Va ser exactament la mateixa sensació que va tenir aquell matí a la mansió, un any després, quan Albert el despertà i li digué que Tina no estava a la seua habitació. Abans de buscar-la per tota la casa, abans inclús que Albert obrira la boca, don Emili ja sabia què havia passat. I sabia que, aquella vegada, Tina no tornaria.

Abans, quan la gent escoltava «don Emili», pensava en les seues riqueses, en la mansió que s'alçava per damunt inclús de la torre de l'església, en les modestes diversions que solia compartir amb els veïns. Ara, ningú podia evitar pensar en habitacions buides, i en l'home solitari que les habitava. No menyspreat, tot aquell assumpte era massa vague per a ser tan concrets, però sí desolat. Abandonat. Després de Tina, «don Emili» mai tornà a significar el mateix.Per supost, ell no podia ni intuir-ho en aquell temps. A encontres posteriors, ella es va mostrar igual d’excèntrica, variable i histriònica, però res amb que ell no pogués bregar. Al cap i a la fi, don Emili tenia quaranta-set anys. Què podia fer ella que ell no s’esperés? Però Tina demostrà ser més impredictible del que creia. Si ho hagués sabut, hauria tancat la porta de la mansió amb clau. Des de dins.

Ara ja no importava. Ja no importava que li hagués dit açò o que li hagués dit allò, o que les seues rialles haguessen ressonat als passadissos de la mansió. Havia marxat sense mirar enrere, sense pensar enrere, deixant només el silenci. Don Emili sempre havia intuït que per sota de totes eixes emocions tempestuoses i vel·leïtoses, Tina era una pedra, insensible i detinguda. Quan els homes que havia manat darrere d’ella tornaren amb les mans buides, però les boques plenes de notícies i rumors, i li contaren que es deia que s'havia fet actriu, ho havia considerat una confirmació de totes les seues sospites. Una part d'ell sabia amb certesa que cada gest, reacció i emoció era tan fals com els gestos, reaccions i emocions d'una actriu sobre l’escenari. Sens dubte, Tina seria una actriu excepcional. Molt natural, el que constituiria tota una paradoxa.Com a promesa i futura esposa, deixava molt més a desitjar. Sempre havia sigut una mica salvatge, immune als al·licients i les lliçons que normalment conduïen a les joves pel bon camí. Llegir-li la Bíblia era com recitar-li una recepta. Causava el mateix efecte, i li interessava el mateix. Eixa qualitat indomable era el que l'havia atret d'ella en un principi. Això, i que es mostrara tan impassible a les seues atencions. Ell era el millor partit del poble, i ella no era tan ximple per a no ser conscient de l'oportunitat. Altra vegada, el seu encant artificial. Havia mostrat total indiferència com podria haver mostrat una alegria incontenible. Es limitava a valorar què li convenia més.

Don Emili sabia que Tina havia sofrit molt, abans. Quan ho pensava durant una estona, se li feia difícil guardar-li rancor, i de sobte els seus propis arguments se li giraven en contra. La vida de Tina devia ser una espècie de tragèdia, on ella era una llum a la foscor, un brillant raig projectat cap endavant. Una màrtir atea, destinada a provocar la catarsi en tots aquells amb qui es creuara.

Malgrat les traves d'ella, havia començat una relació amb ell quan va complir els setze. Era bastant tard; normalment altres xiques de la seua edat ja estaven promeses o acabaven de casar-se o duien anys casades. La seua bellesa ho feia encara més desconcertant. Eixa era una de les raons per les quals podia i volia casar-se amb ella. Els seus encants, i el fet d'estar cobdiciada per tots els joves, la feien digna de l'home més ric del poble. D'altra manera, s’hauria casat amb la filla de l'alcalde, o potser amb la filla del baró de la zona. Però elles tenien una importància vàcua, prestada, mentre que als carrers els caps es giraven i les converses es desunflaven i queien al pas de Tina.I mentre estigueren promesos, eixe efecte s'estengué a don Emili. La gent li parlava com si ell també tinguera desset anys, i encara hi fos jove i vigorós i popular.

Aleshores Tina desaparegué. Aquelles tres paraules no eren capaces de transmetre l’impacte, la transcendència d’aquell fet. Tina desaparegué. Una persona que havia estat a les seues vides cada dia des del dia que va nàixer es va esvanir. De sobte. Don Emili no era algú que donara massa voltes a les coses, però sovint la imaginava emprenent l'únic camí que eixia del poble, abans que les primeres llums grises s'atreviren a pertorbar el tenebrós firmament, caminant fins que l'únic món que havia conegut era engolit per l'obscuritat. La veritat era que no sabia si havia fugit en meitat de la nit, a la posta de sol o de matinada. Ningú sabia res. Ni perquè ho havia fet, ni on anava, ni si tornaria. Però malgrat el desconeixement, als carrers no es parlava d'una altra cosa. Els rumors es reproduïen com plagues, tan complets i tan imaginatius que ja eren el més paregut a literatura que tenien a aquell poble d’analfabets.

Hi havia una cosa més a tot allò, com sempre, per davall de la preocupació, la incredulitat i la ràbia. Tots havien cregut que les seues vides ocupaven un espai hermètic i segur, estanc, i Tina havia trencat eixa closca. De sobte, l'horitzó ja no pareixia tan inamovible, ni el poble tan gran, ni els carrers tan amples. Però les conseqüències immediates foren més òbvies. Per què Tina fugia ara i no en altre moment? Què n'hi havia de nou a la seua vida? La boda, evidentment. Aleshores, les històries que circulaven s'especialitzaren en tot el que l'envoltava a ell i les seues noces: Sa mare, son pare (al cel sia), l'origen de la fortuna familiar… Al final es fartà, i va decidir que esbrinaria què havia passat en Tina. Si a ella no li feia gràcia, que no hagués xafat el seu honor en el seu camí de fugida. Va anunciar-ho a crits discrets, per tal d'assegurar-se que tothom s'assabentés: Manaria una quadrilla de genets rumb a la ciutat més propera. Allí cercarien a Tina, i en tot cas esbrinarien cap a on havia anat després. Tardaren quasi sis mesos a tornar. A aquelles altures, la riada estava bastant més calmada, encara que continuaven mirant-lo i mormolant quan el veien als carrers, o traient el cap per una finestra. Tots quatre duien notícies. Li havien seguit la pista a una dona molt guapa i encantadora de poble en poble i de ciutat en ciutat. Es veia que Tina no aconseguia passar desapercebuda ni volent-ho. Al final, el rastre els havia dut fins a Madrid. Després de tants mesos, don Emili ja ho sospitava. Tina no podia ser menys.

No tenia espills per mirar-se, però don Emili sabia que estava arrufant el front. Ho notava, com si algú li hagués clavat un dit entre cella i cella. Observà de nou la fatxada de l’hotel, elevant-se en plena avinguda madrilenya. Pareixia luxós. Luxós, i car. Inclús juraria que era un pèl, sols un pèl, més alt que la seua mansió. Es dugué una mà al front, per tal de protegir-se d’aquell sol quasi horitzontal. Potser.

No tenia sentit postergar-ho més, de mode que pujà els tres escalons de l’entrada i picà la porta.

Al cap d'un moment, li obrí un criat, vestit d'uniforme. Don Emili el mirà amb suspicàcia i passà al vestíbul. Per a la seua decepció, era exactament el que algú s'imaginava en veure la fatxada. Magnífic i ostentós, un salamó penjava del sostre voltat. Al fons, una àmplia escalinata conduïa cap als pisos superiors. Afortunadament, el recepcionista pareixia ben amargat. Quan don Emili s'apropà a l’escriptori que feia de taulell, va veure que estava jugant al solitari. Tenia la cara enfonsada per un avorriment mortal, i no alçà la vista de la seua partida, ni tan sols quan don Emili es reclinà sobre el taulell i el saludà.

-Bona vesprada-va repetir, més alt. Només el silenci respongué-Disculpe, busque a una dona que s'allotja ací. Agostina. Possiblement es faça dir Tina.

El recepcionista col·locà l'as de piques damunt del dos.

-No hi ha cap Agostina ací-digué amb veu fastiguejada, quan don Emili ja es preparava per a enfadar-se-Però hi ha una Bertina al tercer pis. Com es faça dir és assumpte seu.

No semblava massa disposat a acompanyar-lo fins a dalt, de manera que don Emili s’apropà a l’home que li havia obert la porta.

-Disculpe, m’agradaria parlar amb una tal Tina. M’han dit que té una habitació al tercer pis.

El criat el mirà (les botes llustroses, el vestit de bona tela, el barret) i va assentir.

-Només hi ha una habitació a eixe pis.

El va conduir per una escalinata, i quan arribaren al tercer pis, picà educadament a l’única porta. El silenci brollà entre colp i colp de puny, i els nervis li crepitaren a l'estómac. Probablement tenia fam. La veritat era que no s'havien vist en més de dos anys. La veritat era que, durant moltes nits, a la tèbia negror del seu dormitori, havia odiat la visió del seu rostre captivador, el record de la seua veu inoblidable, i havia jurat i rejurat que si tornava a veure-la, el món es quedaria sense la seua brillant Tina.

La porta s’obrí: Al principi només una escletxa, i després aparegué un ull obscur, mitja cara, un rostre, un tors, un cos. Tina. La seua simple visió li va retrunyir al pit. Ella mirà al criat, amb les celles elegantment arronsades, però, lentament, els seus ulls lliscaren més enllà, fins a don Emili. En veure'l, el semblant se li estirà de sorpresa, com si fos un paper.

Silenci.

-Havies de ser tu-digué, amb un sospir cavernós que li desunflà el pit-Sabia que hauria d’haver desdejunat.

I amb això dit, va fer mitja volta i desaparegué, deixant la porta oberta. Sense saber per què, don Emili va compartir una intensa mirada amb el criat, la història de la camaraderia masculina condensada en dos o tres segons, i va seguir-la dins.

Trobà a Tina al saló, havent travessat l'ample rebedor. Els mobles semblaven cars, això fou el primer que pensà. D'una fusta obscura i envernissada, la mateixa que componia el parquet polit.

-És luxós, açò-comentà-M'estranya que a aquestes altures no tingues un palau.

Tina, que estava tancant una finestra, es girà a mirar-lo.

-I què vaig a fer jo amb un palau? Me'l clave a la butxaca?

Li haguera agradat dir: No ha canviat res. O: Me la imagine al meu saló, com si res haguera passat realment. Però hi havia alguna cosa indefiniblement diferent al seu cos, al seu rostre, a l'aire que l'envoltava. Don Emili s’arreglà les solapes del vestit.

-No com les joies, que són realment còmodes per fugir en meitat de la nit.

Tina esbufegà una rialla, com si no hagués pogut resistir-se.

-Vaig fugir amb l’alba. Si hagués caminat en l'obscuritat, m'hauríeu trobat amb un turmell trencat a dos-cents metres del poble.

-Amb l’alba, eh?-rumià don Emili-Vaja, és el primer que sé de la meua promesa en dos anys.

Una expressió de tensió creuà el rostre de Tina, tan fugaç que potser havia sigut un truc de la llum. Ella es va dirigir de nou cap a la finestra, on un sol rogenc es fonia sobre la interminable Madrid.

-A què has vingut, Emili?