- Akiiki.

- Què mana Kontar?

- Sobre el nostre pla de revolta… Crec que no el continuaré una vegada haguem reunit tot el material i informació que necessitem.

- Però què t’empatolles ara? Si precisament és la teva part més important. Ets la cara de la revolta! Ets tu qui ha d’estar al front de l'exèrcit rebel! Ets tu qui ens ha de repre…

- Akiiki! Jo ja he pres el meu camí, i sento dir que t’acompanyaré fins arribar al trencant.

Aquesta conversa formava part dels records d’aquell home desnerit que va ser ajudat per en Kontar en la revolta, el nom del qual era Akiiki; i aquesta mateixa conversa va transmetre’s fugaçment en la seva ment mentres veia l’execució de’n Kontar, el príncep d’Egipte.

Unes hores abans l’Akiiki s’havia llevat amoïnat per no saber el parador d'en Kontar. Va baixar al poblat per buscar si hi havien notícies d’ell, per si n’havia fet alguna de grossa; i així va ser: en només arribar, els soldats ja estaven anunciant l’execució del príncep quan el sol estigués en el punt més alt del dia.

Així va ser com va acabar assistint a la mort d'en Kontar, deixant que la memòria li fes recordar tots els moments que va estar amb ell, però conscient de quin era el seu pla de recanvi, i que si no continuava amb la revolta ara que el poble estava irritat, tot hauria estat en va.

Per consegüent va a anar directe a un grup de persones (de les quals es dedicaven a ser els portaveus del grup rebel) per informar-los d’una reunió emergent a la plaça central del poble i, que de pas, també anessin dos grups al desert: un amb uns quants camells per transportar uns quants paquets (que ja sabien on eren) cap al punt de reunió, i l’altre per anar de poble en poble veí i anunciar la reunió.

Unes hores més tard des de la mort del príncep, un rebombori terrible sorgia del poble: els pobletans feia estona que estaven impacientment a l’aguait d’alguna informació o ordre, els forasters aliats dels rebels ja havien arribat feia pocs minuts i el carregament dels paquets reposava a la font central seca.

Subsegüentment l’Akiiki aparegué i tothom deixà un espai enmig de la plaça reservat per a ell. Seguidament l’Akiiki es situà just on li havien deixat espai i obrí tots els paquets deixant a la vista el seu contingut, del qual tot eren eines bèl·liques: llances, espases, escuts, dagues, etc. Tot d’una la gent de la primera fila es va llançar cap a les armes, però l’Akiiki els va frenar en sec.

- Abans que empunyeu qualsevol eina de matar, vull fer-vos saber que el nostre objectiu està fixat exclusivament en el faraó; qualsevol soldat sense ànims de lluita ha de ser ignorat! Recordeu que nosaltres som gent humil que ja no pot suportar els abusos constants del nostre governant, no monstres assedegats de sang.

A continuació l’Akiiki es va fer a un lloc deixant les armes a l’abast de la multitud exaltada.

- No creus que fer tot aquest escàndol a l’aire lliure és molt mala idea? -Li va dir un dels portaveus a cau d’orella a l’Akiiki.

- Au va! -Reaccionà despreocupat l’Akiiki -Si a les altures d’ara ja no és necessari amagar absolutament re. A més a més que a dalt de tot de la nostra jerarquia només quedo jo; i per la meva condició de salut, aviat ja no quedaria ningú.

- Però no creus que és precipitat actuar així, justament ara?

- Justament és ara quan s’ha d’actuar, després que el príncep s’hagi mort donant-nos ànims i suports, pujant la moral dels nostres homes i baixant-la de part de l'exèrcit del faraó! Fins i tot, m’hi jugaria el cap que en aquesta batalla no hi haurà cap baixa de part de ningú.

- Ostres! Sí que apuntes molt amunt si aspires que ningú acabi morint.

- Simplement em fa l’efecte que ningú aportarà la seva vida per la corona actual.

Un cop finalitzada la conversa, l’Akiiki va prendre un arc amb una sola fletxa i inicià la ruta cap a palau.

Paral·lelament a palau, el faraó reposava neguitós al seu dormitori. No parava de donar voltes el fet que el seu fill estigués de part dels grup rebel, i com si allò no li fos poc, no parava de posar-se paranoic sobre una possible incursió a palau de part del seu poble.

- Asim! -Cridava desesperat- Prepara i escampa a tots els nostres homes per tot palau! Tant se val si estan fora de jornada, malalts o en una altra regió. Els vull tots aquí mateix preparats per la batalla en el menor temps possible!

- Però senyor, tingues una mica de seny si us plau. Si deixem els pobles sense soldats quedaran vulnerables davant un conflicte. -Intentava raonar l’Asim

- I què si quatre pobles queden engolits per les flames?! Jo soc molt més important que el regne sencer! Jo soc la reencarnació dels nostres Déus! Així que no busquis contradir-me! -Responia el faraó traient foc pels queixals.

- Més faltaria senyor que jo us contradigués. -Responia l’Asim vetllant per atenuar l’ambient- Faré tot el que estigui a les meves mans, no s'amoïni senyor, tot anirà bé.

L’Asim va abandonar la sala pensant que el seu senyor estava tocat de l’ala. “Que els rebels atacarian a palau? Però si no són més que una colla d’esclaus i pagesos! Era impossible que tinguessin prou armes i experiència amb elles per fer front tan sols a cinc homes qualsevols que fessin guàrdia en aquest horari.” Pensava alhora que es dirigia a la cuina per picar alguna cosa sense tenir cap intenció d'obeir cap ordre de l’Horus, i sense saber que en menys d’una hora el palau es veuria escanyat pels rebels.

Finalment, al cap de tres quarts d’hora, l’Akiiki arribà a palau amb tot el seu exèrcit a la seva esquena. Tot seguit, es va girar en sec per donar instruccions sobre com farien la incursió:

- En aquest monument hi viu el faraó, i com veieu és gegant: hi ha un munt d’habitacions i passadissos, i això se’ns pot convertir en tot un laberint! Per sort nostraç, el príncep ens va atorgar informació important sobre aquest palau: ens va revelar tots els passadissos, tant públics com secrets, que hem de creuar i taponar per evitar la fuga del faraó. Per tal causa haurem de dividir-nos en diverses esquadres i jo ja us donaré indicacións a cada un sobre on heu d’anar.

«Per cert, m’agradaria reiterar una cosa que ja havia esmentat al poble: No feu mal a cap home que no tingui la intenció de fer-vos mal.»

En un tres i no res, tots es van formar i van parar atenció a les ordres de l’Akiiki quan passava per les seves esquadres.

A priori, a l’interior del palau, ningú excepte l’Horus esperava una invasió immediata; tothom feia la seva rutina diària, excepte l’Asim, que havia desobeït les ordres del seu senyor per fer una migdiada. Fou a posteriori que la guàrdia es va assabentar de l’onada que tenien al damunt i a la qual no van donar importància fins que la tinguessin enfront.

Ínterim el faraó estava encongit al racó amb la cua entre les cames i cridant “Guardies! On esteu? Heu de venir d'immediat a escortar-me fins al carruatge! Asim! Ja tenim a tots els soldats del regne reunits aquí?” Tan sols feia poc que la paranoia de l’Horus s’havia convertit en insanitat en el moment que va sentir a les parets parlar.

PUM! Ex abrupto la porta del dormitori de l’Horus va ser oberta de bat a bat d’un sol cop de diversos homes. En un batre d’ulls l’indret quedà tip d’homes, i la desesperació del faraó va arribar al seu summum.

- Quiets! Ni goseu de posar-me el vostre alè al damunt! És que se us ha esborrat del cervell que jo soc el vostre senyor! Un en penedireu de portar-me la contrària! Ho juro… AAHH!!

Les esbufegades i els crits delirants del faraó foren ofegats per una fletxa drogada disparada per l’Akiiki.

- El va parir, el somnífer d’aquesta fletxa m’hauria costat una cama si no fos per en Kontar, i tot i així ho he acabat malgastant amb aquest perquè li ha agafat una rebequeria. -Rondinava l’Akiiki- Va nois, ens l’emportem cap a la plataforma d’execució, que encara no hem acabat.

La incursió a palau havia resultat en un èxit rotund per a l'exèrcit rebel, perquè van capturar al faraó i sense cap baixa, i ara, estaven portant el sobirà d’aquella terra cap al seu judici final.

Ho veia tot fosc, no tenia proutes forces per obrir els ulls, notava calor en una part del seu cos, massa calor. També sentia molta fressa. “Què està passant allí fora?” Rumiava. “Potser sí que valdrà la pena obrir els ulls per observar què succeeix”. Però la sorpresa a la qual s’enfrontaria no seria pas agradable.

- Eeeeiii! Però què redimonis us heu cregut!

El faraó va despertar lligat en una creu sobre la plataforma d’execució. Va mirar tot el seu voltant i només veia un públic exaltat assedegats de venjança. Després va dirigir la mirada al seu braç dret que era on notava calor i es va espantar quan va veure que no només li havien carbonitzat el braç amb una torxa, sinó que també totes les extremitats.

- Maleïts ignorants! Que no se us ha passat pel cap que si em mateu no tindreu a ningú que us mani?!

L’Horus no es podia creure que tot el poble que havia estat a les ordres de tot el seu llinatge des de feia anys immemoriables, tallessin aquella tradició aquell dia. “Però què he fet mal?” Preguntava dirigint-se cap als seu pare. “He fet tot el que m’havies ensenyat per ser un governant àdhuc millor que vostè. He tractat als súbdits tal i com són i com s’ho mereixen, he estès les fronteres del regne molt més enllà de com les veu deixar vos, tinc sota les meves mans l'exèrcit més poderós que mai ha trepitjat aquestes terres! Doncs per què? Per què em volen mort si he fet exactament, no, millor el que vostè va fer mentre governava?

- Ja pots estar ben tranquil que el maremagnum que està per caure al regne no serà pitjor que tu.

Qui li va dirigir la paraula al faraó va ser l’Akiiki, que es posicionava davant d’ell amb un somriure de seguretat.

- És curiós que, l’indret on se t’acabarà tot sigui l’indret on tot se te’n va anar en orris. -Va mencionar l’Akiiki amb ganes de trencar el gel.- Començant amb el teu fill rebel·lant-se perquè no volia matar a un presoner i va, i mata a un soldat mentre escapava, després te'l carregues aquí mateix deixant-li marge perquè alliberi un discurs motivador, i ara… -el somriure se li va estendre d’una galta a l’altra- seràs engolit per les flames in situ.

Sense perdre el temps l’Akiiki va dirigir-se al públic per, com si fos tradició, donar un discurs; però com que ja tenia una edat va utilitzar un interlocutor per fer-se sentir.

- Seré directe: pensava que tots aquests anys sota el regnat d’aquesta encarnació d’en Seth, tot i així aquesta rutina es trencarà avui mateix, abans que en Rah amagui el sol. I ho portarem a terme incendiant aquesta plataforma del terror amb el seu propietari estacat!

Tothom esclatà en crits de goig. L’Akiiki i el seu interlocutor van anar a baixar la plataforma mentre l’Horus els escridassava per l’esquena.

- No pot ser! És impossible! Jo no puc morir sense tenir un descendent adequat i legítim per governar-vos! Ja ho veureu! Veureu com em vindrà un deus ex machina per salvar-me de les flames mentre a tots vosaltres us envia directament al duat!

A penes trepitjar el terra, l’Akiiki va donar l’ordre de calar foc a l’estructura.

En un bufit les flames arribaren al munt de la plataforma, on tenia lloc un agonitzant faraó, que s'esforçava a predicar el seu mal d’ull als quatre vents abans de ser engolit pel foc.

“Com és possible que ningú vingui a rescatar-me? Tan poc importo als Déus?” Aquests foren els últims pensaments de l’Horus abans que la plataforma col·lapsés i caigués emportant-se la seva vida.

D’una revoltada l’Horus va aixecar-se d’un ensurt, ja no estava estacat i tampoc hi havia ningú al seu voltant, només veia sorra i dunes. “On estic? M’he mort? Segurament sí o… Al final els Deus m’han rescatat?! Però com he pogut dubtar de la seva voluntat?! Ai, innocent de mi!” El faraó festejava el que creia que era un rescat, però aviat s’assabentaria que era un càstig sever.

Posteriorment de la sorra sorgí en Kontar, el qual no es va demorar a aixecar-se i observar el seu pare.

- Un moment! Què hi fas tu aquí! Per què decidirien apiadar-se de tu i salvar-te? -Cridà alarmat l’Horus.

Al contrari que el seu pare, en Kontar estava serè, amb un somriure constant que fins i tot intimidava el seu pare, i amb més paciència per respondre.

- No em faig a la idea sobre això que insinues de pietat i salvació, però si creus que estàs al cel o al subsòl crec que vas errat, pare.

- Ja, i llavors on estem?

L’Horus començava a estar espavorit, perquè no entenia el significat pel qual es trobava amb el fill que ell mateix havia executat per no estar al nivell del llinatge.

- Mmmm… No t’ho sabria dir, ja que cap persona ha viatjat aquí per després tornar i explicar l'experiència, així que no té cap nom… Però pel que jo sé ho anomenaria com “El desert del rencor”.

«Veuràs, des que em vas executar no vaig sentir res més que xiuxiuejos que em donaven informació a l’atzar com: “Tu ets el missatger” “Tu ets un entre milions”, etc. I pel que he arribat a saber és que estàs en un càstig, un càstig on cada gra de sorra que hi ha en aquest desert representa un deute a saldar, una mort que, tant directe com indirectement has provocat. I aquests deutes només seran saldats si vius cada defunció provocada, des de la primera fins a l’última, coincidint amb la meva, perquè després de mi, ningú s’ha disposat a morir per tu. -Tot seguit l’Horus començà a desintegrarse en sorra.- Veig que ja ha començat.»

Després d’això, en Kontar i l’Horus es van esvair en aquell desert tan extens.

Pel que fa al regne d'Egipte, ja era una incertesa del futur que li escauria amb un tro buit. Inestabilitats, guerres de successió, revoltes, etc. La fam i l’agonia no s’extinguiren de la faç de la terra, tot i així molta gent va poder alçar el cap un cop més i veure la llum del sol, i encara que la injustícia no va poder ser erradicada del regne, molta paor va anar a escampar la boira.

Tampoc es pot esbrinar si cap altra ànima corrupta seuria al tro, o si algun altre monstre suplantaria l’actual tro pel seu… Tot i així no es pot ser sempre negatius, ni tampoc tenir la vista en blanc i negre, i tot i així hem de tenir sempre en compte que les bones obres ens portaran a la salvació i les dolentes a la perdició.