F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

La dona de blau (Valentinamoralejo)
INS Pere Calders (Cerdanyola Del Vallès)
Inici: La connexió maltesa (Jordi Sierra i Fabra)

Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colrada, si no directament cremada, gorres i barrets ridículs, samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora. En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això, més els comentaris de rigor.

  • A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre, cinc graus?
  • No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...
  • Si el vol arriba a Espanya, no sé per què carai ho han de dir tot en anglès!
  • Perquè la companyia és alemanya?
  • Doncs que ho diguin en alemany!
De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenien el mòbil a la mà.


Capítol 1:  Capítol 1

Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colrada, si no directament cremada, gorres i barrets ridículs, samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora. En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això, més els comentaris de rigor.



– A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre, cinc graus?

– No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...



– Si el vol arriba a Espanya, no sé per què carai ho han de dir tot en anglès!

– Perquè la companyia és alemanya?

– Doncs que ho diguin en alemany!

De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenien el mòbil a la mà.



Jo vaig agafar el meu equipatge i vaig sortir el més de pressa que vaig poder. Després de divuit hores de viatge i unes quantes escales ja em feia mal de cap, i els successos dels dies anteriors no ajudaven gaire. Vaig agafar un taxi fins a casa i quan vaig arribar vaig asseure’m al sofà, pensant en tot el que havia passat. No tornaria mai més a ser la mateixa persona que era abans del viatge.



Tot va començar quan vaig agafar un avió cap a Tailàndia. Era 6 de desembre, i m’havien regalat pel meu aniversari un viatge a la platja de Phuket. Era un viatge per descansar, desconnectar i relaxar-me a un Resort durant set dies. Al baixar de l’avió vaig dirigir-me a demanar un taxi.



– Al Dxkbạw Resort, ka –. El Resort Lotus. El taxista va arrencar, i després de vint minuts ja havíem arribat.



Era un lloc preciós, ple de plantes d’un color verd esmeralda, flors de colors vius, unes platges de sorra fina i aigua cristal·lina. L’entrada era gran, amb un cartell blau que deia “Dxkbạw Resort” i a sota més petit traduït a l’anglès “Lotus Resort”. La recepció estava plena de gent, alguns anant a les piscines, altres a les habitacions i els del servei movent carros plens d’equipatge. Em vaig apropar a la recepcionista per a que em donés la clau.



– Victòria Rivera – Vaig dir. Va girar-se a buscar la meva clau i me la va donar. Habitació 713. Vaig agafar-la i vaig caminar cap als ascensors. Just abans de que es tanqués la porta, una dona de cabells rossos ondulats i ulls grisos va entrar corrents.



– Perdó, sorry, sorry… – Va dir, excusant-se. Em vaig adonar de que ho havia dit en català.



– No passa res – vaig dir, per comprovar si m’havia equivocat. Se li va il·luminar la cara.



– Parles català? Ai quina casualitat! Jo sóc de Barcelona, i tú?

– Jo també – vaig respondre, somrient. Era una dona d’uns trenta anys. Portava un vestit d’un color blau elèctric de tirants amb molts volants per tota la falda. Irradiava felicitat.



– Em dic Diana. Què et porta per aquí, tan lluny de casa?

– M’han regalat aquest viatge, per descansar i tal. Em dic Victòria.



– Que bé – va fer una pausa –. Jo estic aquí perquè la meva germana es casa demà passat.

Se la veia realment emocionada.



– Què bé, és aquí mateix el casament? A l’hotel?

– Sí! Ho estic preparant tot jo.



Havíem arribat al pis 7.

– He de baixar, però ha sigut un plaer. En quina habitació estas?

– En la 729. Ai, t’agradaria venir a la festa que he preparat a la platja aquesta tarda? Pot venir qui vulgui, a la recepció està anunciada – em va dir. Jo no tenia res a fer, així que potser conèixer més gent catalana per allà no era una mala idea.



– De veritat? És clar, m’encantaria! Jo estic a l’habitació 713. Ens veiem a la festa, doncs.



– Sí! Genial. Adéu! – va dir mentre marxava cap al fons del passadís.



És curiós com a vegades connectem tant ràpidament amb complets desconeguts i altres vegades ens costa tant. Ja tenia un pla per aquella tarda. Vaig obrir la porta de la meva habitació i em vaig quedar atònita. Era gegant, amb un llit enorme, unes finestres amb vista al mar i una banyera, la banyera més gran que havia vist mai. Estava tot decorat amb colors verds i blancs, i la llum que entrava per les finestres inundava l’habitació d’una llum daurada a conjunt amb els detalls de l’habitació. Vaig deixar les meves coses a un racó i vaig treure de la maleta el que em posaria per la tarda. Un vestit verd llarg, que no era ni massa elegant ni massa informal. Com ja havia menjat a l’avió no tenia molta gana, així que vaig decidir donar-me un bany abans de preparar-me per a la festa. Estava molt contenta d’haver conegut algú allà.



A les sis de la tarda vaig decidir vestir-me i preparar-me per baixar a la platja. Estava connectada directament a l’hotel, pel que no va ser difícil trobar la festa. Hi havia moltíssima gent de peu al voltant de taules amb begudes i coses per menjar. Em vaig passejar entre la gent durant una estona i vaig anar agafant coses de menjar, mentres escoltava la gent parlar. Hi havia molts espanyols i catalans, probablement pel casament, i trobar la Diana no em va ser gens fàcil, però quan em va veure, va somriure i es va apropar a mi.



– Victòria, vine, que et presento la meva família – va dir contenta, i després, dirigint-se a la seva família, va dir –: Aquesta és la Victòria, també és de Barcelona!

Hi havia una noia, més jove que la Diana, però amb els mateixos cabells i el mateix somriure, agafada del braç d’un home alt i de cabells molt foscos. Al costat de la Diana, hi havia un altre home, no tan alt com l’altre però tampoc baixet, amb els cabells clars.



– Aquesta és la Dàlia, la meva germana, i ell és el seu futur marit, l’Eric. I aquest d’aquí – va dir senyalant a l’home de cabells clars – és el meu marit, el Mario.



Em van saludar.



– Encantada – em va dir la Dàlia, i els altres van assentir amb el cap.



– Així que us caseu oi? – vaig dir per iniciar una conversa.



– Sí, portem un any esperant – Va dir l’Eric.



– I jo porto un any preparant-ho! – Va exclamar la Diana.



– Sí, estem molt contents. És ja demà passat! – Se’ls veia realment emocionats.



La festa va anar molt bé. Els vaig conèixer. La Dàlia era una cirurgiana a Barcelona, l’Eric era propietari d’una empresa internacional molt gran, la Diana era artista, pintava, escrivia, tocava varis instruments… Mentre que el Mario era un advocat. Es notava de lluny que tenien molts diners, però eren amables i modestos. Després d’un parell d’hores la Dàlia va decidir marxar, i quan la Diana va decidir fer el mateix, jo també ho vaig fer. Eren les nou de la nit, però el viatge havia sigut llarg, i necessitava acostumar-me al canvi d’hora.



– Em disculpareu, però jo me'n vaig a descansar ja, que tinc moltes coses que preparar demà – va dir la Diana.



– Sí, estic bastant cansada, marxo jo també – vaig dir.



– Adéu noies – van dir els dos que quedaven.



Vaig pujar a l’habitació amb la Diana.



– Ens veurem demà oi? – va preguntar-me quan vam arribar a la meva porta.



– És clar. M’ho he passat genial, Diana, moltes gràcies.



– Gràcies a tu. Fins demà, Victòria – em va dir, marxant pel passadís cap a la seva habitació. Quan vaig entrar a la meva i em vaig estirar al llit, en menys d’un minut ja estava adormida.



Em vaig despertar quan vaig sentir gent parlar al passadís. Em vaig aixecar, vaig anar al lavabo i em vaig vestir. No va ser fins que vaig obrir la porta que vaig veure que al final del passadís hi havia policies, metges, i una llitera d’hospital, amb un llençol que cobria el que semblava un cos, però sense ocultar un tros d’un vestit de tela blava elèctrica que sobresortia per un costat.

 
Valentinamoralejo | Inici: La connexió maltesa
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]