Ventades que provoquen calfreds. Rajos impetuosos que intenten travessar la densa capa ennuvolada, poc victoriosos. El cel inicia el seu plor de plany lleu. El suau plugim m’acaricia i la pell se’m fa punxa. L’olor de mullat m’envaeix i la percussió de les gotes picant al terra esdevé en el so d’ones trencant a una platja eremítica. Em converteixo en un nàufrag i em faig presoner d’aquesta terra inhòspita. Crido i ningú no em sent. Els xiscles fan eco i reboten contra la immensa capa d’aigua que m’envolta. De sobte, sense esperar-ho, soc a un passat llunyà. Torno als meus anys d’infantesa i recordo la casa de l’àvia a la vora del Mediterrani. El silenci sempre regnava. Tan sols se sentia la remor de les fulles de palmera que dansaven un vals al ritme del vent i la tempesta. M’adormia sentint el piular dels ocells que vaticinaven cataclisme. Observava per la finestra el rei del mar témer la tremolor de la terra i el sacseig de les aigües. Les seves apoteòsiques ales es movien sense atur. L’albatros, majestuosa au, també podia ésser poruc. Els llamps pertorbaven la intimitat de la casa, endinsant-s’hi sense cura ni treva.
Estàs segur que invocaràs la Gertrudis? No puc estar segur de res. És aquest el meu problema, el que m’incapacita de dur una vida normal. No soc foll per sentir veus o veure il·lusions; sinó per desconèixer el que vull i, tement el dubte, acabar sense fer res.
Recordo el festí d’aquell ramat de cucs. Una oreneta havia caigut del niu i havia perdut la capacitat de moure les ales. Estava dèbil, no sobreviuria. Jo, que era un simple espectador, vaig voler sortir al seu rescat. En arribar, però, semblava que fes tard a aquell banquet de proteïnes del que fruïen els insectes de mòrbida blancor. Els ulls de l’ocell mostraven submissió a la sentència, no hi havia lloc per a l’esperança. S’havia de complir el cicle de vida natural. No coneixien el concepte de malevolència aquells artròpodes, tan sols es preocupaven de la seva supervivència. La natura té una innocència pristina en la seva pròpia cruentor. Si fos humana, en diriem psicopatia. Però ella no coneix la dicotomia entre el bé i el mal. Potser el problema el tenim nosaltres amb aquesta moral artificial que ens ensenyen des de petits. És la construcció d’una ètica social que forma la podridura de la nostra consciència. Ens fan creure que morim de la metzina de l’egoisme que ens corromp, quan és el verí que flueix dins nostre. La nostra ànima es marceix quan convertim la nostra consciència en un reflex de les ja existents. Interpretem la moral com un element que ens espilla als ulls i hem d’imitar per tal d’encaixar. La reconeguda evolució de la raça no és més que un mecanisme de control. S’assegura que la societat no deixi escapar el seu instint primitiu ple de banalitats i la fa presonera d’una imposada moral intranscendent.
El moviment peristàltic dels insectes era innocent, lliure de culpa.
Travesso a l’altra vorera i analitzo els tumults massius de ments desguarnides que es contagien l’ordinariesa a la velocitat que les puces canvien de llar. Qui esplugarà tants esperits?
Camino sense rumb i les cames s’esgoten. Segueixo, i noto com els genolls ja grinyolen i de les cuixes neixen flames. M’amago al primer carreró que veig. M’assec i el meu cos es refreda per la humitat que m’embolcalla. Penso en el Tur. Espera pacient que jo arribi a l’apartament. Coneix la llibertat. Extrec l’oració de la butxaca. Reflexiono. Llegeixo l’oració. Podria salvar el pare i entregar-lo a les portes del paradís etern. És el mínim que puc fer per ell.
La realitat comença a desdibuixar-se i noto com la ment em porta al somni. Tanco les parpelles i deixo que siguin els pensaments els guies del meu malson.
Desperto. És fosc. M’intento aixecar però a les cames em manca força i caic. Recolzo malament el canell, com a acte reflex, i me’l lesiono. No em respon. Me l’he trencat. T’has fet mal? Estic bé, calla. Em subjecto amb la mà esquerra a una canonada rovellada de la paret més pròxima i aconsegueixo incorporar-me.
Veig de reüll una fosca silueta a la cantonada del carrer tenebrós on em trobo. S’adona de la meva mirada i s’oculta entre la penombra. La segueixo. Torno a veure-la, sembla una figura femenina. No la sé reconèixer. Sos cabells llargs i llisos es belluguen a mida que el vent els pentina. Semblen bruns, però l’absència de llum m’impedex identificar amb precisió la tonalitat. Les nostres passes no cessen. Faig gambades gairebé com si saltés, sembla que l’enxamparé. Seguim amb la persecució fins que ensopego amb una llamborda mal col·locada i caic de mans a terra; m’empitjora la dolència al canell.
Aixeco la mirada i no la trobo. L’he perduda. Ha fugit de la meva curiositat i m’ha deixat amb el dubte. No obstant, la sensació de ser observat no desapareix. Noto el seu iris clavat a l’espatlla, com un punyal. La lluna és plena i només se sent la botzina d’un cotxe dos carrers més amunt. M’estiro al terra moll i suspiro. És aleshores quan una esgarrifalla recorre el meu cos sencer i sento l’alè calent d’algú passejant pel meu clatell. Temo el retorn de la figura. Quan em giro, però, no trobo més que un núvol de mosquits insonors que no tardaran a atemptar contra la meva pell.
Em torno a incorporar i decideixo deambular sense un rumb fix. Passejo pels més recòndits carrers i m’adono del vandalisme que ornamenta les parets dels més decrèpits edificis. Missatges buits que pretenen reivindicar s’aixopluguen dins la meva consciència. L’amor ho venç tot, indica un d’ells. Gairebé tot, respon un altre just a sota amb una cal·ligrafia diferent i un tint més intens.
Arribo a la zona més batuda de la ciutat. Els establiments de restauració desborden somriures i rialles dels clients que hi sopen. Els envejo, a tots ells. Anhelo arribar a conèixer la veritable felicitat. Desitjo amb tot el meu cor ser capaç de veure beutat en les coses més simples. Ma vida ha estat sempre un reguitzell de dissorts sense fi que ansien acabar amb mi. Què hi ha de bell en la destrucció?
Segueixo errant fins que trobo un banc. És de fusta i la seva reduïda llargada no em permet estirar-me, però valoro la seva comoditat i em relaxo. Un xiuxiueig em pertorba. “La maledicció t’aguaita” sento que em diu una veu aspra. Faig un salt i el paper inicia una bella dansa amb el vent, allunyant-se de mi. L’aconsegueixo enxampar al vol i me’l torno a guardar a la butxaca texana del pantaló. La subtilesa del vent és esgarrifosa, penso. És capaç d’endur-s’ho tot en un efímer i escàs instant, sense gran impacte pietós.
És darrere d’ un arbre. Sos ulls color negre atzabeja tornen de les més abismals tenebres i perforen la meva sensatesa. Puc sentir-los dins meu, al solc de la sang en naus que em viatgen fins al crani. Se m’esgota la força. Em xucla, amb la mirada, tota la identitat i la fa seva. Surt de l’amagatall. La seva figura no és tan corpulenta com la meva ment havia imaginat. Duu la mà dreta a la butxaca de la caçadora i n’extreu una arma. L’empunya amb fermesa i sento que em pregunta alguna cosa d’en Tur. Una forta ventada fa acte de presència i distorsiona el discurs de la dona. No sento res. S’apropa. Em vol matar.
Començo a córrer. Ai, Tur… Víctima de la frenètica colèra humana. Mort per l’emperador de tots els gens, l’egoisme. Les cames se’m comencen a debilitar. Existeix cor mundà amb tan sols un vestigi de llum? Trobaria, si cerqués fins les zones més remotes de la faç de la Terra, una sola ànima mereixedora d’una salvació? La resposta és no. Em començo a cansar. No hi ha esperit lliure de corrupció i primigènia ferotgia. M’hi incloc. Estem forjats per prejudicis. Tot en nosaltres és una mostra d’egoisme, de cruesa. Faig honor a Dawkins. El batec del cor és tan violent que gairebé sento com puja fins la gola i intenta fugir. La podridura que revesteix el nostre interior creix i s’endureix a cada segon donat. Ulls aliens són ben senzills de castigar, però, i els familiars? Aleshores la situació es capgira i ens endinsem en un dilema ètic. Salvaria algú mil ànimes mereixedores de penitència a canvi d’assegurar la seva pròpia supervivència? Per descomptat. La màquina palpitant de carboni torna al seu lloc, condemnada a seguir treballant fins l’esclat definitiu. Es sacrificaria un pecador per salvar mil esperits innocents? Mai. L’ésser humà té com a únic objectiu la supervivència, ho duu xifrat a la profunditat del seu ésser. L’egoisme és l’únic principi digne de mitjana opulència al manuscrit biològic que ens defineix. Romandrà present al codi genètic de tots els organismes vius fins a la fi dels segles. La selecció natural s’encarregarà de destruir tots aquells que oblidin la base de la seva consciència. L’egoisme ens dona la vida, emperò ens exclou del dret a una eternitat exigua en plany i condemna. M’aturo i la palpitació del meu interior es regula.
Sense mirar enrere, entro a l’establiment del meu davant. L’olor de carn precuinada s’intensifica a mida que avanço pel laberint de taules i cadires. No hi ha ningú. Sento la campaneta de la porta i no em cal girar-me per saber qui entra. Vaig a pas accelerat fins la cuina. Un home de celles pobres i cara de sípia que duu un barret blanc em dirigeix la paraula. “Ves-te’n, hem tancat!”. L’ignoro. Per la finestreta ovalada de la porta veig el rostre enutjat de la meva caçadora. L’obre d’una empenta. Desprèn una aura malèvola que m’indica que no dubtarà pas en accionar l’arma. Estenc el braç i els meus dits palpen un ganivet perniler. L’agafo i estrenyo el puny amb acèrrima seguretat. Em fa un gest amb la mà, volent-me dir que desi la dalla, mentre col·loca el dit índex al gallet rovellat. Hipòcrita. La sang se m’escalfa i arriba amb immediatesa a l’ebullició. Fes-ho. No. Fes-ho! Obeeixo. Faig un salt. S’acciona l’arma i la pólvora fa espurna al ser colpejada. Caic sobre la meva desventurada botxina. La dalla s’enfonsa al seu pit i, aquest, queda estàtic. La barreja de vessaments pren un color escarlata i pinta el marbre sense miseració.
Una placa metàl·lica es desprèn de la brusa ensangonada de la dona. És una xapa policial.
Miro l’home del barret. El veig anar al telèfon fix i trucar. Tens poc temps. Ho sé molt bé.
Presiono la ferida de bala del meu ventre. No hi ha forat de sortida. El plom candent sembla endrapar afamat els meus budells que imploren auxili. M’aixeco. Faig sonar la campaneta de l’entrada. Veig les llums del port i m’hi dirigeixo.
Observo un vaixell marxar. Un torrent de culpa m’envaeix. Penso en aquells ulls poncells que mai no tornaran a plorar i en aquell somriure que per sempre descansarà. Estossego i un brot de sang em surt per la boca. La remor de les sirenes policials apropant-se suposa l’òbit del silenci. Diré l’oració. S’exhaureix la meva força per romandre dret i m’estiro al terra entollat. Trec l’oració de la butxaca. Intento alçar-la fins als meus ulls, pero l’esma no és prou. Una llàgrima em frega la galta. Deixo anar un darrer sospir. L’alè esdevé en baf i és pertorbat per una ventada que el porta al cel. La pàgina d’A Gertrudis alça el vol. Atreta pel mangata fulgent, cau al mar, i es fusiona amb ell. La tinta centenària es dissol amb l'aigua salada. De segur fou escrita amb sulfat de ferro. Una altra vida esborrada pel Mediterrani. Una moneda per al remer etern. La taca de sang, ja ennegrida, desapareix.
Les parpelles cauen i tot es cobreix de negre. Caront m’acull al seu llagut. Ja oloro el fum de la teva cigarreta, pare. L’enyorava. T’enyorava.
Les veus cessen.
La pàgina queda sotmesa per la corrosió del reflex de la lluna. La mort de Gertrudis decreta la seva llibertat.
