El primer cop que vaig tornar a veure a la Tina, després que tornés al poble, estàvem al prat que voreja la petita ermita del poble. L'herba ens envoltava i ens amagava de les mirades indiscretes dels ocells. Recordo que una de les converses, que les plantes van poder escoltar, va ser sobre com havia canviat la manera de treballar la tela. La Tina n'era una apassionada i per aquest motiu va desaparèixer durant tant temps; ella va anar a treballar a una nova fàbrica tèxtil.



A poc a poc vaig anar traient el tema de les inesperades cartes, que dies abans del seu retorn, ens havien arribat.



—Ei, Tina, ja has anat a veure'l?



—A qui? —Em va respondre sorpresa.



—Doncs a qui vols que sigui, home!, al noiet que et porta aquí esperant, des que et vas deixar portar per l'esperit aventurer i te'n vas anar del poble —li vaig etzibar.



—Doncs sí, la veritat és que el vaig anar a veure només arribar —em va comentar ella.



—A sí?, i com va anar?



La cara de la Tina es va transformar en el reflex contrari de la meva; ella somreia, enamorada. Era com si el noi, al que havia anat a veure, fos un raig de llum que havia retornat els colors a la seva vida, en canvi, de la meva s'apoderava un aire dubitatiu i preocupat.



«Podria ser que mai no hagués sentit els rumors?»

«Hauria de fer-se'ls saber?»



La Tina va començar a explicar-me com havia estat la seva retrobada.



Semblava no haver-se adonat del rictus que s'havia format a la meva cara.



—Al principi no vam saber molt bé que fer —va començar ella—, és cert que ens havíem comunicat amb cartes, però la veritat és que cap dels dos recordava el poder que tenia l'entrellaçament de dues mirades.



—Com?, què vols dir? —Una altra emoció es va adjuntar a l'embolic que mostrava la meva façana, la incomprensió.



—Doncs això, que tot i que les paraules no fluïen entre nosaltres, les nostres mirades enamorades s'entenien a la perfecció. —El seu rostre va començar a adoptar petites i subtils semblances amb el meu —. Tot i que si t'he de dir la veritat, les mirades semblava ser l'únic que s'entenia entre nosaltres, vull dir que els nostres cossos... —La pausa va semblar un intent d'amagar la vergonya que semblava apoderar-se d'ella —. Els nostres cossos no encaixaven, no funcionaven. Bé, sent més acurada, a ell no...



En aquell moment vaig decidir intervenir en el monòleg de la meva amiga, ja que els seus ulls semblaven demanar ajuda per sortir d'aquell relat.



—D'acord, d'acord. I que va passar? —vaig preguntar-li.



—Doncs res, vaig pensar que com feia temps que no ens vèiem, podia ser un efecte... "Normal". —Semblava segura del que deia. Al cap i a la fi, és el que té estar enamorada, intentes aferrar-te a aquella flama, que potser a hores d'ara, ja és només una il·lusió.



—Ah —vaig començar a respondre sense gaire convicció del que deia —, sí, podria ser. Suposo.



La conversa es va allargar fins a envesprir el dia. Els núvols, acolorits amb la gamma cromàtica dels coralls, van acompanyar les últimes paraules que vaig compartir amb ella aquell dia.



La Tina va marxar del prat quan les estrelles es van llevar. Jo, en canvi, em vaig quedar estirada sobre l'herba, que en aquell moment, em feia de llit.



Les hores van començar a passar i per cada minut que em deixava enrere un nou dubte m'engolia els pensaments.



«Realment hauria d'haver-la informat?»

«Podrien ser només rumors?»

«Si jo no li ho dic, algú ho farà?»



Els pensaments corrien dins el meu cap com si volguessin donar el màxim de voltes en una pista d'atletisme abans que els meus ulls acabessin per inundar el món d'un color obscur, gairebé comparable al negre del no-res.



Just abans de deixar-me portar per la son una pregunta va aclaparar tota la meva atenció.



Els rumors anomenaven el nom d'un noi, el qual no aconseguia recordar.



«Quin és el seu nom?»

«Maleïda memòria! Com es deia?»

«Espera, i el nom del noiet de la Tina?»



En aquell moment vaig acceptar que estava feta pols. Les meves pestanyes es van començar a entrellaçar i em vaig capbussar en l'inconscient dels somnis.



Quan vaig obrir els ulls la lluna encara il·luminava el prat.



Com un llamp una paraula va omplir de llum el meu cap.



—Ostres, el nom del noi del rumor era… —vaig etzibar als animals que em miraven amagats entre l’herba.