Potser el retorn de Tina al poble no era del tot casual i sincer. Va decidir que el seu

casament es celebrara al lloc on va nàixer, però no per nostàlgia ni per ganes de retrobar-se

amb tota la xusma del poble, sinó per ell.



Tina estava nerviosa, jugava amb les mans mentre la seua mare acabava de col·locar-li les

joies i el vel. Era el dia més important de la seua vida, i tot havia d’eixir a la perfecció: havia

fet una jugada molt arriscada. Va intentar relaxar-se, inspirant i espirant aire, i així va estar

tot el camí fins a l’església, on ja estarien esperant tots els convidats.



Només arribar, Tina i sa mare van baixar del cotxe i es van preparar per a entrar-hi. Una

vegada en posició, la música va començar a sonar per tot l’edifici, anunciant a tota la gent

convidada l’entrada imminent de la novia. Allí estava Àlex amb el seu vestit de nuvi. Distingit

i de figura elegant, tenia un somriure d’orella a orella: feliç. Tina, acompanyada per sa mare,

va fer tot el recorregut fins a l’altar amb un somriure fingit, desitjant que tot acabara d’una

vegada. El seu nerviosisme persistia encara que repetira en la seua ment que tot estava

controlat. Una vegada Tina arribà on estava Àlex, la cerimònia va començar. Es tancaren

les portes de l’església i el retor començà el seu discurs.



Unes hores després, ja estaven casats i celebrant el banquet de casament a una casa rural,

amb els aperitius, les begudes i el pastís preparats. La boda, pagada íntegrament per Àlex,

que després de la mort dels seus pares es quedà amb tota la seua fortuna, no va escatimar

per a convertir aquell dia en memorable, en organitzar el banquet més fastuós o en

contractar la millor orquestra de la comarca.



La casa, decorada elegantment, constava d’una gran sala condicionada per a la cerimònia

amb tot tipus de flors. El banquet va transcórrer relaxadament, amb tots els convidats

gaudint de la festa, fins que una tragèdia inesperada acabà de sobte amb l’alegria. Un crit

ensordidor va arribar des de fora i tota la gent, confusa, eixí per a comprovar el que havia

passat. Més crits horroritzats s’uniren al veure el cos sense vida d’Àlex sobre la gespa del

jardí de la casa rural. Tina, una de les últimes en arribar al lloc, va observar com la sang que

manava del cap d’Àlex embrutia el verd de la gespa del voltant.



-Crideu una ambulància, per favor! -cridà la mare, mentre observava, en estat de xoc,

l’escena.



-No caldrà, ja està mort… -respongué Tina amb una fredor aterridora, amb la mirada fixa en

el cos de la persona amb qui s’havia casat feia només unes poques hores.



La investigació policial va dictaminar la mort d’Àlex como un accident al no trobar-se cap

prova que indicara el contrari. Les anàlisis de sang demostraren la gran quantitat d’alcohol

al cos d’Àlex, que va fer pensar en una tràgica caiguda des d’un dels balcons d'alguna

habitació de la casa. Així i tot, al poble es contaven tot tipus de versions, totes diferents

entre elles, però sempre involucrant a Tina, a la qual tot el món assenyalava com a possible

culpable de la mort del seu marit. Totes les dones majors, que no tenien més feïna que

passar el dia fent no res, feien córrer tots els rumors possibles: “Aquesta llesta ha matat el

seu marit perquè va descobrir que li era infidel”, “Seguir que ha matat al xicot perquè té un

amant per allí”, “Eixa xiqueta es més espavilada…” “Segur que l’ha matat ella per a quedar-

se amb tot>”. A cada pas de Tina, ahí estava tot el poble per a mirar-la amb mala cara i

reprovació, criticant-la de manera discreta, encara que ella ja s’ho imaginava tot. Però li era

igual. Ella caminava pels carrers sense fer cas de la gent avorrida del poble. Havia decidit

quedar-se temporalment al poble, per a escàndol i estupor dels altres veïns, per petició de

sa mare, preocupada després del tràgic incident. La volia prop d’ella per si Tina necessitava

suport o un muscle on plorar al veure-la tan afectada. Però no tot era com pareixia. Tina

havia trobat l’excusa perfecta per a quedar-se al poble el temps necessari. No més d’unes

setmanes, Tina no aguantaria tant a aquell poble de mala mort. El pla es complia pas per

pas a la perfecció. Encara que Tina no li preocupaven els comentaris ni la opinió que la

majoria dels habitants del poble tenien d’ella, sí que es preocupava per ell. El motiu pel qual

havia passat tot.



Una vesprada, amb l’excusa de voler donar un passeig, Tina va eixir de sa casa amb pas

apressar. Va caminar uns quants minuts fins a arribar al bosc que envoltava tot el poble. Un

bosc frondós, amb arbres imponents i plens de vida. Tina anava amb molt de compte,

assegurant-se de no ser vista per ningú encara que per aquells paratges quasi mai hi havia

cap ànima. En arribar a la seua destinació, es parà i observà el seu voltant. Escoltava els

ocells xiuxiuejar, la remor del vent acaronant les fulles dels arbres, la tranquil·litat que

manava de cada part del bosc. Un temps després, uns sorolls van traure a Tina dels seus

pensaments. De sobte, ell va aparéixer, amb la seua imatge tan imponent. Amb aquella

mirada que enamorà a Tina el primer dia que la va veure. Una mirada penetrant,

enigmàtica, salvatge. Des d’aquella vegada fa tants anys, aquells ulls no havien eixit mai del

seu cap ni dels seus pensaments.



-Ja pensava que no vindries -va dir Tina mentre anava a abraçar-lo.



-He vingut quan he pogut -va dir Marc corresponent l’abraçada-. Com estàs? Ningú t’ha

seguit, no?



Tina va agitar el cap en senyal de negació i se separà de Marc. Ell era la raó del seu retorn

al poble.



-Creus que algú sospita de nosaltres? -em preguntà preocupat-. Hem tingut molt de compte

durant molt de temps i no voldria per res del món...



-Com podrien sospitar de ningú? No ens han vist en cap moment junts i res podria

relacionar-nos. Són tots uns ignorants que creuen que ho saben tot, quan en realitat no és

així.



Marc, amb un gest seriós, posà a Tina al corrent dels rumors que circulaven a tota velocitat

pel poble sobre ella. No obstant això, Tina no va donar-li cap importància, segura que

ambdós estaven lliures de cap sospita. Va tranquil·litzar Marc, assegurant que tot estava

eixint a la perfecció, i que prompte, quan ell poguera vendre el negoci de son pare mort, se

n’anirien d’aquell poble per a sempre. No havien organitzat tot tan meticulosament per a

espatllar-ho ara. Ella ja era una dona lliure. De sobte, ambdós escoltaren unes petjades molt

prop d’ells. Giraren el cap, atents per si veien algun moviment sospitós.



-Què ha sigut això? -preguntà preocupat Marc.



-Segur que un animal salvatge, hi han molts per ací -contestà Tina sense canviar el gest.



-Com pots estar tan tranquil·la? En qualsevol moment el nostre pla podria arruïnar-se,

potser ara mateix. Si algú del poble ens haguera vist, en poc de temps ho sabrien tots-

Marc assenyalà el lloc per on s’havia produït el soroll.



-Ningú ens descobrirà, pots estar tranquil. Vam planejar aquest pla meticulosament i durant

molt de temps. Deixa de dir bogeries.



Després d’acabar de tranquil·litzar Marc, ambós s’acomiadaren amb la promesa de tornar a

veure’s molt prompte, agafant camins separats i procurant ser molt discrets. No obstant

això, les sospites i la preocupació de Marc tenien fonament, doncs algú desconegut els

havia estat observant molt més temps del que ells podien arribar a imaginar, algú que

esperava pacientment el seu moment d’atacar de la manera més efectiva possible…