Volia anar-me'n d'allà, però si ho feia, potser sospitaria que la bruixa que volia atrapar era jo.



-Mai havia sentit a parlar d'aquesta bruixa—vaig dir intentant amagar la veritat.

-És normal, van assignar-me-la fa unes setmanes—va respondre Rubén.

-Doncs si no li és molèstia i no hi ha res a dir, he de continuar amb la meva compra setmanal.

Va cridar el meu nom per captar la meva atenció.

-L'altre dia a la taverna va caure't l'anell.

Era el meu anell, el meu anell de jade que indicava que era una bruixa. He d'aclarir una cosa: en aquell mateix moment la pedra que envoltava l'anell no era verda, perquè el color i propietats de les pedres i el que fa que no siguin simples pedres és el contacte amb la pell de cada bruixa, encara que sigui tocant una tela com era la dels meus guants; el que vol dir que si tocava el meu anell, es tornaria de pedra de jade i llavors el meu assassí personal sabria que jo era la noia que buscava.



-Perdona, estàs bé?

-Sí, sí, és clar. El que passa és que pensava que ho havia perdut i veure-ho de nou se m'ha fet una gran coincidència. Moltes gràcies per tornar-me'l.

-No es mereixen—va oferir-me un altre cop l'anell i jo vaig dubtar una mica abans d'agafar-lo i posar-ho ràpidament a la meva espatlla abans que reacciones amb la meva pell i ell ho pogués veure.

-Jo... he d'anar-me'n—vaig dir incòmoda.

-Que tinguis un bon dia!—va respondre amb un somriure.



Vaig tornar a casa el més ràpid possible, per tal d'oblidar aquella situació. Per què m'han de caçar a mi? No hi ha més bruixes al món? Un únic pensament rondava pel meu cap, aquell record de Rubén sostenint el meu anell. Si s'adonava de qui era en realitat, a la Coraline i a mi ens esperaria la foguera o la forca de la plaça principal; i si continuava trobant-me amb Rubén, el meu malson acabaria deixant de ser només això.



Després de moltes setmanes amb por de sortir de casa, la Coraline va animar-me per sortir, però jo vaig rebutjar; finalment, vam decidir anar les dues al llac més proper. Un cop estàvem allà tenint una bona estona dins l'aigua, vam veure de lluny com s'aproximaven un grup de nois de la nostra edat. El neguit que sentíem dins nostre era molt gran, i per això quan ens en vam adonar, estaven ben a prop del llac. En veure que un d'ells va fer contacte visual amb nosaltres, vam ficar-nos dins esperant que marxessin o un moment de distracció per poder escapar. En el moment menys esperat, vam veure un cos entrar dins l'aigua, com si estigués buscant alguna cosa, o més que cosa, a alguna persona. Vam començar a nedar el més ràpid que podíem, i quan vam sortir, vam agafar les nostres coses per marxar, però no sabíem que la situació seria més difícil del que pensàvem.



La Coraline va decidir enfrontar-los.



-Teniu idea del que és la privacitat?—va dir la meva amiga molt emprenyada.

-Perdoneu-me, el que passa és que un dels meus amics a veure com us enfonsàveu, i vaig pensar que necessitàveu algú que us salvés—va dir el noi que va ficar-se a l'aigua anteriorment.

-No necessitem que ens salvin, podem salvar-nos soles—va respondre la Coraline.

-Miri senyoreta, no volem problemes, nosaltres només volíem passar una bona estona. Sense remordiments, d'acord?—el noi va parlar amb una mica de sarcasme, es notava que estava mentint. Igualment, va estendre el braç per pactar la pau amb la meva companya, encara que ell no sabés que ella podia saber quan la gent deia mentides.

-Està bé, ho deixem en un malentès–va dir "acceptant" el pacte.



Després de posar-nos les nostres peces de roba, mentre caminàvem, vam escoltar unes passes darrere nostre. Vam girar el cap, i vam trobar-nos amb la persona que menys desitjava veure…



-Leonor!—va dir Rubén mentre alçava la veu.

-És l'assassí–li vaig xiuxiuejar a la Coraline.

-Disculpeu al meu amic Dominic; en veritat ell no té la culpa, o almenys no tota. Jo vaig ser qui va veure-us, i vaig pensar que us estàveu ofegant, i ell va reaccionar. Com a disculpa per les molèsties i motiu de la vostra marxa, permitiu-me acompanyar-les a casa—va dir amb tota l'amabilitat que mai vaig pensar que trobaria en un caçador com ell.

-No sé què dir. Gràcies, ha sigut molt amable per part seva–vaig respondre mentre sentia que no em sortien les paraules.

-Crec que ja podem tractar-nos de "tu", no creus? Per cert,—va dirigir-se a la Coraline—em dic Rubén, encantat.

-Coraline, em dic Coraline. Encantada...–va dir sorpresa.

Just en terminar la frase, la Coraline va esternudar: s'havia refredat.



Vaig sentir una veu al meu cap, que per l'expressió facial d'en Rubén, semblava que ell també l'havia escoltada. Reconeixia aquella veu, però no sabia d'on venia. Vam continuar caminant quan dins del meu cap vaig escoltar com algú deia: "mai m'hauria imaginat que la Leonor i jo aniríem a casa juntament amb un caçador de bruixes". Llavors vaig adonar-me d'on provenia la veu... de la Coraline i el seu refredat; i si abans ell ho havia escoltat, segurament ara també, el que significava que el nostre secret estava al descobert…



-La veu al teu cap,—vaig dir—ara també l'has escoltat?

-S-Sí. Però...—semblava que no sabia què dir.La Coraline estava preocupada, es sentia culpable, ho veia al seu rostre.

-Però?—vaig dir intentant que s'expliqués.

-Però ja ho sabia d'abans. El dia de la taverna, quan vas posar-te a la defensiva amb la pregunta sobre els guants, i vas sortir a corre-cuita, vaig començar a dubtar-ho. Després, al bosc, m'ho vas assegurar amb aquella mirada de por als teus ulls i quan vas esperar per, suposo, tornar a casa. Però també vaig saber una cosa des del primer moment en el qual vaig veure't: que t'estimava i que no eres dolenta com altres bruixes o com ens havien explicat que éreu. No m'importa que sigueu bruixes, perquè encara que no hàgim parlat massa, m'heu ensenyat que tothom, tan humans com bruixes, tenim bondat i maldat dins nostre.



La Coraline va interrompre, una cosa bastant normal en ella, ja que moltes vegades no es guardava el que pensava.



-Ella també t'estima, encara que potser no ho sap o no ho vulgui reconèixer—va dir amb molta il·lusió.

-Coraline!—vaig cridar-li l'atenció per després dirigir-me cap aquell jove que acabava de declarar els seus sentiments—T'estimi o no, la nostra relació és impossible, som de mons diferents. A més, si estiguéssim llunys i algú més ho sabés, la nostra història, la de tots tres, acabaria en tragèdia—vaig dir amb una mica de ràbia, ja que en el fons jo també volia estimar i ser estimada.

-Però, aquest amor és mutu?—va preguntar mentre semblava que el seu cor anava a trencar-se en mil parts.



Davant d'aquelles paraules vaig quedar-me immòbil. Però vaig assentir amb el cap, perquè si estar enamorada era com ho descrivien als pocs llibres que teníem a casa, això significava que estava enamorada.



Van passar els mesos, i aquella conseqüència del refredat va convertir-se en una habilitat nova per la Coraline que va anar desenvolupant, a més que també, com a efecte col·lateral, llegia el pensament. Jo, mentrestant a més de destruir amb el tacte, vaig aprendre a crear amb els meus poders. La meva relació amb en Rubén m'havia retornat el color a la vida. És veritat que de vegades tenia por a tocar algun ésser viu, per si les coses es torçaven, però amb el suport de les dues persones que més estimava, aquesta por desapareixia. Estava alegre i agraïda amb el que tenia; però com molt bé diuen, les coses no duren per sempre…