<div style=""text-align:" justify;"="">Va entrar a la seva botiga hores abans que el sol despuntés. Va mirar tot el que havia aconseguit construir des que havia arribat a Edimburg feia ja vuit anys, i una llàgrima va rodolar-li per la galta. Volia emportar-se cada pot, cada moble, cada raig de llum que havia il·luminat la seva botiga durant tots aquests anys.
Però només podria quedar-se els seus records, i sabia que amb el temps també els perdria. La forma de la seva botiga s'aniria desdibuixant, oblidaria la suau dringadissa dels pots en deixar-los al prestatge, quins remeis servien per a cada malaltia i, a poc a poc, oblidaria les cares dels seus amics. Amb el temps, la seva pròpia existència es tornaria borrosa.
Però no tenia temps de lamentar-se. No quan la vida que havia jurat protegir estava en perill. Amb traça va preparar-se un cataplasma i se'l va aplicar amb cura sobre la cremada. El fred agradable va començar a parar les pulsacions violentes de la seva extremitat, així que va embolicar-se el braç amb un drap net i va vestir-se amb una capa fosca. Abans de marxar, va omplir una bossa amb el cataplasma que havia preparat, algunes provisions, gases i medicaments per a tractar les ferides de l'Eva.
Va aprofitar la foscor per a esmunyir-se fins al calabós dels jutjats. Mentre feia via cap a aquell edifici fosc, va anar rumiant un pla. Segurament tindrien a la nena emmanillada i en unes condicions pèssimes. Tindria sort si s'haguessin dignat a donar-li una mica d'aigua. Ja ni parlar de menjar.
L'Agatha tenia l'esperança que encara no l'haguessin penjat. Havien de comprovar si era una bruixa, proves que consistien a torturar a la presonera fins que evoqués alguna naturalesa. Si la presonera ho feia, la penjaven, i si no moria de causa dels cops i les tortures.
No volia ser pessimista, però el més probable era que aquell mateix matí ja l'haguessin apallissat. Però encara tenia el cor calent, abraçat per l'esperança. Les tortures podien arribar a allargar-se setmanes, si tenien una mica de sort i corria, podria arribar abans que el sol i els botxins.
Amagada rere un edifici proper va albirar la porta de ferro protegida per dos guàrdies. Anaven armats amb mosquets i semblaven alerta.
Va suposar que estaven al cas de l'incendi. Això feia que fos més fàcil entrar perquè la majoria dels guàrdies estarien patrullant per ciutat a la recerca del causant del foc i els cossos de les víctimes. O el que quedes d'elles. La bruixa va empassar saliva. Ara tampoc era hora de flagel·lar-se, així que va empènyer aquella culpa a la foscor de la seva ment.
Va evocar la naturalesa del vent, que apaga espelmes i infla vaixells, per a fer caure uns testos d'un balcó allunyat. No va evocar gaire vent, dosificant les energies per a enfrontar-se el que fos que trobaria dins el calabós. Amb el soroll, els homes de la porta van córrer carrer enllà per a enfrontar-se a una amenaça inexistent. Quan els guàrdies van girar cantonada, ella va córrer cap a la porta i la va empènyer amb tot el seu pes. Aquesta es va obrir amb pesadesa formant una escletxa per on ella va passar. Només entrar la va colpejar l'aire viciat i humit, i els ulls van tardar a acostumar-se a la penombra. Amb la mateixa força d'abans va tancar la porta per a que els guàrdies de la porta no sospitessin en tornar i va endinsar-se sense fer soroll cap a l'interior del calabós.
Sentia les veus difuses dels soldats rebotant per les parets, però va suposar que serien al voltant de sis homes. Encara no havia sortit el sol, i es va alegrar de no escoltar els xiscles d'una nena petita. Per sort no hauria de veure com la torturaven, si és que encara era viva.
Quan va avançar unes quantes passes més va veure el grup d'homes que xerraven davant les cel·les. Eren set, però anaven desarmats.
La sang bategava amb força en les temples de l'Agatha i tot el seu cos es va posar en tensió.
On era l'Eva? La veritat era que feia anys que no veia la nena, per això va costar-li reconèixer aquella figura desnodrida i sangolejant que estava arraulida en el terra de la cel·la just davant de la vista dels homes. El cor se li va calmar notablement en descobrir que la nena encara respirava. Va respirar profundament i va agenollar-se, col·locant les seves mans sobre el terra de pedra. Amb determinació va evocar la terra, mare dels arbres i llar dels humans.
Amb una lleugera tremolor, el terra sota els peus dels guàrdies es va obrir. Amb crits de sorpresa els homes van caure cap als budells del sòl i van quedar atrapats en un pou del qual no podrien sortir sense ajuda. L'Agatha va sortir de les fosques i els crits dels soldats van canviar del terror a l'odi més pur en descobrir que estaven sent atacats per una bruixa.
L'Agatha no volia ser responsable de més morts, i com no representaven una amenaça, va ignorar-los. Amb urgència es va dirigir cap als barrots que empresonaven l'Eva i invocant l'última espurna de màgia que li quedava va fer saltar pels aires el pany.
Es va abalançar sobre el cos de la nena i va comprovar que el seu cor encara bategava.
—Eva, soc jo, l'Agatha. Era amiga de la teva mare, te'n recordes?— La nena va enfocar la mirada i va provar de somriure, però tenia la cara plena de sang seca.— Tranquil·la, et trauré d'aquí. Pots caminar?
L'Eva va provar d'incorporar-se i amb el segon intent ho va aconseguir. Juntes es van dirigir cap a l'entrada del calabós, l'Agatha sostenint gran part del pes de l'Eva per a facilitar-li l'avanç. Els guàrdies cridaven furiosos i la nena es va estremir i va quedar-se congelada.
—Eva, ja no et poden fer mal. Però necessitem sortir d'aquí.
La nena va assentir i va continuar cap endavant. Per sort, els dos guàrdies no havien tornat al seu lloc, segurament enfeinats perseguint a algun lladre pocatraça.
Amb tota la rapidesa possible tenint en compte que l'Agatha arrossegava una nena atrotinada, van creuar la ciutat que ja començava a despertar-se.
Havien d'abandonar la ciutat i per fer-ho necessitaven creuar la muralla que la vorejava.
No podia utilitzar el seu nom com a remeiera perquè ja hauria d'estar declarada morta, així que va buscar una altra manera.
Arrossegant l'Eva es va dirigir a un carro vell quan els seus amos el van desatendre per entrar en una taverna. Amb rapidesa van pujar i es van amagar sota l'arpillera que cobria les mercaderies. L'Eva es va arraulir contra el pit de l'Agatha i van quedar-se immòbils fins que el carro va començar a avançar. Quan el carro va parar, van aguantar l'alè i la bruixa va aguditzar l'orella per a sentir les veus dels comerciants i els guàrdies.
Sense cap mena d'inspecció, els guàrdies van obrir la barrera i el carro amb les intruses va sortir fora de la ciutat. Però no podien abaixar la guàrdia encara. Quan el carro tornés a parar estarien en perill. Els comerciants retirarien la tela i no els faria gens de gràcia en descobrir dues persones arraulides en el seu vehicle. L'Agatha ja no tenia màgia, així que a poc a poc va separar-se de l'Eva i amb la mà tremolosa va palpar els objectes del seu voltant, amb l'esperança de trobar alguna cosa amb la qual defensar-se. Al cap d'una estona va trobar el que suposava que seria un bastó de fusta polit. Amb una nova arma amb la que defensar-se, es va apropar a la nena i es va preparar per atacar en qualsevol moment. Però el carro va continuar movent-se durant hores, i els cossos de les fugitives ja es començava a ressentir.
Quan per fi el carro es va aturar, l'Agatha va estrènyer amb força el bastó. Van escoltar unes passes i de sobte la tela es va retirar, deixant que els raigs de sol del migdia enlluernessin a les noies. Sense deixar-se confondre per la sobtada llum, l'Agatha va colpejar a la dona que havia quedat parada en descobrir-les. Aquesta va quedar inconscient de cop i els seus companys es van sobresaltar. Els dos homes que acompanyaven la dona es van abalançar sobre l'Agatha, però l'Eva va empènyer a un d'ells i li va clavar una mossegada al braç. Mentrestant la bruixa va forcejar amb el seu oponent i li va clavar un cop de bastó. No eren assassins ni soldats, només un grup de mercaders sense formació militar.
Va córrer cap a l'home que quedava, que cridava i lluitava per desfer-se de les mandíbules de la nena i va donar-li un cop sec amb el pal. Respirant entretalladament va agafar de mà a l'Eva i va sortir corrents cap al bosc que vorejava el camí. Però abans d'arribar al llindar del bosc, la dona que havia atacat primer va disparar amb un mosquet. La bala va sortir disparada i va impactar en un costat de l'esquena baixa de la bruixa. L'Agatha va cridar de dolor, però va seguir la seva carrera sense girar la vista. Quan es van haver endinsat suficient en el bosc per a que els mercaders no les poguessin trobar, es van deixar caure als peus d'un gran arbre. L'Agatha es va maleir per no haver-se assegurat de deixar a la dona inconscient i va furgar en la bossa que encara portava penjada de l'espatlla. En va treure les gases i es va tornar a maleir per no haver agafat unes pinces.
—Eva, necessito la teva ajuda.—La nena la mirava amb els ulls negats de terror. —No t'espantis, no em passa res. —Va acariciar-li la cara amb dolçor. —Necessito que em treguis la bala que tinc a l'esquena. Ho podràs fer?
La menuda va assentir i l'Agatha va mullar-li els dits amb una substància desinfectant. Després li va explicar ràpidament com havia de treure la bala i la nena va tornar de assentir. Quan l'Agatha es va haver estirar de bocaterrosa a terra i es va aixecar la roba que cobria la ferida, l'Eva va introduir els seus petits dits freds. La bruixa no va poder evitar proferir un panteix de dolor, cosa que va espantar la nena.
—Tranquil·la, continua.—Va xiuxiuejar la noia, esforçant-se a mantenir les llàgrimes a ratlla.
Seguint les seves instruccions l'Eva va endinsar més els dits en la carn sanguinolenta i va extreure'n el petit perdigó platejat. L'Agatha va sospirar alleugerida quan els ditets de la nena van abandonar la seva ferida. — Gràcies, Eva. Ho has fet molt bé.
Amb traça va tallar les gases i es va fer un torniquet. Quan va sentir que la sang parava de fluir fora del seu cos, es va centrar a avaluar i tractar les ferides de la nena.
Va mullar una de les gases i va netejar la cara i la pell de l'Eva. Per sort, quan va eliminar la major part de la sang seca es va adonar que no estava tan greument ferida com semblava. Tenia el petit cos ple de blaus i talls poc profunds, però no semblava tenir cap os trencat.
Després de realitzar-li les cures necessàries es va aplicar un cataplasma en la cremada del braç i va repartir les provisions, concedint-li la major part a l'Eva.
Quan van haver recuperat les forces, ja era mitja tarda.
—Escolta'm bé, Eva. Hem de trobar un lloc on quedar-nos. Edimburg ja no és un lloc segur.— Va deixar anar una riallada amarga.— Bé, en realitat mai no ho havia estat.
—Vull que sàpigues que la teva mare t'estimava molt.— Va acariciar-li la cara amb tendresa i li va netejar les llàgrimes de la cara.— Però ja no és aquí.
L'Eva va començar a plorar amb més força i l'Agatha la va estrènyer amb els seus braços per a aturar els sacsejos del seu petit cos.
—Eva, mira'm.— La minyona va alçar la vista i es va topar amb uns ulls entelats de llàgrimes.— No estàs sola. Jo estic amb tu. Trobarem un lloc on quedar-nos i ningú no ens podrà tornar a fer mal mai més. T'ho prometo.
I amb aquestes paraules, encara plorant i ferides, van començar el viatge per a trobar la seva nova llar.
