F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Vençut (Martina Figueras)
INS de Llavaneres (Sant Andreu De Llavaneres)
Inici: Guilleries (Ferran Garcia)

EL DANY REBUT EN NÉIXER NO ES CURA, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.

Això m’ho va dir en Joan Tur. Es veu que és una oració a Gertrudis i que cada cop que la dius, salves mil ànimes del purgatori. Funciona? Li vaig preguntar. No ho sé, em va dir, el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.


Capítol 1:  A GERTRUDIS

1993. Hivern etern. Carrers nevats de tristor i tedi omnipresents es fan a cada dia més estrets. Fanals metàl·lics que enlluernen l’asfalt moll i fred de la carretera. Tothom camina feixuc, portant la invisible i personal càrrega de Sísif. Després del Nadal, l’hivern perd tota màgia i el paisatge es torna ocre. Les cases s’enfosqueixen, i les ciutats moren. Només queda esperar a l’estiu, quan els carrers es tornen a omplir i desborden amb l’alegria incondicional dels vianants locals i estrangers. En marxar desembre, els torrons en família s’acaben i la brillantor dels ulls càndids es marceix. Que bonic que n’és, el Nadal. Tan bonic i tan llunyà per a mi. Ni tan sols recordo l’últim que vaig festejar. Recordo mon pare, sos ulls tan bells i sa mirada malaltissa. Penso en tot el que donaria per poder estar amb ell un sol instant més, per efímer que fos, i com l’intentaria ajudar i intentaria canviar el seu tràgic final. Si tan sols em pogués disculpar… Cada matí, a l’alba, quan em llevo i no hi ha res a fer, la culpa posseeix la meva consciència i tot esdevé en penombra. L’hauria d’haver salvat, era l'únic que ho podia aconseguir. Però ara és massa tard, i de res serveix el plany excusat si ja sé que no tornarà.



Tres quarts de vuit. Hauria d’anar cap a casa. Casa? Ha estat un plàcid passeig. Em dirigeixo cap al carrer principal i, de sobte, em trobo amb un estret carreró sense sortida que inclou una única botigueta. Sobre la porta rovellada que permet l’accés a l’interior, un cartell: El tresor d’en Tur. Hi entro preguntant-me què hi vendran. Em recorda aquella advertència que El llop estepari va ometre. “Només per a folls”. Dubto. A l'obrir la porta sento el clong agut del complex sistema de detecció. Un núvol de pols m’envaeix el rostre i em limita la visió. Tusso i avanço, cobrint-me el nas amb un drap estripat. És un paradís d’art mort, ple de decrèpites prestatgeries rosegades pels insectes que exhibeixen múltiples artilugis, des de quadres de pinzellades marcades i llibres bufats i humits, fins a joies d’or i fotografies de persones que ja no hi són però hi varen ser. Un palau d’antiguitats en liquidació, simplement.



“Tot és porqueria” penso. Sembla més aviat un abocador de deixalles que no pas un tresor atapeït. No veig res que em pugui interessar. No és massa gran, però la distribució és bona. Està seccionada en àrees. A la vora de l’entrada veig una mena de saleta en què trobo electrodomèstics d’evident disfuncionalitat. Dedico una estona a cada objecte exposat. No trobo res mereixedor de ser adquirit per un restaurador empedreït com jo.



Avanço amb parsimònia, procurant de no caure amb cap rajola aixecada. Els meus peus fan passes insegures i discretes, acompassades per la percussió de les branques que atempten contra els vidres de les finestres deteriorades. Em trobo amb unes cortines de seda esgarrades. Les travesso i accedeixo a una zona molt més fosca, inquietant. Eixordadorament silenciosa. Atempta contra la sensatesa de qui s’hi està massa estona, com el silenci del buit. Certa olor embriagadora m’envolta un instant, però és tan volàtil que s'esvaeix abans que pugui identificar-la. Al centre de la sala hi ha una petita taula rodona de fusta, ornamentada amb cristalls diversos i amb una col·lecció de llibres intrigant, tots ells amb el llom i la portada plens de cera negra de l’espelma que fa possible la lectura. La majoria d’ells semblen herbaris d’altres èpoques. Amarats d’extravagants il·lustracions de plantes i flors diverses. Tots excepte un. L’agafo i veig que es titula A Gertrudis. Qui deu ser Gertrudis? El fullejo una mica i noto com una mà es recolza sobre la meva espatlla indefensa. Un calfred recorre el meu cos sencer i un torrent de temor em batega a les venes amb tanta vehemència que gairebé puc sentir com si m’esclatessin. Em ve la imatge fugaç d’un riuet vermell corrent-me pel braç cos avall. De nou les veus, les sento. Cessen.



—Interessant elecció, jove. —comenta una veu ronca des del meu darrere.—Sens dubte és un manual amb història.



Em giro i veig en Joan Tur, l’amo de totes aquelles deixalles. Els seus ulls clars em recorden als de mon pare. La seva mirada és totalment diferent, però. En senyor Tur conserva el seu seny. Alguna cosa en ell em meravella. Me’l quedo mirant encuriosit. Manual? A què es deu referir amb això?

—És un llibre d’encanteris, un manual per a bruixes novícies de l’Edat Mitjana, es creu.—em respon en Tur com si pogués conèixer els meus pensaments—. Conté una antologia d’oracions recollides, escrites a la sàvia vella Gertrudis.



Després d’un breu silenci, gairebé dramàtic, pautat, segueix amb el seu discurs sobre Gertrudis. Em fa una explicació biogràfica d’aquesta reconeguda “bruixa” i no em crec res del que em diu. Faig veure que l’escolto mentre penso en el sopar d’avui. Cigrons amb panses i pinyons. I de postres un flam d’ou. No, millor una taronja, que ara són bones. De sobte, sento dues paraules que m’activen i em transporten de nou a les explicacions de l’home. “Tràgic final”. Gertrudis va patir el rebuig social absolut. Com el pare. Tenia una ment brillant, però a ulls de tots no era més que una boja. La raó l’havia anat abandonant més ràpid que la joventut, i cada dia gastat, el crepuscle semblava robar-li una part de l’ànima. Les veus s’apoderaven d’ella. Cercava aixopluc en la màgia. Ningú se la creia. El poble sencer s’allunyava quan la veia passar, no volien que els encomanés la bogeria. Gertrudis començà a atemptar contra el poble, els seus dimonis la dominaven. Una matinada, una torba d’enfurismats veïns es dirigí a la cova on la boja vivia i la sotmeteren inquisitorialment amb fustes i ferros. Van arrossegar-la fins la plaça principal, la van presentar davant de l’Alt tribunal i va ser executada sense miraments. El seu cos fred fou llançat al riu amb l’únic consol de la corrent de l’aigua que la va dur fins a una terra aliena amb altres llengües i costums. Però el llegat de la vella no va quedar així. La seva filla va segellar el destí de totes aquelles ànimes cruels que s’havien quedat mirant el cos mort de sa mare, impàvides, després d’haver-la assassinat. Va escriure un poema en què les condemnava a una inexorable eternitat de penitència al purgatori.

Amb aquesta història s’inicia el meu dilema. No és també el fet de castigar altres ànimes, decisiu a l’hora de condemnar la pròpia ànima?



—No és un llibre que puguis escollir; ell et tria a tu. Si ha arribat a mans teves és sens dubte per una raó. Hauràs d’esbrinar quina és.



—A quant el ven, senyor Tur? —pregunto amb l’ull clavat al llibre.



—Serien tres-centes pessetes.—respon amb una forçada seguretat patint que jo l’obligui a rebaixar el preu.



Introdueixo la mà dins la butxaca del pantaló i trec la cartera. Li dono els diners justos i surto per la porta amb l’adquisició entre els braços. Quin goig haver trobat una relíquia tan magnífica! Miro el cartell de l’entrada, ja l’entenc.





Dos quarts de nou. Vaig cap a casa. Casa? És fosc, totalment. Rumio sobre la Gertrudis. Comença a espurnejar. No duc paraigües, però em trec la jaqueta i l’embolico al voltant del manual. No fa massa fred, tampoc. O potser sí, però ho puc controlar. Tot és mental. Els sentits i percepcions ens enganyen, som nosaltres els que hem de marcar els límits i decidir com volem percebre. Almenys això em deia la Júlia Martí, la meva terapeuta. A vegades em costava saber qui era el més boig dels dos. Em pregunto qui deu fer teràpia als terapeutes. No en fan? Són sens dubte els que més en necessiten, d’ajuda.



Arribo al portal de l’edifici on dormo. No m’agrada el terme “viure” per referir-me al pis. Només hi dormo, no hi visc. Puc dir que visc a Barcelona, la meva ciutat, o fins i tot puc dir que visc als carrers, de tanta estona que hi passo. Però no visc a aquest edifici, em nego a dir-ho. Casa meva no es limita a una habitació de sostres humits i parets esquerdades, un bany sense aigua calenta i un petit saló nu, lliure de decoracions, de sentiments, de records. Per a què necessito decoracions al pis si la meva veritable casa és tota la ciutat? Per què m’ha de saber greu deixar nues les parets si tampoc no hi seré per veure-les vestides?



Pujo les escales. Cada esglaó grinyola com si bramés per auxili. Quarta planta, ja he arribat. La simfonia de grinyols es deté. Introdueixo les claus, les giro i entro. Fa olor d’humitat. Quants dies fa que no hi vinc? No ho recordo. No hauré dormit pas al carrer, però no se m’acut cap altre lloc. Les llacunes mentals acabaran amb mi, ho sé. La senyoreta Martí em deia que entrenés més el cervell, però mai he fet cas als seus consells. Al cap i a la fi, qui em coneix més bé que jo mateix? Ningú. Jo sé què em convé i què no. O això crec. La veritat és que no ho sé. És igual, deixo el tema. Però és que no puc, sé que tinc raó. Segur? Sí. D’acord. Calla.



Després d’entrar, vaig sense distreure’m al lavabo a agafar el pot de pastilles. M’he de prendre la medicació. Quantes eren? Dues? Tres. No, són dues. Si em prengués una pastilla de més el cor em col·lapsaria. M’imagino el bany ensangonat. Veig el meu cos pàlid dins la banyera, immòbil. Em vaig a estirar. Em cal dormir fins que la medicació em faci efecte. Dorms ara? Sí. No vols parlar? No.

Tanco els ulls i noto com el món exterior desapareix. Ara estic jo sol. Sento com la meva consciència alça el vol i abandona el meu cos físic. Em quedo adormit. Un malson corromp el meu somni. Gertrudis. Em llevo d’un salt. Encara és fosc, però el Sol ja treu el cap i el gebre tremola.



Agafo A Gertrudis i fullejo sumàriament totes les pàgines. La lletra és diminuta i al llibre li manquen il·lustracions arreu. Totes les pàgines contenen llargs textos en llatí. Algunes estructures semblen vorejar espais en blanc on hi hauria d’haver imatges. No eren oracions? Tots semblen escrits per diferents cal·ligrafies. Es dirigeixen a Gertrudis. Li imploren perdó i salvació. La temen. Segueixo passant els fulls i arribo a una pàgina amb frases escrites amb tinta vermella. Vaig estudiar llatí a l’escola, però no recordo gairebé res. El mateix em passa amb el violoncel. Habilitats perdudes. Una llàstima. Em sento culpable de no haver seguit amb els estudis. M’odio.



Intento marcar la pàgina amb un plec, però és el llibre que em marca a mi. M'he tallat. La sang marca la pàgina. Tanco el manual. El deso amb cura sobre el sofà. Xuclo la ferida.



Vaig cap al lavabo i em miro al mirall. La figura que espilla no sembla ser la meva. Vaig a receptar-me una pastilla més. No ho hauria de fer, però ¿qui m’ho impedirà?

Segueixo amb la vista clavada a l’interior de la meva còrnia, a la foscor del meu ésser. L’abisme em torna la mirada, com adverteix l’aforisme. Se’n va la llum. Deuen haver saltat els ploms, passa sovint. El rostre que observo es dilueix entre les ombres victorioses. Sé que somriu. Com estàs? Bé. Me n’alegro. Deixa’m.



Tot és foscor. Aquest soc jo. Calla.

 
Martina Figueras | Inici: Guilleries
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]