Al matí, ben d’hora van anar a una xurreria del barri de la Sara, la veritat, estaven els dos encantats amb el idea que van tenir. Xurros al matí, tranquils, amb un bon cafè i amb els ocellets cantant. Era tot perfecte, la veritat. Mentre menjaven els xurros en Lluís va veure un amiga de feia molt de temps. Els dos es van abraçar i van estar dos minuts com a molt parlant de com els anava tot. Òbviament en Lluís les va presentar. -Sara, aquesta és la Marta, fa molt de temps que ens coneixem, i Marta, aquesta és la Sara. La Marta, simpàtica com sempre ho ha sigut li va ferdos petons. Després de tot això, la Sara feia cara estranya, com que alguna cosa no li havia sentat bé. I en Lluís era conscient, la Marta no era gens lletja, i també sabia que la Sara era bastant insegura amb si mateixa, i més encara amb amigues properes d’en Lluís. I com sabia això li va dir. -Sareta meva, sé perfectament què et passa, i vull que m’escoltis molt bé ara, val? La Sara va assentir amb el cap. -La connexió que he tingut amb tu aquests últims dies no l’havia tingut amb ningú mai, per molt que vegis amigues meves i tinguis un pèl d’inseguretat, que ho entenc perfectament, vull que sàpigues que no n’hi ha cap com tu, i que mai trobaré a cap persona que s'assembli a tu. La Sara, amb els ulls plorosos es va llençar als braços d'en Lluís sense pensar-ho en cap moment. La gent del carrer estava al·lucinant ja que estaven els dos a terra menjant-se a petons. Un cop ja se'ls va passar l'eufòria, en Lluís es va adonar que la Sara de fa unes setmanes li hagués preguntat qui era, d’on la coneixia, si havia tingut alguna cosa amb ella, però no només es va quedar una mica estranya i després de les paraules d'en Lluís, es va transformar en la noia més feliç del món. Tornant a casa estaven els dos molt feliços, el que pensaven que seria un altre problema es van transformar en un altre motiu per seguir més units que mai. Van passar els mesos i no va hi haver cap problema. No estaven tan feliços com aquells dies, però hi havia molta pau. Fins que va arribar l’Aleix, un ex insuperable de la Sara que es va mudar al mateix edifici. La Sara encara sentia coses per ell, i un dia de festa se’l va trobar. -Aleix, què tal? quant de temps, no? L’Aleix va respondre –Doncs si, tu que tal, has trobat ja parella o que? -Doncs no tio, des que ho vam deixar només em surten tonteries. La Sara òbviament estava mentint però entre l’alcohol i la festa no sabia el que feia. -Tu, què? Has trobat xicota? L’Aleix somrient li va respondre. -Tant d'interès tens, o què? La Sara es va posar una mica nerviosa després d’aquella resposta, però li va dir. -Mira tio, no em complicaré més t’ho dic i ja està: Ho vols tornar a intentar? -Sara amb tu sempre ho vull tornar a intentar. La Sara al sentir les seves paraules es va llençar als llavis de l’Aleix sense saber les conseqüències que portaria això. Al matí següent la Sara es va despertar amb un missatge de l’Aleix que la va deixar de pedra. -Bon dia Sara com estàs? Pobre, en Lluís, la veritat, mira que és bon tio, no sabies que ens coneixem des de ben petits. Bé, menys mal que mai t’ha parlat de mi. Per cert, ja ho sap tot. No cal que el menteixis més. La Sara no s’ho podia creure, ho tenia tot planejat l’Aleix. Al moment va entrar a WhatsApp per parlar amb en Lluís, però ja la tenia bloquejada. De fet la tenia bloquejada de totes les xarxes socials. No volia saber res més d’ella. Va passar el dia i la Sara no feia més que plorar i plorar, no es podia creure el que havia fet. De cop, van picar la porta, la Sara en el més fons del seu cor esperava que fos en Lluis. Només volia parlar amb ell i intentar que la perdonés. Va obrir la porta i no hi havia ningú. Només una nota que deia. -Potser no era el millor, però algú que de veritat t’estimava el tenies davant, i l’has tractat com la merda, sort Sara, sort trobant algú que s’assembli a mi.