Cada dia els carrers s'omplien d'aquest perfum embriagador. Un cadàver o dos eren trobats sobre els carrers.



Encara que no duraven molt.



Es creia que la màgia habitava en els cossos de les bruixes. La seva sang era més dolça, la seva carn, més tendra i els seus ossos brillaven més que la lluna nova en les nits d'hivern.



Es rumorejava que la màgia podia saciar la fam, curar la ceguera, concedir la joventut eterna.



I si les bruixes eren les filles bordes de la màgia, no podien atorgar aquestes propietats a tots aquells que tinguessin una part seva?

Els rodamons es llançaven sobre els cossos inerts i esquinçaven la carn amb les dents, empassant-se-la crua.

Els caçadors sortien amb els fusells i disparaven als pobres, per assegurar-se la mercaderia i poder emportar-se la major part del botí. Arrancaven la pell, els òrgans i tot el que podien per a vendre-ho al mercat.



Els metges sortien amb xeringues i drenaven els pobres cossos, per utilitzar-los en nous remeis suposadament milagrosos.



Les filadores sortien amb cistells i els omplien amb les llargues cabelleres de les difuntes per fer tapissos i teles protectores.



Fins i tot els serfs, per ordre dels nobles i poderosos, arrancaven els ossos per a polir-los i convertir-los en perles i marfil, més lluents, més morbós que els materials imitats.



I encara que l'Agatha sabia que aquestes coses passaven, era la primera vegada que ho presenciava. En girar una cantonada mentre es dirigia al seu herbolari, va trobar el cos de la Lou inert a terra. Bé, inert no, ja que dos homes i una dona la sacsejaven sense compassió. La dona li treia les sabates i li furgava les butxaques, un dels homes li punxava amb una xeringa una vena del coll per extreure'n un líquid dens i roig. I l'últim, li queixalava l'avantbraç amb ganes. Li roïa l'os i li desagarrava la carn, embrutant-se les galtes i el coll amb la sang regalimant.



Dir que la jove bruixa va quedar-se esgarrifada per la visió era fer curt. La tremolor va apoderar-se dels seus músculs, un fred gelat dels seus ossos i una pressió aclaparadora amenaçava a esclafir-li les costelles.



Encara amb els ulls temorosos va dirigir la mirada cap al rostre del cadàver i en mirar els ulls opacs i negres de la Lou, va recordar les nits del solstici d'estiu. Quan s'asseien juntes al voltant del foc en el bosc i reien fins que els faltava l'aire. Quan ballaven fins que es feia de dia i els peus els cremaven. Com la Lou era amiga de totes les bruixes i amb la seva amabilitat i humor animava les altres. Va rememorar com ella mateixa l'havia ajudat a portar a aquest món el seu tercer fill feia tan sols tres anys, i va evocar com brillaven amb intel·ligència i bon humor aquells globus oculars ara entelats per la distància i la mort.



Però l'Agatha no podia fer res per protegir el cos de la seva amiga. Si intercedia o mostrava fàstic per l'escena, l'acusarien de bruixa i correria la mateixa sort que la seva amiga.



Amb impotència i amb una covardia amarga va prometre davant el cadàver de la seva amiga que cuidaria dels seus fills. Que no deixaria que fessin mal al petit Jan, ni a l'Òscar i molt menys a l'Eva, no com havia permès que sí que li fessin a ella.



Va aconseguir continuar el seu camí, encara que les sabates se li haguessin tornat de plom, i el cor se li hagués trencat des de dins.



Va arribar a la seva botiga i es va preparar per a obrir mecànicament. Es va parar a l'aparador i de seguida van arribar els primers clients. Amb el seu somriure i amabilitat característics va atendre totes les molèsties de la clientela i va proporcionar els remeis corresponents: mal de queixals, inflamacions, cremades lleus, febres, fins i tot va haver de recol·locar una espatlla dislocada. En general, va ser un matí atrafegat, cosa que l'Agatha va agrair per no deixar-li pensar en la seva amiga difunta. Així i tot, la pesadesa de la pèrdua i la coïssor de la seva pròpia traïció no l'abandonaven.



En un moment de tranquil·litat a la botiga va aprofitar per a col·locava els nous remeis que li havien arribat, esforçant-se per no pensar en res. Mentre estava capficada en la tasca, algú li va tocar l'esquena. Es va sobresaltar, però de seguida va calmar-se en veure la cara rodona i familiar de l'Alba, la seva millor amiga. Va deixar sobre el prestatge el pot que estava col·locant i la va abraçar.



Va sospirar en sentir el reconfortant tacte d’un altre persona.



—Què passa, noia?- va preguntar l'amiga— Et veig trista.



L'Agatha la va mirar amb els ulls humits.



—És que...— va començar, sentint com se li removien els budells— He vist una cosa horrorosa.



Com que l'Alba veia que la seva amiga no seguia, la va acaronar per animar-la a parlar.



— He vist com uns homes es menjaven el cadàver d'una dona.



— Ai amor, què horror!— va saltar l'Alba.— Però mira, una bruixa menys.



L'Agatha es va allunyar del tacte de la seva amiga— Com dius?

L'Alba va alçar els braços per intentar calmar a l'altra noia.



— Sí, és horrible veure aquestes coses, i crec que s'hauria de perseguir a aquests bàrbars sense decència. Però, era el cadàver d'una bruixa! Hi ha una filla del mal menys.— Va apropar-se a la seva amiga, que va quedar-se paralitzada per les paraules de l'altre— És desagradable, però és el millor per a nosaltres.— Va dir mentre li agafava les mans. —Les bruixes són un perill per als humans, ja ho saps. Que hagués passat si aquella maleïda bruixa hagués volgut fer una d'aquelles pocions? Podria haver anat a caçar i tu o jo podríem haver estat el seu objectiu!

—Alba, no ho entens!— va esclatar l'herbolària allunyant-se a l'altra punta de la sala— Aquella dona era la Lou! Era amiga meva, vivia al mau barri...— I mentre parlava els ulls se li negaven de llàgrimes i la veu se li trencava en recordar com era la vida de la Lou abans que la descobrissin. Que li arrabassessin aquella vida.



—Est tu qui no ho entén.— L'Alba mantenia la veu calmada, immutable a les emocions de la seva amiga, i li parlava amb veu dolça, com qui enraona amb un nen tossut que no vol anar-se'n a casa— Les bruixes són monstres. Viuen entre nosaltres i es fan passar per persones. Però no ho són. Mengen carn d'infant, corrompen les ànimes dels homes i tornen a les dones boges! Si dius que aquell monstre vivia al teu barri i et coneixia... Molt millor que ara sigui morta! Podria haver-te fet mal—La preocupació se li va instal·lar de la veu i va donar a la remeiera una abraçada estreta. Aquesta no la va rebutjar i va quedar-se quieta.— Ho entens?

L'Agatha va assentir sense mirar als ulls de l'Alba. La noia va sospirar i va acomiadar-se de la seva amiga.



Tant bon punt l'Agatha va sentir la pota tancar-se, es va abraonar al lavabo i va vomitar. Com podia ser que la seva amiga, aquella que creia que coneixia i amb qui havia creuat mitja Escòcia per arribar a Edimburg, pensés que les bruixes havien de ser erradicades? Entre sanglots i arcades va esbandir-se la cara. Quan es va mirar al mirall, no es va trobar. Qui era aquella dona d'ulls blaus entelats, amb una pell massa clara per ser la seva? Fins i tot els seus cabells clars havien perdut lluïssor i es podrien confondre per negres.



Així i tot, encara que el seu cos estigués tan malmès com el seu esperit, va decidir actuar. Va agafar la galleda d'aigua del lavabo i va anar al magatzem per assegurar-se que ningú no la veiés, tancant la porta amb clau. Es va agenollar i va evocar la màgia de l'aigua, que unia la terra i la travessava. Va començar a moure el líquid transparent, i al cap d'una estona van aparèixer el rostre de l'Elissa, la "Mare" del Conclau de la ciutat.



—Què passa, Agatha?— Semblava preocupada per la sobtada trucada. Se suposava que només havien d'evocar a altres bruixes en situacions de risc.



—És la Lou. És morta.— Les llàgrimes ja tornaven a rodolar per les seves galtes.— Jo... No vaig poder parar els mal nascuts que li destrossaven el cos.



Els ulls de l'Elissa es van omplir de tristesa i preocupació.



—Ja saps que, per la seguretat de les que encara som aquí, no podem protegir els cossos de les caigudes. No et culpis per la seva mort, hem de ser fortes. Però honrarem la seva memòria, d'això no tinguis cap dubte.— Això últim ho va dir amb certa fúria mal amagada.



—Gràcies.— Va xiuxiuejar la bruixa, que ja havia parat de plorar. Va mirar als ulls de la Mare—Elissa, els seus fills... M'agradaria veure si la seva família està bé. No vull deixar que els passi res. No puc deixar que pateixin.



L'anciana de cabells blancs va sospirar i li va donar de la seva benedicció per a protegir els fills de la seva amiga amb la condició que fos curosa.



Amb una nova determinació instal·lada al cor, va desfer-se de l'aigua encantada, i va encaminar-se a l'antiga llar de la Lou.