpa -Pau va escopir eixes paraules amb odi i rancor.
- I què em faràs? Matar-me com a Marc? De veritat creus què podries eixir net de dos assassinats? Que ningú sospitarà?
- Per favor Tina, demà, quan us troben, jo ja estaré molt lluny d’ací, i cap persona en aquest poble coneix la meua existència. Sent molt haver-nos conegut en aquestes circumstàncies, però tots em de pagar pels nostres delictes, tu la primera.
Dit això, Pau va agafar el mateix martell amb que havia matat Marc, encara amb la seua sang, i va pegar-li un colp a Tina amb totes les seues forces. El cos de Tina va caure a terra, que prompte va estar tacada per la seua pròpia sang. L’última cosa que ella havia vist era al seu assassí…
Al dia següent, es van trobar els cossos de Tina i Marc fóra de l’església, com si s’hagueren tirat del campanar, igual que havia fet Àlex el mateix dia de la seua boda…
