Vaig correr en direcció a la policia mentre s’emportaven el cadàver.

– Què ha passat? Qui és? – Vaig preguntar, marejada

– Go away please, you can’t come near – Va dir el policia tallant-me el pas.

– Who is her? Is she the woman in room 729? – Vaig preguntar jo. Volia assegurar-me.

– Do you know her? – em va preguntar un altre policia –. Are you related?

Era ella. En aquell moment vaig veure al Mario darrere la llitera, plorant.

– Related? No, no… Friends –. Estava en xoc. Vaig dirigir-me al Mario.

– Mario? Què ha passat?

– Victòria… No ho sé, l’he trobat així quan he arribat a l’habitació… estava blanca… i tenia un tall… al coll… i…

Es va obrir la porta de l’ascensor i d’ell van sortir la Dàlia i l’Eric. Van travessar el passadís corrents i la Dàlia va cridar:

– QUÈ LI HA PASSAT? WHAT HAPPENED TO HER! – Estava plorant moltíssim. L’Eric l’estava abraçant.

– Miss, we’re so sorry…

Vaig tornar corrents a la meva habitació i vaig tancar la porta. Eren les set del matí. No ho entenia, no tenia sentit. Estava marejada, vaig córrer cap al lavabo i vaig vomitar. Què li havia passat? El Mario havia dit que tenia un tall al coll… S’hauria suïcidat? Semblava massa feliç, no algú pensant en suïcidar-se… Potser l’havien matat? Però qui? Qui mataria a la Diana, aquella dona tan amable, generosa i simpàtica? Tot eren preguntes sense resposta. Estava commocionada, la imatge del seu vestit blau caient per un costat de la llitera em retornava al cap cada vegada que deixava de pensar en ella. Després d’una hora vaig trucar a la recepció de l'hotel per a demanar alguna cosa per menjar. Van trigar cinc minuts en portar-me fruita i suc, però no havien passat ni deu minuts des que havia començat a menjar quan algú va trucar a la porta.

– Senyoreta Victòria? – vaig sentir a través de la porta –. Obriu si us plau.

Vaig aixecar-me i obrir la porta. Era un policia.

– Soc jo –. Estava acompanyat de la Dàlia, que tenia els ulls vermells i la mirada perduda, de l’Eric, que es notava que també havia plorat una mica i del Mario, que tenia una cara de confusió i xoc que no semblava entendre res.

– Soc l’inspector de policia Ramírez, estic investigant el cas de Diana Dixon, i segons el que sabem, tu, Victòria Rivera, vas ser l'última persona que la va veure amb vida.

Vam seure a la taula del centre de l’habitació. Tenia només quatre cadires, però el Mario no podia quedar-se quiet així que va quedar-se dret donant voltes per l’habitació.

– Sabem que eren aproximadament les nou quan vau pujar a les vostres habitacions. Vas veure com entrava a la seva habitació? – em va preguntar l’inspector.

– Jo… No, recordo que vaig entrar a la meva habitació quan ella encara caminava cap a la seva… – Estava descol·locada. Era jo sospitosa?

– Els metges diuen que va morir entre les dotze i la una de la matinada, però no a l’habitació. Algú va deixar-la allà quan ja estava morta. Vas sentir alguna cosa des de la teva habitació durant la nit?

– No. Vaig dormir profundament fins al matí.

– Entenc. Victòria, has d’entendre que tot això és informació confidencial. No la pots compartir amb ningú. Has vingut amb algú o estàs sola?

– Estic sola… Esperi, vostè d’on ha sortit? No és tailandès, i clarament és molta casualitat que es trobi aquí enmig d’una situació com aquesta, on ha mort una dona catalana, mentre vostè també ho és, no creu? – m’estava posant a la defensiva, però no podia permetre que se m’acusés d'un assassinat.

– Senyoreta, s’ha de calmar, aquí l’investigador del cas soc jo. Estic aquí perquè soc amic de la família, havia vingut aquí pel casament, i la policia tailandesa ha acceptat que m’ocupi de la investigació, ja que puc interrogar-vos. Dàlia, a quina habitació m’havies dit que dormies? – Va dir ara dirigint-se a la Dàlia.

– A la 734, i l’Eric a la 735, estem en habitacions separades fins al casament. Ho va organitzar la Diana… – Estava asseguda a la cadira de la meva dreta, però semblava no estar mentalment allà.

– Bé. Eric, a quina hora vas tornar a la teva habitació? – Va preguntar ara. L’Eric s’havia aixecat de la cadira i també caminava per l’habitació.

– Doncs… més o menys a les onze, després que la Diana marxés el Mario i jo vam anar al bar de la planta baixa, i vam estar-hi fins a les onze. Després vaig marxar.

– I tu, Mario? – va preguntar Ramírez.

– Em… Vaig quedar-me al bar. No tenia son, així que vaig quedar-me allà, hi havia la banda que tocava. Per a quan vaig pujar a l’habitació cap a les sis i mitja la Diana… – Se li va tallar la veu. – En aquell moment vaig trucar al servei de l’hotel i va venir la policia.

– Entenc. Investigarem i interrogarem a la gent, però de moment intenteu descansar. Tots.

Després d’allò va sortir per la porta i ens va deixar sols.

– Dàlia, em sap molt greu, si puc fer alguna cosa per ajudar-te… – vaig dir.

– No, si us plau, no facis això. Tu no la coneixies. – Va aixecar-se i va sortir per la porta.

– Disculpa-la, està alterada. Tots ho estem – Va dir l’Eric, i va marxar seguint la Dàlia. El Mario no va dir cap paraula, simplement va marxar, tancant la porta darrere seu. No volia fer-ho, però no em podia evitar preguntar qui ho hauria fet i per què. Hauria sigut algun d’ells? No ho creia. La història del Mario semblava estranya, però la de l’Eric tampoc semblava molt detallada i la de la Dàlia tampoc era molt completa. Tots tres semblaven igual d’afectats.

Volia prendre una mica d’aire, així que vaig baixar a la planta baixa. Aquella estança no m’estava agradant gens ni mica. Vaig sortir de l’ascensor i estava passant per la recepció cap a la porta de sortida quan, de reüll, vaig veure al Mario. Però no estava sol. Estava assegut a una butaca de la recepció, i a la butaca que tenia just darrere, d’esquenes, hi havia una dona. Jove, amb els cabells molt foscos, llisos i els ulls ametllats. Una persona qualsevol passant pel davant no s’hi fixaria, però si hi prestaves atenció podies veure que estaven parlant. No vaig poder evitar apropar-me, i seure a una butaca prou lluny per a no ser vista, però prou a prop per a poder escoltar la conversa.

– …No vull seguir. – Era el Mario qui parlava –. Ho descobriran de seguida. Ho saps. No podem tornar-nos a veure. Crec que ella ho sabia, però jo me l’estimava de veritat. El millor és que no ens tornem a veure. Mai. Ho sento, Yuri. – Semblava trist. No, més que trist. Penedit.

Vaig allunyar-me intentant que no em veies, però ho va fer.

– Victòria?

Vaig girar-me.

– Sí? Hola! No t’havia vist… – Intentava dissimular, però no s’em donava gens bé.

– No és el que sembla. Jo no he sigut. Si us plau…

– Mario, perquè has mentit al detectiu? – Tenia sentit, no havia estat a la seva habitació, i tota la nit al bar… no podia estar sol.

– És que… – es va rendir – mira, no volia que la Dàlia ho sabés. Jo estimo… – es va corregir – Estimava a la Diana, però… bé…

– No m’ho has d’explicar, però no pots mentir a l’inspector. És que no vols saber qui ha assassinat a la teva dona? – Encara no estava del tot convençuda que no hagués sigut ell.

– Clar que sí! Jo… li diré.

– Si no ho fas ho faré jo. Potser no la coneixia, però sé que era una dona meravellosa, i no es mereixia això. – després d’això, vaig marxar fora de l’edifici. El cap em donava encara més voltes que abans.

Vaig passar el dia a una de les hamaques de la piscina. No em sentia bé, estant sense fer res mentre l’assassí de la Diana estava per allà gaudint de les seves vacances. Això sí, no tenia cap dubte que havia sigut assassinada. No podia deixar de pensar. El Mario? Ho hauria fet amb aquella tal Yuri, per escapar amb ella? Tindria sentit, però… Per què hauria matat a la Diana fora de l'habitació? Potser els havia descobert? De tant pensar em feia mal el cap, així que quan ja s’estava ponent el sol vaig decidir tornar a l’habitació per sopar i dormir. Havia sigut un dia mogut.

L’ascensor es va obrir al setè pis. Al fons es podien veure cintes de “Prohibit el pas”, on era l’habitació de la Diana. No hi havia ningú. Potser… No ho hauria de fer, però vaig pensar que, potser hi havia alguna pista per allà en la qual la policia no s’havia fixat… Vaig controlar que de veritat no hi hagués ningú i em vaig apropar. L’habitació era semblant a la meva, però en lloc de detalls verds en tenia de blaus. Era encara més gran que la meva i estava ordenada, tot menys la taula, igual que la meva, i el llit, que estava desfet i tenia una taca d’un color vermell marronós. Vaig dirigir-me cap a la taula, que estava plena de papers, documents i certificats. Llegint una mica vaig descobrir que eren papers del casament. Dades sobre Dàlia Dixon i Eric Miller, els papers que certificaven el règim de comunitat de béns i documents necessaris per al casament. Mentre remenava entre els papers vaig adonar-me que hi havia uns calaixos sota la taula, i que hi havia més papers dintre. Més documents, una grapadora, uns quants clips… Vaig començar a llegir un parell d’aquells papers. Eren normals, relacionats majoritàriament amb diners, però tenia sentit, eren famílies adinerades. Havia llegit tres pàgines de les quals hi havia pel calaix quan vaig veure un document sobre l’empresa de l’Eric. Era una empresa de medicaments, molt famosa però… No guanyaven diners. Els papers deien que perdien cada vegada més diners i estaven endeutats. Aquelles dades estaven encerclades amb llapis. Vaig treure el telèfon per fer fotos als documents quan vaig sentir una veu d’home darrere meu.

– Hola, Victòria.