Dos quarts de sis. El Sol ja s’arronsa i s’aixopluga rere les muntanyes. Quin dia és? Ho desconec. Tinc mal de cap. Sento el veí vociferant. Colpeja la paret que dona al meu menjador amb enuig. La dona plora. Té por. De sobte, callen. El retorn del silenci em resulta alarmant. Puc sentir el batec del meu cor, pausat. Passejo per l’apartament i em ve un aroma pudent procedent de la cuina. M’apropo al microones i miro per la finestreta, bruta i groguenca. No veig res. Hauria de fer neteja. L’obro i em trobo amb un plat de cigrons florits, amb detalls verds.



M’apropo al llibre. Un estrèpit sobtat pertorba el batec armoniós del meu cor. Cessa. Torna. Aquest llibre em farà tornar boig. Més? Sí.

Algú pica la porta, furibund. M’ho estic imaginant? No, això és real. Soc capaç de diferenciar la ficció de la realitat, i puc assegurar que aquesta simfonia de fusta percudida no és pas una il·lusió meva. M’apropo a la porta. El soroll esdevé cada cop més intens i ja puc sentir com els timpans estan a la vora de l’esclat. Sento una veu, però manca nitidesa. És com si sentís un eixam d’abelles inquietes imitant la meva llengua. Les parets distorsionen. Poso la mà al baldó i el trec. Maniobro i aconsegueixo donar mitja volta al pany, suficient per obrir la porta d’una empenta. Abaixo la mirada i trobo uns peus. Em són familiars. La pujo i veig uns punys ben apretats, sagnant. Adverteixo una gota que en cau i arriba al terra, i es dissol amb l’orina del gat del veí que entolla l’entradeta a l’apartament. Li miro la cara. És en Tur. Sento la seva respiració inquieta, agitada.

No diu res, i jo tampoc. Esperaré a que ell comenci la conversa. Em pregunto què voldrà. Puc entregar-me al que em digui? Com sap on visc?

Se’m queda mirant, perplex. M'expecta com a un mort que cobra vida del no res.



—On és el llibre?—pregunta fermament



El convido a entrar i li indico el camí fins arribar al manual. S’adona del meu mètode casolà de marcar la pàgina destacada. Deu pensar que soc ben estrany. De sobte, sense jo esperar-ho, l’estripa al complet, la fa bola i la desa a la butxaca.



—Senyor Tur! Torni’m el full ara mateix!—exclamo amb fortalesa.



Joan manté el silenci i jo entro en còlera. No permetràs pas que se’n rigui de tu sense donar-te explicacions, oi? Per res del món. Doncs a què esperes? No em responc.

Apreto el puny, l’intento dominar però sembla que ell s’alci tot sol. No soc jo qui mana en el meu cos. El puny colpeja ferm el rostre pansit de Joan. El nas es torça i el cap sencer s’endarrereix com a reflex, però el cop ja és fet. No sagna, però. Deu ser que estic dèbil.



—És pel teu bé! — exclama com si d’ell depengués la pietat dels meus cops— No et convé recitar l’oració, és més poderosa del que qualsevol mortal pot arribar a imaginar. —insisteix, gens conscient que jo ja no el sento, les veus distorsionen i ofeguen la seva paraula i els seus llavis es mouen sense emetre sons.



Ningú parla.



—Per cada cop dita l’oració, mil ànimes seran salvades del purgatori — Agafa aire i l’exhala amb pressa. —Podries lliurar del càstig una ànima bona o una de terrible. No has de tenir un poder de tal magnitud!—Afegeix al seu monòleg



-Silenci! — Els meus llavis es mouen, però no soc jo qui parla. — Silenci! Silenci! Silenci! — en Tur se’m queda mirant, atònit.



Un raig furibund d’energia em pertorba. Les pupil·les se’m dilaten i els ulls se’m tornen negres. L’agafo de les barbes i ell em colpeja, sense enuig. Som al rebedor. Un davant l’altre. Ma mirada fuliginosa penetra en l’ànima de l’home i la meva ombra li esclafa el cor. Tot és fosc. Torna la llum. El cos immòbil d’en Tur, encara calent, jeu. Una llàgrima em fa esclatar el dic de les parpelles. Ai, Basil… Ai, Dorian…



Recupero el full plegat sense ordre que conté l’oració. No ha patit cap dany greu, però alguns caràcters manquen intensitat i intenten amagar-se en la grogor de la pàgina.



Em ve olor de tabac. Deu ser el veí, però m’imagino mon pare amb una cigarreta a la mà i m’endinso en el seu record. Ell no fou mai dolent, així com tots ho van creure. Lluitava a mans nues amb dimonis armats que l’atapeïen de deliri. El mal és com un virus, em deia. El combats fins que les defenses cauen aplatanades i és aleshores quan et deixes sotmetre, exigu de remeis. Però tots els virus es tracten, li responia. Ell somreia.



Escapo dels records quan sento el brunzit d’un escarabat que no tarda gaire en recolzar-se sobre la meva pell. L’aixafo i apareix una pista llefiscosa al meu palmell. Els meus ulls són testimonis de l’assassinat. En soc el culpable.

Vaig al bany i em tanco. El baldó ferrat és vell, ocre, menjat pel rovell. Això no li lleva fermesa, però, ja que no trobaria dificultat en vèncer qualsevol resistència.

Presiono l’interruptor i m’aïllo de la foscor de fora. De qui t’amagues? De tu.

Em prenc dues píndoles i el silenci em fa xiular les oïdes.

L’oració, així doncs, és efectiva?

M’assec a la banyera i creuo les cames, l’espai és reduït, però té cert encant. Sento com la realitat es desfà i m'endinso en una altra, una ja viscuda.



1979. Estiu veloç. La calor és penetrant i els rajos ultraviolats estan a instants de fer-me cendra la roba i brasa la pell. Gairebé noto com els cabells se m’omplen de flames i les ungles se’m fonen.

Creuo a l’altra vorera. Tots els ulls curiosos se’m claven com punyals. Porto nits en vela i les ulleres són ja tan negres que gairebé semblen pintades.

Veig l’entrada. Em fixo en la inscripció litogràfica d’un dels pilars que subjecten l’edifici. No l’entenc. Deu ser llatí. A la porta principal, un acte de vandalisme fa presencia: “Només per a folls” en tinta vermella. Sembla sang. O no. No ho sé. Només he vist la sang que em cau del dit quan mossego les pells que fan nosa.

Entro i un home abillat amb una bata blanca que li recorre tot el cos fins arribar els turmells em fa companyia tot el camí. Una setmana més i no tornaré aquí. Es deté i encén la llum. Rere uns intimidants barrots metàl·lics el veig. És tancat. Els ulls li cluquen com cansats, esgotats, més aviat. Duu un morrió que li impedeix atemptar contra ell mateix. Sembla un gos. L’home de blanc entra dins la gàbia i li treu. Com estàs? diu mentre em somriu, mostrant-me, així, ses dents enfosquides i ratllades. És un somriure espatllat. Aquí l’han espatllat.

L’observo amb llàstima i penso que d’aquí res podrà venir a casa amb mi, per fi. Pare –li dic– tot anirà bé.



Estic incòmode. El bany és fred. El baldó s’ha quedat encallat pel rovell. El poso a prova amb un cop sec i confirmo el seu estat deplorable.



Passo per davant d’en Tur i el seu rigor mortis em fa tenir un calfred que viatja per cada cantonada i cada corba del meu cos. Agafo les claus i surto del pis. Al tancar la porta, me n’adono que fa fred, així que torno i agafo un abric. La fetor a orina s’intensifica quan trepitjo l’estora. Ecs.



Arribo a l’escala i procedeixo a descendir. Sense ànsia. Se’m fa pesada la baixada. Sembla que porti deu minuts de davallada, però no pot ser. Introdueixo la mà dins la butxaca de la jaqueta i la fulla afilada d’unes tisores em dibuixa una fina ratlla vermella al braç. Extrec un rellotge de butxaca. No ha passat ni tan sols mig minut. Segueixo pel camí esglaonat en forma de cargol i no li veig un final, ni tampoc cap inici. El cos em pesa i les cames se’m van debilitant a cada segon. Torno a mirar l’hora. La mateixa. Infern infinit. Soporífer descens a les portes de l’avern. Qui sap.

Les cames se’m desfan. Del fred se’m tornen a gelar, i després tornen a ser líquides. Torno a mirar el meu braç, ara ja coagulat. La mateixa hora, però. Estic sol. Penso en la història de la Gertrudis, em ve a la ment la tràgica mort que va haver de patir. També penso en com es devia sentir. De la mateixa manera que el pare, n’estic segur. Tan gran era la seva ombra que la va començar a veure al reflex que espillava a qualsevol superfície lluent. Allà on anava, l’ombra el seguia, sense descans. Ell va aconseguir vèncer les veus, però. Ho va fer amb un acte rebel. Va empunyar un ganivet de cuina, es va apropar a la criatura que espillava al bany i li va enfonsar l’arma a la caròtida. Tota veu es va dissoldre en silenci quan del coll bru començà a regalimar vi, tot negre.

Segueixo trepitjant esglaons desnivellats amb una cadena alternada de ritmes, guiats per diverses melodies que em van apareixent al disc dur de carboni que tant de mal em fa.



Finalment, sense jo esperar-ho, arribo. Planta zero. Surto al carrer. És fosc. Quin dia és? No ho sé.



Una epifania em corromp els pensaments. Sé el que he de fer. M’he decidit. Diré l’oració. Aquí inicia el dilema.