Jo havia rebut la meua a un sobre de paper-pergamí, amb un elegant i pretensiós segell de lacre. La invitació a dins també era de pergamí, decorada amb una lletra sinuosa i igualment pretensiosa. En quant la tinguí a les mans, gustosament dediquí tot el matí en desfer-la en diminuts trossets. I d'haver sigut hivern, hauria servit d'aliment per a la xemeneia. Però no era hivern, i una calor espessa i térbola coagulava la penombra. Em mirí les mans. Tremolaven. Però vaig continuar esgarrant i triturant, perquè encara podia distingir algunes paraules: «Tina», «on Emil», «boda», «ansió». Només de llegir-les, el meu cap s'omplia d'un brunzit que m'impedia pensar, m'impedia parlar.



La unió en si no era sorprenent. Tina i don Emili ja havien estat compromesos dos anys enrere. Les invitacions havien sigut manades, jo havia cuidat fins al més mínim detall, i aleshores Tina, amb els seus escassos desset anys, havia desaparegut. S'havia esvanit.

Amb el temps, tots, inclosa jo, deixarem de creure que la veuríem una altra vegada. I ara, ara estava de tornada. Com s'atrevia! Ella, que m'havia traït, abandonat. I ell, ell, com era capaç d'acceptar-la de nou? Però tots, i especialment els homes, feien moltes ximpleries per Tina. El seu promés, perdonar-la. Jo mateixa, acollir-la a la meua llar. I son pare, el meu germà, el més culpable de tots, morir-se i deixar que el món lidiara amb eixe incendi que es feia dir Tina, i que no coneixia escrúpols ni horitzons.





Nàixer, com anar a una ciutat, eren coses d’un sol cop a la vida. Això havia dit sempre la gent al poble, malgrat que don Emili també havia sabut sempre que ell, el seu cognom, era diferent dels seus veïns.

Era la segona vegada que don Emili anava a Madrid. De la primera ja feien anys, quan encara no era més que un xiquet, i son pare era qui duia el «don» davant del nom. Son pare solia moure’s molt, però era la primera vegada que el portava amb ell. I no a qualsevol lloc, sinó a Madrid, la capital. Emili havia estat meravellat, incapaç de mirar amb la suficient rapidesa per a captar-ho tot, per a gravar-ho tot a la seua tendra memòria.



Eixa segona vegada venia a soles, excepte per Albert, qui feia de cotxer, i a penes mirava per la finestreta. Assumptes més delicats el portaven a Madrid.

El cotxe s’aturà, i don Emili esperà que Albert li obrira la porta per eixir. El sol ja estava baix, i els seus rajos travessaven l’avinguda, cegant-lo. S’adonà que li suaven les palmes, i se les secà contra el camal del pantaló, insultant-se en veu baixa. De poc li serviria negar-ho, i ja feia temps que ho sabia, en el fons: Tot eixe assumpte el posava més nerviós que qualsevol dels seus negocis, inclosos els primers.

Però Tina sempre havia tingut eixe do.

La va conéixer una nit de primavera. De primeres sonava bastant poètic, però perdia bastant si tenies en compte que la majoria de les parelles es formaven allà, a les festes del poble. Ja no recordava quina nit va ser, però recordava haver estat passejant-se entre les fogueres, esquivant taules i veïns atrafegats. Se sentia renovat, el cansament del dia evaporat a la calor i la brillantor de les flames, que omplien la nit amb el seu bram.

Quan acabà el sopar i la sobretaula, es retiraren les taules. Començà la música, i els veïns isqueren a ballar en parelles, des de matrimonis de tota la vida fins nois i noies que s'havien conegut a nits anteriors o aquella mateixa nit.

Don Emili, amb l'esquena contra la paret, els observava amb una mescla d'avorriment i enyorança. No tenia ningú amb qui ballar, i no ho esperava. En morir son pare tan jove, don Emili s'havia convertit de sobte en el màxim responsable de tota una xarxa de negocis, i no havia tingut el temps ni l'oportunitat de conéixer a una xica adequada. Era possiblement dels pocs que estaven sols eixa nit. Totes les noies estaven al ball, entre els braços d'un noi o un jove que no sabia què era dirigir una gran empresa, ni reunir-se a Madrid amb homenets imponents i sofisticats. Però parant atenció, va descobrir que això no era totalment cert. Estaven totes, sí, però faltava Tina.

Tina era una xica estranya. No recordava haver-la vist mai amb les altres xiques. Tampoc amb cap xic, malgrat que tots la seguien amb la mirada quan feia un dels seus solitaris passejos. Ella i sa tia vivien a aquella casa obscura i tancada al carrer del Salvador, sense rebre mai visites, ni visitar a ningú. Però Tina posseïa una bellesa insòlita, d'eixes que esperaves trobar a una ciutat, o a un palau, no a Matarojos del Malferit. Tenia la pell pàl·lida com la d'una noble, i cabells rulls i molt negres. Les seues faccions eren elegants, però les seues faccions no eren el que la feien tan fascinant, ni tampoc els seus rulls, ni la seua pell. Hi havia una espècie d'ombra de misteri al voltant dels seus ulls grisos, o potser una aura. Algú sabria definir-la millor que ell, però don Emili no podia posar-li més paraules que eixes. Tampoc en necessitava, de paraules.

Don Emili no era com la resta de xics, però havia de reconéixer que per una vegada va seguir el ramat, i recorregué la plaça amb els ulls, buscant eixa silueta familiar. Tina no estava entre els que ballaven, encara que això ja s'ho imaginava, ni tampoc amb sa tia, que renyava a un parell de xiquets, mentre aquests reien i la ignoraven. I no estava entre els pocs que encara seien a les taules, massa grans, massa joves o massa impopulars per participar en el ball.



Es va dir que no importava, que havia sigut el capritx d'un instant, però una part d'ell (minúscula, és clar) començà a desesperar-se. Va decidir que si no la veia, tornaria a casa. De qualsevol forma, només anava a aquelles festes per compromís.

Allà, a l'únic racó de la plaça que les flames no alcançaven. La reconegué pels seus cabells, negres, negríssims, i per l'espai entre ella i la resta de veïns. Els nervis li pujaren per l'estómac, però don Emili deixà la copa a una de les taules i es va dirigir cap a ella, obrint-se pas entre la marea de cossos. L'envoltà la música, les converses, els alés que pudien a alcohol. Suposà un alleujament deixar-ho enrere, i penetrar al petit, ombrejat abisme entre Tina i la resta del món. Ella tenia la mirada fixa en la festa, i no s’adonà de la seua presència fins que no la va tindre al costat.



-Emili-va dir, sense girar-se.

El sorprengué tant que tardà uns instants a comprendre que havia dit el seu nom. Quina era l'última ocasió en què no havia escoltat aquell «don» davant seua, sempre precedint-lo com un servicial criat?

-És don Emili-la va corregir, incapaç de contindre's. Tina va fer un moviment amb el cap, com si el reprovés, però no va dir res-I tu?-afegí-Ets Tina, veritat?

-Per què estàs ací si no?-replicà amb veu neutra. El mirà, per fi, i malgrat la penombra, fou plenament conscient del contorn dels seus llavis, el pic del seu nas, la topografia dels seus muscles, coll, mandíbula. Dels seus ulls acerats, enfonsats en ell.

-Tens raó-rigué, acostant-se un poc més.



-I el famós don Emili no té res millor a fer que molestar-me?-soltà ella, donant un passet enrere-Creia que estaria de negocis a Madrid.

-I que me'n dius de la famosa Tina?-contestà-Em pareix un malbaratament deixar-la ací a l'ombra, on ningú pot admirar-la.

Immediatament, l'expressió de Tina es refredà, i la seua postura canvià, es tornà recta i rígida. Els seus ulls, grisos i inexpressius, el recorregueren de baix a dalt fins a clavar-se en els de don Emili, que es remogué, torbat.

-Ja veig que tu ets un de tants.

-Jo no sóc com els altres-va rebatre ell, esperant fer-la riure.

-Igual que tots-respongué ella, apartant el cap com si no pogués ni veure'l. «De manera que ja ha començat el joc».

-Aleshores no voldràs eixir a ballar amb mi?

Una lleu crispació dels llavis fou l’única reacció de Tina.

-No puc anar al ball. Em provoca mal de cap.

-Ballar?

-L’estupidesa.



D’alguna manera, aconseguia que la seua veu i el seu rostre impàvids emanaren una gèlida superioritat.



-Et sorprendria. No tots són com tu penses.

Aleshores Tina sí que somrigué, amb un somriure privat i complagut, sense rastre de l'encant que havia desbordat als anteriors.

-Oh, Emili, no ens enganyem. Tu també els menysprees.

Totalment aliena a ells i a la seua conversa, la festa continuava, xerricant. Els més grans ja s'havien retirat, i els joves ballaven, bevien i botaven les flames, rient i udolant com salvatges.

-No és cert.



-Ah, no?-es passà les dents pel llavi-Mai et planteges eixir d’ací, tu que pots?

Don Emili deixà de sentir la festa i res que no fóra la seua pròpia respiració, i la de Tina.

-Doncs no. Tu sí?

Tina desvià la vista.

-No, és clar que no. Què hi podria fer jo, a l'ample món? Mai he vist més enllà d'aquest horitzó.

-Sé que alguns poden ser un poc ximples-va admetre don Emili, sospirant-I rústics. Però pensa que si anàrem a la ciutat, probablement seríem nosaltres els rústics i els ximples.

-Supose que tens raó.

-Mon pare, al cel sia, ho deia sovint-afegí, i començà a contar-li quan, feia anys, i don Emili en tenia no més de tretze, son pare li havia parlat de la ciutat, del negoci familiar, de la seua posició. Un home llest, això havia sigut son pare. Però era ben conscient de quin era el seu origen, i el seu destí, per moltes terres que adquirira i per molta fortuna que amassara. Així s'ho havia transmés al seu fill: «Un camperol, ric com un rei, no pot aspirar a més que a una aixada d'or».

Era tard, i la festa dequeia. La música s'apagà, i a poc a poc es detingueren les flames.

-T'acompanyaré a casa-anuncià ell, tot un cavaller.

-No, gràcies-rigué Tina, desapegant-se per primera volta del seu racó, i apropant-se a les antigues fogueres, ara un mastec de cendra i fusta renegrida.

-No?-exclamà, deixant-ho anar pels llavis abans que el seu cap pogués reaccionar.

-Solc quedar-me l’última en aquestes festes-explicà, encara passejant-se-Potser jo no balle ni vaja de la maneta d'un imbècil amb camisa, com totes eixes xiques amb el cap ple de papallones, però aquesta nit és molt més meua que seua-li llançà una ullada crítica-Però no sé si tu ho podràs aguantar, jove Emili. Potser jo hauria d'acompanyar-te a casa.

Allí, plantada com estava en meitat de la plaça quasi buida, semblava una llunàtica, un ésser sorgit de les tenebres folklòriques, i don Emili no va saber interpretar res del que hi havia als seus ulls.

-Em quedaré-proclamà, encara que li pesaven les cames, el cap, la llengua. Però no podia deixar-la guanyar, veritat?

I es quedaren allà, a la plaça ja totalment desolada, fins que isqué el sol, i el poble reaparegué al seu voltant. Don Emili, que des de feia una estona lluitava contra la son, es girà per, ara sí, acomiadar-se de Tina.

Tina no estava. Mentre don Emili contemplava el clarejar al que ella l'havia arrossegat, mentre pugnava per mantindre alt el cap cada volta que la fatiga se l'enviava cap avall, Tina s'havia esfumat, igual que la nit, que s'esborrava a la llum crua i inevitable del dia.