Les noces s’apropen, i l’emoció creix dins meu. «Les. Meves. Noces. S’apropen!», encara no em crec que per fi em pugui casar amb el Marc, després dels dos anys a la fàbrica sense poder veure’l.

—«És un sant! No tenia del tot clar que m'esperes però... —deixo anar un sospir de tendresa—, les seves cartes». Ah. —Una altra alenada d'aire s'escapa de la comissura dels meus llavis.

Obro el meu armari i em quedo parada, des que el tinc allà dins l'únic que puc fer és quedar-me dreta admirant-lo. «El meu vestit de noces és... tan perfecte».

Les noces s'apropen, però l'alegria no és el sentiment que se'm condensa en aquest moment. «Les. Meves. Noces. S'apropen», no puc evitar entristir-me en recordar aquells moments en què la Tina encara era prou per a mi.

Obro el meu armari i em quedo parat, recolzat a la vora del llit. Des que tinc el meu esmòquing l'únic que puc fer és mirar-lo de dalt a baix sabent que tinc una sentència ja firmada.

—«En quin moment m'he convertit en una mala persona. En quin moment... —l'aire s'escapa dels meus pulmons mentre les paraules ressonen al meu cap—, el Nil». Ah. —Una glopada d'aire, que encara em quedava, és expulsada del meu cos.


Les noces s'apropen i els meus llençols cada cop estan més molls i salats per les llàgrimes. «Les. Seves. Maleïdes. Noces». Un calfred seguit d'una onada de tristesa em fa caure sobre la cadira, desesperat.

La carta, que reposa sobre la taula de fusta, descansa al costat del corresponent sobre amb el segell de cera encara visible. Cada cop que clavo els ulls en ella el cos em falla i les llàgrimes salpiquen les meves galtes.

—«En quin moment vaig pensar que seria una bona idea»— maleeixo amb aquestes paraules els meus actes. Els meus sospirs són els únics que omplen de so la meva habitació.


—Ei, Tina —em saluda la meva amiga i dama d'honor —, ja estàs preparada? Les noces comencen d'aquí a 30 minuts...

Ella es queda bocabadada en veure com em queda el vestit que lluiré davant del poble en tan poc temps. Un cosset robí i translúcid. Una faldilla de farbalans, llarga i blanca, que acaba amb uns mandales rojos. Unes sabates de taló, del mateix roig dels mandales, en són la peça final que col·labora en aquest conjunt.

—Ostres! Fas goig, nena.

—Gràcies, tu també —li dic admirant el seu vestit turquesa.



—Ei, Marc —em saluda un veí —, ja cap a l'ermita? Mira que elegant, es nota que et cases, noi!

—Gràcies. —M'obligo a mostrar-li un somriure forçat.

El camí se'm fa etern.

«Tira cap enrere. Fuig».

«No, has de casar-te. És el correcte».

La lluita interna dels meus pensaments fa que les meves passes em pesin i la meva mirada es perdi entre els carrers del poble.

La carta sobre la meva tauleta continua escrutant-me, com si jutges totes les decisions que he pres fins ara.

«No ho suporto més!» M'aixeco del llit, deixant els llençols arremolinats on estava assegut, agafo el tros de paper i el llenço amb totes les meves forces intentant, amb aquest gest, desfer-me de totes les meves penúries.

La carta balla, burlant-se de mi, mentre que va perdent altura.

«La carta, la maleïda carta!», les meves dents lluiten entre elles quan la carta cau sobre el meu llit.

—Collons! —La còlera envaeix el meu cos. Les meves mans es tanquen amb força, tanta que les ungles em deixen marques a la palma—. Te'n fots de mi, no? Hòstia!

Ofego un crit mentre perdo el control dels meus actes.

Els meus ulls creen un diluvi. Les meves mans acaben amb la poca fermesa amb la qual els llençols s'abraçaven al llit. El meu cos es deixa caure sobre el llit aixafant la carta al seu pas.

Les campanes comencen a sonar. El murmuri de la gent del poble se sent a través de les portes tancades de l'església.

Començo a donar passes fins que les meves mans toquen la porta. La començo a obrir. «Ara tothom em mirarà, a mi. Ara seré la núvia perfecta. Ara el meu vestit ressaltarà entre la gentada».


Les portes es comencen a obrir.

Em peses els peus i les cames em fan figa mentre estic esperant a la Tina sobre l'altar.

Ella entra per la porta i tothom s'aixeca per veure-la. Somriures i llàgrimes d'alegria omplen la sala.

El seu vestit concentra totes les mirades, «sempre ha tingut bon gust». Ella continua caminant acompanyada de les dames d'honor.

El meu cor s'accelera amb cada pas amb el que ella s'apropa. «Vull fugir! Vull veure al Nil!», una llàgrima tímida neix del meu llagrimal i recorre la meva galta. «La gent pensarà que és d'alegria. Que equivocats estan».


Les meves mans aixafen els coixins contra la meva cara. Dono cops a l'aire amb ells sense cap patró ni objectiu.

La impotència s'apodera de mi, amb cada onada un gemec neix de la meva boca per deixar espai al nou sentiment.

Deixo anar el coixí quan la meva mà es troba amb la carta, arrugada pel meu cos. La recullo, i amb les dues mans, forço que es trenqui i es desmembri com el meu cor ha fet minuts abans.

Les paraules del mossèn ressonen a l'església. El silenci dels presents és ensordidor.

—Marc, acceptes a la Tina com a la teva esposa? —el to del mossèn no deixa espai a rèplica.

El silenci eclipsa la sala. «Vinga Marc, només has de dir que sí. Només un sí ens separa de la felicitat».


—Sí, jo, Marc —amb cada una de les paraules, que surten de la comissura dels meus llavis, perdo un tros del que em quedava de vida—, accepto a la Tina com a la meva esposa.

Ara el mossèn li pregunta a ella.

«Si us plau, que digui que no. Només has de dir que no».

—Sí, jo Tina —«no ho facis. Recula si us plau»—, accepto al Marc —«no, no cal que segueixis»—, com el meu espòs.


Els trossos de paper volen per l'habitació. Els llençols m'abracen mentre que les llàgrimes neixen dels meus ulls, viuen a les meves galtes i moren als meus llavis, donant-me un gust salat.

Tanco els ulls.

«Ja no hi puc fer res. S'han casat».

Miro la còmoda amb la vista plena de melancolia. De cada cop està més i més a prop. Un cop sord. Les orelles em xiulen. Em sento desorientat. Tanco els ulls. Corro cap a la llum. Negror, ja no hi ha llum. Ja no hi ha res.