Un crit m'expulsa dels meus pensaments.

—Nil! —exclama una veu femenina.

Giro el cap en direcció al so. Sé que no es refereix a mi, però igualment m'intriga el que pot estar passant.

—«Collons Marc, sí que ets xafarder» —em dic a mi mateix.

Canvio de posició perquè un cop la meva mirada s'ha dirigit cap a les persones que protagonitzen l'escena he estat incòmode. Així que m'estiro sobre l'herba, que m'abraça suaument.

No aconsegueixo escoltar gaire cosa; la distància que ens separa roba gran part de les paraules, però si puc fer-me una idea del que passa.

Un noi, el Nil, suposo; està llaurant la terra, que hi ha a prop de la petita ermita del poble. La noia, que per la seva figura podria jurar que es tracta de l'Abril, que fins fa uns anys hagués assegurat que ella era la noia més guapa del poble; s'apropa al Nil.

El noi deixa anar l'arada i dona una abraçada a l'Abril.

«Podria ser que l'Abril per fi hagués trobat algú que li fes palpitar el cor?»

«Bé, sincerament, no trobaria gens estrany que fos ell qui li hagués robat el cor».

«Per com treballa la terra amb els seus braços fibrats; el seu tors, definit i sense samarreta, que deixa veure la suor regalimant-li pels abdominals...»

La comissura dels meus llavis s'arqueja formant un somriure tímid que eleva l'espiga de palla, que fa temps que mastego. Amb la màniga de la meva camisa de tela, que es transparenta deixant intuir la silueta del meu cos, m'eixugo una petita gota de saliva, que em fa adonar que he començat a salivar.

—«Maleïda saliva, des de quan em cau la bava—penso mentre intento dissimular la taca que ha quedat a la camisa—.» Ah. —Una alenada d'aire s'escapa d'entre els meus llavis.

Un cop se separen de l'abraçada, semblen parlar d'algú, ja que l'Abril gesticula com si estigués descrivint alguna persona; suposo que de mida semblant a la meva pels moviments que fan els seus braços.

***

—Nil! —exclama una veu femenina.

Deixo anar l'arada, que cau fent un forat poc profund a la terra, i em tombo per veure qui em reclama. És l'Abril.

Ella s'abalança sobre mi, fent la sensació que podríem estar enamorats a ulls de qui no coneix les paraules que fluctuen entre nosaltres.

—Tinc una bona notícia per a tu Nil! —L'Abril obre la nova conversa emocionada com sempre—. Recordes d'aquell noi de qui et vaig parlar.

—Què? De qui em parles?

—Doncs del meu amic! El Marc!

La meva cara és tot un quadre. «De qui m'està parlant?»

—Continuo sense saber qui és.

La meva amiga comença a gesticular acompanyant exageradament les seves paraules, visiblement frustrada.

—Si home! El que era com... així d'alt. —L'Abril alça el braç per donar-me una referència de l’altura—. I que també tenia els cabells ondulats, negres i... —sembla intentar decidir-se pel que dirà a continuació—, que eren entre llargs i curts, mai he sabut categoritzar la seva longitud. —Deixa anar una rialleta tímida entre la comissura dels seus llavis, que s'encomana fent que la meva boca també s'arquegi.

La cara de l'Abril mostra la impotència de no poder-me fer entendre de qui m'està parlant i per conseqüència no poder avançar amb el seu comentari.

Però de sobte el rictus de l'Abril canvia i sembla que s'il·lumina, com si hagués trobat la manera perfecta de fer-me recordar.

Com un llamp el seu braç es desplega cap a una figura estirada a l'herba. Els meus ulls segueixen la línia recta que marquen els dits de l'Abril.

***

De sobte el braç de l'Abril m'està apuntant. Em quedo parat. «Realment m'està assenyalant?»

Els meus dubtes s'esvaeixen quan els meus ulls es troben amb els blaus del noi que està al seu costat.

«Merda. I. Ara. Que. Faig?»

Aparto la mirada, sense saber què és el que impulsa els meus actes. Després m'aixeco ruboritzat i amb el cor accelerat, «per què em cremen les galtes? I perquè el cor em batega tan de pressa?» Desaparec del camp, deixant que l'herba assenyali les meves passes.



La Tina s'endinsa a la meva habitació, «per fi ha tornat». Clava la seva mirada maragda en els meus ulls blaus; les seves dents atrapen el petit arqueig de la comissura inferior dels seus llavis en un gest d'excitació.

El tènue llum de la petita làmpada, col·locada a la tauleta de nit del costat del llit, il·lumina el meu rostre en èxtasi. Els meus ulls amaguen una fam incontrolable, que ben aviat, saciaré amb les parts més íntimes de la meva núvia.

La Tina pronuncia el meu nom, «Marc», que surt dels seus llavis tan dolçament que juraria que amaga una passió fulgurant que deu cremar-la dins del seu cos. Tot seguit desapareix per la porta del lavabo.

Començo a sentir el corrent de gotes d'aigua envestint el terra de la dutxa, el que significa que la Tina s'està preparant per a mi.

Ja fa uns minuts que l'aigua raja quan de sobte aquesta para i la porta s’obre.

Del lavabo surt el Nil.

Ell s'apropa cap a mi amb la tovallola caient-li per la cintura. Jo no puc esperar que aquell tros de tela deixi d'abraçar-lo.

De sobte els meus llavis es troben amb els seus i una sensació estranya s'estén pel meu cos.

—Marc. —Els llavis del Nil ho xiuxiuegen amb dificultat, per la seva respiració entretallada, prop de la meva orella. Les seves paraules tenen un efecte quasi afrodisíac en mi.



Obro els ulls i m'aixeco exaltat, els llençols estant suats i se m'enganxen deixant-me un rastre viscós.

«Que. A. Passat?»

L'únic que recordo és la respiració descompassada del Nil infiltrant-se dins la meva orella, mentre que els seus dits... «En què collons estic pensant! Què és el que em passa?»

Fa dies que tinc el mateix somni i que el meu cos reacciona amb la presència del Nil. He decidit intentar evitar-lo, «no hauria de ser gaire difícil, no? Al cap i a la fi, fins fa res, no sabia pràcticament de la seva existència», però quan més ho intento més sembla apropar-se a mi. «Com l'odio».

«Com odio el que provoca dins el meu cos».

***

—Abril! —exclamo a l'aire per cridar la seva atenció.

—Que vols Nil? —Em mira interrogant, però sembla no donar-me tota la seva atenció.

—Doncs que avui... —Les meves galtes es ruboritzen mentre una pausa omple l'ambient.

—Doncs que avui... què? —interromp la meva pausa—. Ostres Nil, no em facis esperar!

—Doncs que avui he quedat amb el Marc. —No puc contenir l’emoció. «Realment estic impacient». Les meves galtes continuen cremant i acolorint-se amb el roig del foc i la passió.

De sobte l'Abril em mira interessada, «ara sí, tinc tota la seva atenció», mentre deixa anar un esbufec que m'acusa pel que els dos ja sabem.

—I on heu quedat? —L'Abril s'apropa a mi i em comença a xiuxiuejar a l'orella mentre un petit somriure s'amaga entre la comissura dels seus llavis—. Pot ser al bar? On saps que just avui canta la "Rumbada", el seu grup preferit. —Les seves celles s'arquegen acusant-me pel pla tan obvi que segueixo—. Tu el que vols és portar-lo al lavabo de l'antre!

—Què dius? No inventis. No és el que tenia pensat. —«Collons, i tant que sí».

***

No sé què em passa. Perquè he acceptat quedar amb algú al que odio, amb algú que s'infiltra en els meus somnis i els converteix en malsons deplorables, amb algú al que només veure'l la incomoditat s'apodera de mi i el meu cos envia la sang als llocs incorrectes, amb algú que només amb la seva veu em deixa indefens.

Quan m’ho va preguntar, al camp del voltant de l’ermita, semblava un nen emocionat, com si acabes de donar les primeres flors a la noia que li agrada.

«Suposo que això em va debilitar».

En recordar aquell moment les galtes se’m tornen d’un color rosat que crema de dolçor.



La nit s’apropa, però el sol encara no ens abandona.

La roba vola del meu armari cap a terra.

«Res, no trobo res per posar-me».

Mai m’havia importat gaire la roba que em posava, però, per alguna raó, ara no trobo res que m’afavoreixi.

Una hora més tard surto de casa. El meu cabell encara moll i aixafat em dona un aspecte més cuidat i arreglat. He sortit vestit amb una camisa blanca que deixa entreveure la meva figura, «no tan definida com la del Nil», i uns pantalons pirates que s’ajusten a les meves cames quan la tela s’acaba.

***

Entro al bar, ansiós, i m'assec a una de les taules properes al petit escenari on la "Rumbada" començarà l'espectacle en una estona.

Estic nerviós, «vull que arribi».

Cada cop que s'obre la porta el meu cap es gira per veure si és ell.

Un. Dos cops. I tres. I quatre. Encara no arriba.

«Collons, no puc més», l'ansietat es comença a apoderar de mi.

Cinc. Sis. I per fi, és ell, el Marc.

***

Entro per la porta principal del bar. Una mà s'enlaira només en veure’m. Les meves galtes reaccionen a aquest gest i la comissura dels meus llavis s’uneixen a aquesta festa que el meu cos prepara cada cop que el veig.

«Què collons em passa?»

«Perquè em provoca la mateixa reacció que el cos de la Tina?»

«Collons, pot ser que... No, ni ho pensis».

La "Rumbada" puja a l'escenari. La meva cara, sorpresa, s'adreça cap al somriure que mostra el Nil.

—Què? Com? —Les paraules no em surten.

—Què? T'agrada? —El seu somriure em desfà i encén tot el meu cos.

—Sí —continuo tartamudejant—, però com? Vull dir, com sabies què?

El Nil es posa a riure, suposo que del rictus d'incomprensió que s'ha dibuixat al meu rostre.

—Simplement gaudeix. —La seva mà s'atansa a la meva i s'entrellaça sense que jo li ho impedeixi. Les meves galtes es ruboritzen més del que estaven, si és que és possible, pel seu gest.

Els instruments de la "Rumbada" comencen a sonar i la seva veu femenina comença a cantar al ritme d'una rumba lenta.



Vaig sentir la tempesta acostar-se des que vas arribar.

L'aire es va posar més dens quan em vas mirar.

Tinc la necessitat profunda d'acostar,

les meves mans a la teva cintura.



Els meus ulls miren de reüll el rostre del Nil, «és tan perfecte». Com si no tingués control sobre el meu cos, fixo la mirada en els seus llavis i començo a atansar-me a ells.

El Nil amb un gest ràpid evita l'error garrafal que estava a punt de cometre. El miro sorprès, tant de mi mateix com de la seva reacció.

—Aquí ens poden veure, i ja saps que els rumors corren. —Les paraules es queden entre els seus llavis sense pronúncia cap so. Mira al seu voltant i s'aixeca.



Ens anem acostant.

Tu saps per a què.

Deixem que aquest món giri una estona, mentre

a nosaltres ningú ens veu.



El Nil s’aixeca deixant-me anar la mà, que amb tanta suavitat havia atresorat sota la taula.

Ell em fa un gest perquè el segueixi. El meu cos, sense cap mirament, camina cap a ell fins a arribar al lavabo. Obre la porta i amb les seves mans rugoses, pel treball de camp, em roba el control de la cara, se l'apropa fins a besar-me els llavis alhora que tanca la porta amb el peu.



La nit està cantant.

Tu saps per a qui.

Deixem que aquest món giri una estona

mentre a nosaltres ningú ens veu.



El Nil em recolza contra la paret. I passa les mans pel meu cos acariciant i palpant els llocs més excitants.



Cinc, sis, set i un petó em dones.

I et faig girar per a dissimular.

Sento la necessitat profunda d'acostar

els teus llavis a la meva cintura.