La va rebre el Mateu, el recent vidu. En reconèixer-la va abraçar-la i la va fer passar. Van prendre lloc al voltant de la llar de foc en silenci i ella va mirar al seu voltant, buscant les criatures.



—I els nens?— Va preguntar amb un deix d'ansietat.



El pare, ara una ombra de l'home alegre i simpàtic que havia estat, va parlar amb la veu ronca.— Els nens a l'habitació, però s'han endut a l'Eva.



—Què?!— L'Agatha va posar-se dempeus d'un bot. — Com pots haver-ho permès? És la teva filla!

L'home es va encoixir per aquelles acusacions, tornant-se una figura dèbil i fràgil. Observar en què s'havia convertit després de la mort de la seva muller va fer que la ràbia i el fàstic abandonessin l'Agatha.



—Perdona'm, Mateu.— Va dir penedida per la seva duresa.— No hauria ni d'haver-ho insinuat. És clar que l'església fa el que vol, i si t'haguessis rebel·lat contra les seves ordres...



—No— va fer l'home aixecant la mirada amb els ulls desorbitats.— Vaig deixar que s'emportessin a l'Eva, i com si la volen matar. La Lou va aconseguir-me enganyar, però la seva bastarda no ho aconseguirà.



La seva declaració plena de rancor i odi cap a la seva pròpia sang va fer retrocedir a l'Agatha. No podia creure que l'home que havia estat tan enamorat de la Lou i que havia estimat tant els seus fills, ara sentís una animadversió tan profunda. L'Agatha es va estremir en sentir com l'odi tensava el cos de l'home.



—Què dius?— va dir la noia amb un fil de veu.



—Aquella maleïda bruixa no es dona meva, i en la seva deixeble no hi ha sang meva— Va escridassar aixecant-se de la seva butaca. Va agafar l'atiador i va brandar-lo amb força contra la bruixa.— Fora d'aquí, ves-te’n! No vull saber res de vosaltres!

L’Agatha va fugir trasbalsada per l’enuig d’aquell home i en sortir de casa va adonar-se que ja s’havia fet fosc.

Quan es va haver assegurat que no hi hagués ningú pel voltant, va arrencar a córrer, amb l'esperança de fugir de la seva pròpia ment.



En arribar a casa panteixant, va tancar la porta i s'hi va recolzar. No hi havia manera de controlar la seva respiració, així que va deixar-se caure. Què havia de fer? Si la descobrien, no hi hauria ningú que donés la cara per ella. Si la descobrien, acabaria morta al carrer, i la gent es tiraria sobre el seu cadàver. Li arrancarien la roba, els cabells, la carn i la sang. No deixarien ni els ossos. I quan els seus amics s'assabentessin que ella era una bruixa, li donarien l'esquena, com li havia passat a la Lou. La Clara no recordaria que ella l'havia ajudat a curar a la seva germana de la verola, l'Eduard no pensaria en les nits que ella va cuidar-lo quan patia per tuberculosi, ni quan li regalava els medicaments perquè no se'ls podia permetre. Ni tan sols l'Alba, amb qui havia crescut, la protegeria. Però també que esperava, si ni tan sols ella, una bruixa, s'havia atrevit a protegir la memòria de la Lou.



I mentre s'adonava que la seva vida era insostenible, que en qualsevol moment la descobririen i moriria sola, repudiada i oblidada, plorava, cridava i s'arrencava els cabells.



En mig d'aquella bogeria que se l'havia empassat i que no tenia previst escopir-la, va sentir uns cops suaus a la porta. L'Agatha va callar, sobtada per la interrupció. Va obligar-se a enterrar les seves emocions i va fregar-se els ulls per fer fora la desesperació i les llàgrimes. Es va incorporar amb mala traça, ja que sentia tot el cos subordinat a la pesadesa que se li havia instal·lat al cor. Tot i això va obrir la porta i va trobar-se amb uns ulls tendres i preocupats.



—Hola. Perdona per molestar, però és que des de casa meva estava sentint uns sorolls— va assenyalar la porta del costat- i em preguntava si estaves bé...



L'Agatha va provar de somriure sense gaire èxit—. Sí, tranquil. Només... És que per un moment se m'havia caigut el món a sobre, ja saps...



—Ja, li passa a tothom.—El seu veí va somriure amb dolçor

La noia va somriure dèbilment i va acomiadar-se, reconfortada.

Però la porta no va arribar a tancar-se. El noi havia travat el peu i ara empenyia la porta per entrar a la casa. L'Agatha va entrar en pànic i va ajudar-se amb el seu propi pes per a intentar tancar l'entrada. Però els esforços eren inútils. Aquell home era més gran i més fort del que li havia semblat al principi. Amb un cop brusc es va escórrer dins de la llar, mentre l'Agatha corria cap a la cuina per intentar agafar un estri per defensar-se.



Però ell va ser més ràpid i li va estirar els cabells per impedir-li fugir. La noia va deixar anar un crit i amb desesperació va intentar girar-se per encarar la mort. Encara que l'assassí l'aferrava amb força, aconseguir mirar de reüll.



—Si us plau.— Va suplicar amb veu dèbil.



—Calla.— La Lou es va estremir al no trobar en la seva veu l'amabilitat que havia fingit feia tan sols uns instants— Les heretges com tu no mereixeu clemència.— Va escopir amb aquell odi que enverina als humans. Que ofusca la vista i torna el món de sang i foc.



I tot seguit va alçar una fulla fulgent a la llum de les espelmes fosses. Tanmateix, la bruixa no va esperar a sentir el petó fred de l'acer. Desesperada perquè la seva sang no cobrís el terra, va evocar la màgia del foc, que habita en el cor de la terra i porta llum al cel. En un tancar i obrir d'ulls el foc va sorgir del no-res i va clavar-se en la pell de l'home. Aquest va deixar anar els cabells de la bruixa i va cridar amb desesperació mentre el foc li ballava per la carn. La Lou va arrencar a córrer, però l'assassí va agafar-la d'un braç.



— Si el foc em matarà, a tu et purificarà.— Va dir entre udols de pur dolor i rancor.



L'Agatha va xisclar en sentir el foc mossegar-li la pell de l'avantbraç i escampant-se per la màniga. Abans que el foc arribes a cremar-li l'espatlla dreta, la fermesa de l'home va afluixar-se i la noia va poder desempallegar-se de la seva mà. L'habitació estava envoltada en flames així que la bruixa va saltar per la finestra sense poder fer res per a evitar el metre i mig de caiguda. Estava massa cansada per a evocar un altra vegada la naturalesa, i el braç i la mà li palpitaven i desprenien una lluïssor que no augurava res de bo. Va caure amb els peus plans, i la coïssor va estendre's per les plantes dels peus i va pujar-li pel cos. Va amagar-se en un carreró focs aprofitant que era nit tancada. Allà va mirar-se el braç inflamat i sensible. En retirar-se la màniga va veure la pell rosada i plasticosa. La cremada anava des de la meitat de la seva mà fins al colze de forma irregular. Si no volia que la cremada s'infectes havia d'afanyar-se a tractar-la, però sabia que seria impossible evitar l'enorme cicatriu que li quedaria.



Uns xisclets sobtats la van treure dels seus pensaments. En girar-se es va quedar petrificada. El seu edifici de pedra estava envoltat amb flames. El foc que ella havia evocat s'havia alimentat no solament del cos de l'assassí i dels seus mobles: havia pujat als altres habitacles i ara consumia la llar dels seus veïns. Passada l'adrenalina que li havia provocat la possibilitat de morir, va adonar-se de l'estupidesa que havia fet. Per salvar-se havia condemnat també de les famílies que vivien al seu voltant. Des del seu amagatall veia les flames il·luminant la nit, i sentia els brams llunyans de les vides que havia condemnat.



Un altre cop se li va dificultar respirar, com si encara fos a l'edifici i el fum li obstruís els pulmons. La boca li sabia amarga i els ulls se li van negar de llàgrimes. De sobte la cremada no li semblava tan greu, i li va semblar que es mereixia un càstig més dur.



Mentre s'ofegava amb un fum imaginari, va adonar-se que també s'havia condemnat a ella mateixa. En assabentar-se de l'incendi, tothom assumiria que ella també era morta. Però si resultava que estava viva, la declararien culpable de la mort d'aquelles persones, l'acusarien de bruixa i tindria un final molt menys agradable que el que havia tingut el seu atacant.



Es va arraulir contra la paret freda del carrer i va deixar escapar una rialla amarga. Feia un moment era a casa seva preocupada per si la descobrien, però ara ja no s'havia de preocupar per això. Era morta, o hauria d'estar-ho. Els seus amics la plorarien com si fos una dona normal que havia mort en un tràgic incident. Mai trobarien el seu cos, així que taüt enterrat en el nínxol de la seva família estaria buit. Els seus pares lamentarien la seva pèrdua i l'Alba ploraria la seva absència.



Potser era el millor. Ningú no li donaria l'esquena si moria així, i mai més no patiria per si els seus éssers estimats la traïen. Si havia de viure com un mort per a deslliurar-se d'aquesta càrrega, ho faria.



Però quan les flames es van apagar molt després de deixar d'escoltar els xiscles de dolor, es va adonar que la seva vida encara tenia un propòsit. L'Eva. Encara que la seva existència ja no podia ser reconeguda, la promesa que havia fet davant el cadàver de la seva amiga no es podia trencar.



Va posar-se dempeus i va dirigir-se silenciosament a l'herbolari. Però abans d'anar al calabós per a rescatar a la nena, havia de guarir-se la cremada.