–He vingut a parlar, Tina –contestà, seient a una butaca de vellut. Era verdaderament incòmoda–. No creus que hauríem de fer-ho?

–Estiguérem promesos un any, Emili-digué ella, encara contemplant la posta de sol–. Tingueres temps suficient per a dir-me tot el que havies de dir-me.

–Tècnicament, seguim promesos.

–Tècnicament, tu no estàs ací –reticent, s'apartà de la finestra i s'assegué a la butaca enfront de la de don Emili–. M'equivoque?

No. Sí. Millor ignorar la pregunta. Potser Tina no esperava que respongués, perquè continuà al cap d'un instant:

–Per què ara? Han passat dos anys.

–Alguns dirien que he sigut pacient.

–Jo mateixa t'atorgue el premi nacional de paciència. I ara parla. Tinc treball –inclinà el mentó amb petulància–. Sóc la pròxima dona Leonor al Teatre Reial.

–Tu sempre has sigut qui has volgut ser.

–I tu mai has necessitat ser ningun altre.

No s'esperava eixa resposta, i es quedà en silenci, buscant com reconduir la conversa. Va decidir actuar frontalment. Així deixaria menys marge a Tina per a extravagàncies.

–Tinc una proposta per a tu.

–I has viatjat fins ací per dir-me-la –es dugué les mans al pit, posant cara d'embadaliment–. Potser sí que em vols!

–També tinc negocis a la ciutat.

No era del tot cert.

–“Mi gozo en un pozo”, com diuen ací.

–Vols escoltar-me? –li etzibà, impacient–. No ets capaç de ser seriosa ni per uns minuts?

La xica, no, la jove, esbossà un somriure innocent.

–Puc fingir-ho. Vinga, va, parla. No, espera! L'endevinaré. Vols casar-te amb mi. No. Estàs embarassat!

–No sigues de mal gust –va fer una pausa, una pausa que li va omplir la gola, la boca, una pausa que duia macerant-se dos anys dins seu, una pausa que havia estat sostenint d'ençà que es quedà sense promesa i sense reputació la mateixa matinada– Vull que tornes al poble.

–Emili, crec que sóc bruixa. Sabia el que anaves a dir en quant t'he vist a la porta.

–Tina, fes el favor d’escoltar-me…

–Creus que tindré alguna avantpassada bruixa?

–Tina!

Havia cridat més del que pretenia. Tina callà, que era el seu objectiu, però va tindre la desagradosa sensació que havia perdut. Inspirà. Exhalà. Inspirà. Exhalà. Tina l’observava, immòbil. No se sentia res més al saló.

–Desaparegueres de sobte –mussità finalment, mentre es refregava la mandíbula amb la mà–. No tinguérem oportunitat d’enraonar res. Si estaves descontenta, m’ho podries haver dit…

-No va ser per tu, Emili. –el va interrompre, molt serena.

-Ah, no? –contestà, divertit per un instant–. I per qui va ser? Per tu?

–És clar que no –ja no somreia–. El que volia dir era que tant donava que fores tu o qualsevol altre.

–Açò ja ho discutirem just abans de comprometre’ns. No aconseguiré entendre mai què trobes tan terrible al matrimoni. Jo volia casar-me amb tu.

Tancà les dents amb força. Això últim s’ho podria haver estalviat. Tina va encongir els muscles.

–Per a tu és diferent –afirmà.

–Explica’t –la desafià, i es va redreçar, reclinant-se al seu seient–. No, Tina, per una vegada, explica un d'eixos comentaris teus tan enigmàtics.

La seua intenció era contorbar-la, deixar-la sense paraules, però ja li podria haver dit bon dia.

–Molt bé –contraatacà amb veu ferma, com si tingués totes les respostes del món–. Per a tu, el matrimoni sols és un pas més a la vida. Heretar els negocis de ton pare. Casar-te. Tindre fills. Deixar els negocis al teu fill. Morir molt vell i molt ric, i que els teus descendents t'encapsulen en marbre. Per a mi, el matrimoni és el final del camí. El precipici. Una vegada estiga casada i els meus fills ja no em necessiten, no em quedarà res a fer. Serà com si la meua vida ja hagués acabat. Serà quasi com si ja estigués morta.

Aquell accés d'intensitat l'havia deixat amb les mans en alt, i la respiració treballosa. Don Emili petà la llengua.

–Que dramàtica eres –es mofà–. No em costa creure que hages acabat als escenaris.

Esperava la seua resposta, però Tina no va dir res. En total silenci, s’inclinà cap a ell, foradant-lo amb la mirada; don Emili va fer el possible per evitar-la. Tina no tindria, no tenia, cap poder sobre ell.

Ara els seus rostres estaven tan prop que podrien haver-se besat, de no haver estat ell a un milió de quilòmetres d’eixos ulls de ciment.

–Potser siga dramàtica –acabà dient, en to crispat–. Però l'únic que volia era fer alguna cosa a la meua vida. És un pecat tan terrible?

–Segurament, això li preguntà la serp a Eva per convéncer-la.

Notà que l'havia sorprés, perquè una minúscula arrugueta li aparegué entre les perfectes i obscures celles, i es retirà de nou cap al seu seient, encreuant-se de braços.

–Sempre he odiat eixa història. La serp era el meu personatge preferit.

–Això li deies a ta tia? –preguntà don Emili, content de tindre un dard que llençar. Tina només desenllaçà els braços, i es posà a examinar-se les mans.

–Per què creus que tenia tantes ganes d'eixir d'eixa casa?

Don Emili es fixà que estava jugant amb una joia a un dels seus dits, un anell amb una grossa ametista encastada. El silenci aparegué entre ells, sobtat i profund com una esquerda. S'espessí al seu voltant, i a don Emili començà a coure-li tota la pell, fins que es tornà insuportable.

–Bé, doncs ja has aconseguit el que volies –soltà al final, rascant-se distretament el canell–. Ja has fet alguna cosa amb la teua vida, com has dit. Fugires de la teua boda i t'has passejat pels escenaris de Madrid. Has viscut aventures i has fet Déu sap què. Ja tens suficient? Podem tornar i tractar d'oblidar açò?

Tina rigué. Reia molt, quan volia, però hi havia alguna cosa distinta a eixa rialla. Era freda i seca i desconeguda, i a don Emili li recordà al so de les branques mortes en partir-se, o al grallar d'una au desagradable. Normalment, la seua rialla tenia el poder de traspassar-lo, vestit, pell i múscul, però eixa vegada, el seu ressò se li quedà a les venes, tebi i estancat, produint-li un calfred.

–No he fet suficient –exclamà, posant-se en peu. La brusquedat del moviment va fer caure la butaca, que colpejà amb estrèpit contra el sòl de fusta polida. Don Emili es va remoure, en part pel soroll i en part perquè Tina estava rient de nou–. No ho entens? Mai n’hauré fet suficient. Podries tornar dintre de dos, quatre, vint, quaranta anys, i encara no n’hauria fet suficient. Creus que no sé què vols? –Tina es passejava d'un costat a l'altre del saló, com si practicara a soles el monòleg d’alguna obra–. El teu honor, restaurat. La xica torna a casa, penedida. Ens casem, i la felicitat ens eix per les orelles. Estem farts d'ella. Però jo no vull ser feliç, Emili, ni infeliç. Jo vull el foc. Elegisc el foc. Així que no, no pense tornar.

Don Emili no es va permetre escoltar-la, no es va permetre parar-se a pensar. Sabia que si ho feia, Tina tornaria a guanyar la discussió. I l'orgull de don Emili li permetia perdre batalles, però mai una guerra.

–I què pensaries –començà, incidint al silenci–, si et diguera que aquesta vegada, la boda no ha de ser el teu final, com dius?

–Pensaria que no has escoltat ni una paraula del que he dit. No seria tan estrany.

–Tracta d'entendre’m, Tina. Jo sóc don Emili. Qualsevol jove hauria volgut casar-se amb mi. Però cap d'elles ho va aconseguir. Només tu, Tina. Només tu. I cal cap d'un any, desapareixes, a escasses setmanes de la boda. Sense avisar. Sense deixar rastre. Comprens en quin lloc em fa quedar?

–Doncs casa't amb una joveneta que no somie res, i tots contents.

–Les coses no poden quedar així per a mi –va insistir–. Una dona desapareguda no mor mai. Inclús si contraguera noces de nou, el teu nom, el teu espectre, pesaria sobre la successora. No, necessite que ho solucionem. Ací i ara.

–Ho solucionem? –exclamà, amb posat altiu–. Perdona, no m'he adonat del moment en què ha passat a ser un problema dels dos. Fins fa uns… –mirà el rellotge de paret (de caoba profusament tallada, i adornat amb angelets de llautó)–, una mitja hora, no me'n recordava de la teua existència.

No volia, s'havia preparat per a evitar-ho, però don Emili notà eixes paraules colpejant-lo molt a dins. Romanent allí clavades.

–Tu també ets responsable –objectà, i va rectificar–. De fet, la principal responsable. No obstant això, no cal que et preocupes. No necessite un matrimoni per a tota la vida, com eixe que tu tant avorreixes. Només fins que muires.

Una altra persona, pensà don Emili, no ho hauria entés. Hauria obert molt els ulls, esbalaïda, o el color li hauria abandonat el rostre, confonent-ho amb una amenaça. Tina no reaccionà en absolut. Però don Emili, que tenia molta pràctica a observar-la, es va fixar en el sobtat moviment del seu pit, la lleu contracció dels seus llavis.

–Oh. –digué simplement, i segué de nou.

–El millor seria deixar un marge de temps, és clar. Després, jo et proporcionaria el transport fins a Madrid.

–Qui em duria? –preguntà Tina immediatament.

–Albert. No patisques, confie en ell. És l'únic qui m'ha acompanyat a Madrid.

–Sí, la confiança és el que defineix a Albert.

Va ser un comentari estrany, però don Emili no es va atrevir a picar, per si era una altra trampa per desviar la conversa. No anava a flaquejar, ara que estava tan prop.

–Tu i jo tornaríem amb uns mesos de diferència, per no revelar que he vingut a buscar-te. En quant jo arribe al poble, manaré discretament a Albert a recollir-te –la mirà fixament, i en aquella ocasió era ell qui dominava la mirada, la conversa–. Tornaràs, Tina, i seràs la meua promesa. Ens casarem. Tindrem el que deuríem haver tingut; el que tots esperen de mi, i també de tu. I després, podràs ser lliure i fer el que desitges.

Tina no digué res. Dubtava? Don Emili obrí la boca.

–Per què? –el tallà, quan ell es disposava a insistir–. Per què hauria de fer-ho? Per tu? Durant quasi dos anys he estat llaurant-me un lloc ací. Si desaparec ara, ho perdré tot.

–L'experiència m'indica el contrari. Al poble t'ha fet famosa.

Tina va fer un gest displicent.

–Madrid no és el poble.

–Tens raó. A Madrid hi ha un millar de vegades més gent, tots dispostos a contar i creure una història.

Tina somrigué, divertida, com si ja ho hagués sabut des del principi, i només hagués volgut posar-lo a prova.

–Aleshores, al poble encara es parla de mi?

Don Emili va provar a alçar una cella, encara que no sabia si ho havia aconseguit.

–T'agrada la idea?

Sorprenentment, el goig s'evaporà, i arronsà les espatlles, desviant la mirada per primera vegada des que la coneixia.

–Sempre cride l'atenció. Si m'has trobat, deus saber millor que ningú que mai he sabut evitar-ho. Però no ens desviem més del tema, Emili. Entendràs que no vaig a fer-ho per amor a l’art, no?

–Creu-me, ho suposava –pegà una ullada al seu voltant– Veig que no et va gens mal, però… saps que jo podria ajudar-te. Certa quantitat de diners podria ser molt útil per a la teua “carrera” –vessà dos anys de rancúnia en aquella última paraula–. No crec que els actors guanyen massa.

–La majoria no. –assenyalà ella, sense molestar-se en dissimular la corba dels seus llavis.

–I no només pels diners –va afegir, en comprovar que no deia res més–. Imagina la història. Celebrada actriu desapareix durant un any i mig i torna viuda, rica i amb un «dona» davant del nom. A tu sempre t’han agradat eixe tipus de coses.

–Potser m'he reformat, i ara sóc una xica discreta i pudorosa. Qui et diu que no mire al sostre quan em desvestisc?

–T'he vist calçar una sabata amb un crucifix, Tina. A tu ja no t'espera salvació ninguna.

Si hagués sigut una mera pulla, se l’hauria estalviat. Però ho creia de veres. Havia escoltat a Tina jactar-se de la seua poca fe, del poc respecte que li produïen les creus i les esglésies. Paraules d'una excèntrica, que ratllaven la bogeria. «Si no és per eixos ulls i eixos rumors, et deixaria podrir a Madrid».

–Doncs que l'Infern espere. Encara puc arruïnar la meua ànima eterna de moltíssimes i creatives formes. Ara se me n'estan ocorrent tres. Te les dic?

Don Emili va fer un petit bot, que ràpidament dissimulà.

–Pots quedar-te-les –li assegurà–. Espere que les reserves fins després de “morir” al poble.

–La meua pròpia mort –sospirà ella, tancant els ulls, i estenent els braços– Crec que és el millor paper que m'han donat fins ara.

Fora, ja quasi era de nit, i la ciutat engolia els últims rastres de llum. Don Emili empassà saliva. D'aquells segons depenien els pròxims anys, la totalitat de les seues vides. Fóra conscient o no Tina, cap dels dos podrien escapar mai d'aquell crepuscle, d'aquella estança elegant.

–Aleshores... estem d'acord? M'ajudaràs a resoldre açò?

–Queda un detall –li recordà ella–. El meu temps de vida.

–L'ideal seria uns tres anys –explicà. Sentia que l'alleugeriment li havia obert el pit de bat a bat–. Suficient per a assentar les coses i calmar els rumors abans que em quede viudo.

–Tres anys? Ja! Dos com a màxim.

–De veritat, Tina? Dos anys? Això seria massa artificial. Algú podria sospitar.

–Molt bé, doncs un.

–No abuses –remugà–. Un any i mig, i és l'última oferta. Planteja-ho com una espècie de vacances.

–Un any i tres mesos –apuntà ella amb afectació–. No volies una dada poc artificial? Planteja-ho com una espècie de favor.

Ho cavil·là durant uns segons, i va assentir. Era un marge ajustat, però seria suficient. A ell tampoc li feia massa il·lusió compartir tant d'espai i temps amb ella, sabent el que sabia.

–Només altra condició. –afegí Tina.

–Tina...

–Una xicoteta.

–Digues. –sospirà. Una satisfacció ampla i profunda el recobria a poc a poc, omplint-lo de magnanimitat.

–Vull elegir la causa de la meua mort.

Don Emili no ho va poder evitar: Tirà el cap enrere i deixà anar una gran riallada. Al cap i a la fi, havien estat un any promesos. Es coneixien, o tant com dos mortals es podien conéixer l'un a l'altre. Als pensaments la desmemòria els mastegava i els engolia, però la carn no oblidava mai.

–Va, acompanya'm baix.





Mentre baixaven les escales de l'hotel, don Emili es va avançar uns quants escalons. Per això, no va poder veure el somriure de Tina, que el seguia amb els ulls fixos al seu clatell.

Molts havien tractat de controlar-la, de suavitzar-la, d'entendre-la, com si fos un llibre o el personatge d'una obra de teatre. De fer seu el que només li pertanyia a ella. Don Emili no era el primer, ni el segon, i segurament no seria l’últim. Però tots estaven abocats al mateix destí.

Quan isqueren al carrer, després de travessar el vestíbul, don Emili va permetre que l'alcançara, i somrigué a la seua promesa. Promesa. Quina broma. Els compromisos no havien sigut mai un dels seus forts, encara que en tenia molts.

Però és clar, això, com tantes altres coses, no ho sabia don Emili.