Tina, tombada al seu llit, reflexionava sobre els seus plans, sobretot el que havia fet per A aconseguir el seu propòsit. Realment havia arribat tan lluny? Era capaç l’amor de tornar cec el pensament i la raó? Tot havia passat molt ràpid feia un temps, encara que semblara ahir mateix quan Tina es retrobà amb Marc. Ahí començà tot…

Uns mesos abans…

Era l’aniversari d’Àlex, i Tina volia comprar-li un regal per a celebrar-ho aquella mateixa nit. Havia decidit anar a una llibreria per a aconseguir un llibre que li agradara a Àlex, amant dels llibres. Caminà una estona fins a arribar a la llibreria preferida del seu nóvio, on arribaven primer totes les novetats literàries, on els prestatges estaven plens d’autors coneguts i no tan coneguts, on li agradava perdre’s durant hores revisant els llibres un per un. Només entrar, va comprovar de primera mà la grandiositat d’aquell lloc. Un espai immens replet de gent comprant, observant les prestatgeries… Com que no sabia per on començar a buscar, va decidir demanar l’ajuda d’algun encarregat que vera per la tenda. Va mirar el seu entorn i es va fixar en un home que duia l’uniforme propi de la llibreria. Es va apropar a ell amb la intenció de trobar alguna bona recomanació. De sobte, es fixà més atentament en el xic. Aquella cara li resultava molt familiar. Aquells ulls tan atractius, tan penetrants, ja els havia vist en algun lloc. Va fer memòria, esforçant-se en descobrir qui era aquell home que havia despertat en ella algun record. Aleshores, la seua ment va fer un clic instantani, Tina recordà on havia vist aquells ulls, aquells cabells… Era Marc! El xic del que sempre havia estat enamorada i amb qui havia tingut la relació més intensa que recordava mai. En el passat havien estat junts, s’havien volgut com mai ningú havia amat, i encara que la seua relació havia acabat fa anys per diverses circumstàncies, la flama al seu cor havia sigut viva durant tot el temps, dormida i tranquil·la, fins a aquell precís moment. Només recordar tot això, els sentiments havien aflorat amb més força, amb més intensitat i passió. La seua atracció per Marc es va reafirmar i, decidida, va establir una conversa amb ell, segura que els sentiments d’ell eren recíprocs. No podia ser d’altra manera.

- Marc? -es va fer la sorpresa-. De veritat ets tu? -va dir amb un somriure d’orella a orella.

Ell es va girar amb una mirada confusa, però només veure qui havia pronunciat aquelles paraules, la cara se li va il·luminar. Tina, amb una satisfacció interna després de confirmar que l’amor de Marc per ella també seguia intacte amb tan sols un xicotet gest, va estar segura de voler mantindre aquella conversa, i potser alguna cosa més…

- Tina? Quina sorpresa més agradable! -la sincera alegria de Marc es notà-. Mai haguera pogut pensar que ens retrobaríem en un lloc tan gran com és Barcelona.

- Jo tampoc esperava trobar-te treballant a una llibreria. I els teus estudis? -Tina estava verdaderament intrigada per ell.

Marc havia eixit del poble per a trobar un futur amb una carrera universitària. Ho havia decidit tard, però era una decisió ferma. Volia estudiar una enginyeria i treballar del que realment gaudia: els motors. Tota la vida envoltat de cotxes, motos i peces mecàniques van despertar aquella vocació, però no es conformava amb el xicotet taller de son pare al poble. Ell volia molt més, les seues ambicions arribaven molt més lluny que les de son pare. Desitjava treballar a una gran empresa, poder guanyar un bon salari, i no passar mai més fam, com havia succeït en el passat.

- Mon pare està molt greu des de fa un temps, i ja no pot treballar al seu taller i necessiten els diners urgentment. Així que jo he deixat els estudis i he buscat una feina el més ràpid possible per a poder enviar diners al poble.

- Ho sent molt per ton pare, però per tu també. Et conec perfectament i sé que el teu somni sempre ha sigut estudiar i aconseguir un futur brillant al món de la mecànica.

-Gràcies Tina. És agradable veure que algú et coneix realment… -la tristesa s’apoderà del rostre de Marc, una ombra d’amargor es va estendre per tot el seu semblant.

- Si vols, podem quedar algun dia per a veure’ns i parlar tranquil·lament. Ja veig que estàs ocupat i tampoc vull que et facen fora per estar de xarreta. -Tina es va riure lleugerament i va aconseguir un somriure per part de Marc.

Ambdós van prometre estar en contacte, es van passar els seus números de telèfon i es van acomiadar. Tina eixí de la llibreria, i va decidir anar a una altra llibreria a buscar el llibre per a Àlex.

Uns dies després, Tina i Marc havien quedat a una cafeteria per a veure’s i posar-se al dia. Van demanar uns cafés i van començar a parlar de les seues respectives vides.

- I no res, estic en una relació amb Àlex, i ens casarem en uns mesos. Ja hem començat a organitzar-ho tot.

- Me n’alegre per tu, et mereixes ser feliç després d’haver passat per tant. A cap dels dos se'ns pot oblidar el que vam sofrir al poble.

- Jo ho sent molt per tu, i per veure que el teu somni d’estudiar ha hagut de parar-se indefinidament.

- Si tan sols tinguera diners suficients… Sempre el diner, sempre… Els únics que viuen còmodament, sense passar fam, fred… són els rics. La resta hem de suportar tot el que la vida ens dona…

- La gent em podrà dir que sóc una interessada, o aprofitada, però no puc negar que el haver acceptat a Àlex és en part per la seua herència. Fa uns mesos que els seus pares van morir, i ell ha heretat tots els seus béns. No puc dir que visca malament…

Després d’eixir de l’establiment, es van passar hores passejant pels carrers de Barcelona, parlant i recuperant un temps perdut, rient-se com si els anys no hagueren passat, i ambdós foren els mateixos xiquets que es van enamorar al poble, units per les seues desgràcies.

- Ja hem arribat. Ací és on visc -va dir Tina en arribar al seu portal-. Gràcies pel passeig. M’ho he passat molt bé amb tu…

- I jo…

Una mirada ho deia tot. La intensitat creixia, les ganes cremaven els cors de Tina i Marc, i el temps es detenia. Finalment, Marc es va llençar contra la boca de Tina i la va besar amb passió, una passió reprimida per tants anys d’allunyament. Els sentiments havien guanyat a la raó. Es desitjaven, desitjaven besar-se, amar els seus cossos en la intimitat i tindre tot el temps del món. Van entrar a casa de Tina, on van passar-se hores al llit, gaudint de la companyia de l’altre, de l’amor d’anys perduts. Es necessitaven com l’aire que respiraven, el temps no havia trencat cap sentiment, només els havia reforçat. Era un amor irracional, carnal, eròtic.

- M’encantaria estar així tots els dies, però no pots renunciar a la vida tan despreocupada que tens a la vista Tina. Ambdós sabem què és el patiment, i no vull que ho perdes per mi, que ni tan sols he pogut acabar els estudis per a construir un futur digne.

- No digues això…

- Saps que és veritat, cap dels dos podríem viure plenament feliços sense un futur assegurat. Vam prometre que mai més tornaríem a patir tant com ja havíem patit.

Tina, enamorada, va començar a idear un pla al seu cap. Un pla massa arriscat i cruel que podria dinamitar la seua vida. Però l’amor és així, impredictible. Et fa estar disposat a fer coses que mai pensaves que faries. Tina era conscient de les conseqüències que podria tindre el seu pla. Era conscient que no era l’única solució, però sí la més ràpida per a aconseguir el seu desitjat futur amb la persona que volia. És l’amor una justificació dels actes? Tina no tenia clara la resposta, però sí que tenia clar que poc li importava. Les úniques coses que desitjava a la vida podria obtenir-les si volia, encara que això significara matar. Matar… una paraula que pareix inofensiva escrita en un paper, però que pot fer molt de mal en la realitat.

- Tinc una idea Marc… Una idea que serviria per a poder estar junts sense cap preocupació, vivint el nostre amor de manera lliure, però és arriscada i molt perillosa -va dir Tina, amb el cap sobre el pit nu de Marc.

- De quin pla parles Tina? No t’entenc -la confusió de Marc era evident. No podia imaginar-se les intencions d’ella-. Siguis clara, a què et referixes?

- Em referisc a casar-me amb Àlex i després acabar amb la seua vida. Jo em convertiria en l’única hereva de tots els seus diners i propietats. No ens hauríem de preocupar de res. Tu podries tornar als teus estudis i gaudir de la vida… Ets capaç…?

Rememorant eixos moments amb Marc l’atordien. A vegades pensava en com podia haver arribat a planejar un crim per ambició, però també per amor. Podia sentir… culpa? De seguida, Tina allunyava els sentiments de culpabilitat de la seua ment. No era moment d’això. Ja ho havien aconseguit. Ara només calia esperar a que Marc venguera el negoci heretat de son pare, i ambdós serien lliures per fi. Podrien viatjar on vulgueren. Els diners no serien un problema ara. Potser París, Londres, Brasil… Un món de possibilitats s’havien obert en front d’ella.

Tina va decidir eixir a donar un passeig sola, pel riu prop de sa casa, i el seu lloc preferit del poble, on havia passat tants bons moments. Mentre caminava despreocupadament cap al seu destí, va observar una ombra més o menys lluny, darrere dels arbres que conformaven el bosc. Va observar-la bé i comprovà que no es movia, pareixia mirar-la directament a ella. Un calfred va recórrer l’esquena de Tina, una suor freda recorregué la seua front. Estava nerviosa, però no sabia perquè. Aquella ombra podia ser perfectament la d’algun veí que a eixes hores també havia eixit a passejar. Quan va sacsejar el cap, mirà cap al riu i va començar a caminar altra vegada sense ser conscient que aquella ombra la seguia…